Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

26 de juny de 2019
1 comentari

Un record per a María Josep Ragué Arias.

Un dia de la setmana passada vaig saber que s’havia mort Maria Josep Ragué. Les primeres paraules de l’esquela deien: “Va morir tranquil·la i amb un somriure a Barcelona, al matí del dia 18 de juny de 2019.” 

Maria Josep Ragué Arias va nèixer a Barcelona el 1941 i encara que les nostres trajectòries mai havien coincidit -sospito, a més a més, que entre ella i jo hi havien molt poques afinitats ideològiques- m’atreviria a dir que per a mi, i per a uns quants més de la meva edat, va ser la persona gràcies a la qual a principis de la dècada dels setanta vàrem tenir informació de primera mà sobre les transformacions que s’estaven vivint als Estats Units en general i, principalment, a Califòrnia.

El setembre de 1968, amb la carrera d’Econòmiques acabada, se’n va anar a viure al ‘Golden State’ amb qui aleshores era el seu marit, Lluís Racionero, que tenia una beca per estudiar Urbanisme. Encara que inicialment la beca era per a una altra universitat -a Colorado, si no m’erro- el cert és que la parella es va instal·lar a San Francisco i va desenvolupar les seves activitats al voltant de la prestigiosa Berkeley University. A finals de 1970 Maria Josep Ragué va tornar a Barcelona i poc després va néixer el seu fill Alexis (vegeu aquí).

D’aquella estada de dos anys en terra californiana han quedat un parell de llibres que no dubto gens a qualificar de fonamentals en el procés de formació de la meva generació, ateses les circumstàncies que aquí vivíem. Em refereixo a “Hablan las Women’s Lib” (Kayrós, 1972) i, sobretot, “California Trip” (Kayrós, 1971).

“California Trip” combina reflexions personals amb articles i entrevistes que l’autora anava enviant a Triunfo, Tele/eXpres, Boccaccio, Diario de Barcelona, La Vanguardia Española i la Revista de Occidente, les publicacions en les que col·laborava. D’aquí la impressió de barreja i d’un cert desordre que, vist amb ulls d’ara, el llibre desprén. Cosa que no resta ni un bri de mèrit a tot el material que conté.

Maria Josep Ragué parla amb el bo i millor del professorat de Berkeley: físics, neurobiòlegs, responsables de salut mental, urbanistes, arquitectes, experts en planificació regional i, per acabar d’arrodonir el lot, amb un parell de Premis Nobel. Rellegides avui destaquen les entrevistes amb Richard Meier o amb Christopher Alexander -que estava desenvolupant la seva teoria sobre l’arquitectura i el ‘pattern language’– o amb un deliciós Carlo M. Cipolla que ja li avançava alguna de les lleis de l’estupidesa humana que desenvoluparia uns anys després a ‘Allegro ma non troppo’, el llibre que aleshores començava a escriure.

També hi ha un espai a “California Trip” per a entrevistes amb gent com Allen Ginsberg, Lawrence Ferlinghetti, Norman Brown o Allan Watts, els cappares de la nova cultura que emergia després de l’eclosió del moviment ‘hippie’ i de l’oposició radical a la guerra del Vietnam. També se’ns parla de grups alternatius i radicals com els ‘yippies’ -el Youth International Party (YIP), que en la Convenció Demòcrata de Chicago de 1968 va presentar el porc ‘Pigasus’ com a candidat)-, els Black Panthers, el Woman’s Liberation Front, la Free Church of Berkeley o el Gay Liberation Front.

El llibre s’acaba amb un repàs a dues experiències de l’àmbit teatral -la San Francisco Mime Troupe i el Teatre Místic OOOM-, dues converses amb músics –Jerry Garcia (Grateful Dead) i John Fogerty (Creedence Clearwater Revival)- i una magnífica crònica a peu d’escenari del festival d’Altamont, tristament famós perquè els Hell’s Angels, contractats pels Rolling Stones com a membres de seguretat, varen apunyalar un espectador negre.

La trajectòria de Maria Josep (o María José, segons) Ragué ha estat extensa i amb centres d’interès molt variats: la literatura (el 1984 Edicions 62 li va publicar aquest recull de contes), la difusió editorial (va participar activament en el projecte Salvat Grandes Temas), el moviment feminista, la universitat i, sobretot, el teatre, camp en el qual tenia una àmplia bibliografia (havia donat classes a l’Institut del Teatre) i un prestigi sòlid i ben merescut.

Sé que, a més a més, era una dona amb una extraordinària força de voluntat (de petita havia tingut poliomielitis i tota la vida va patir-ne les conseqüències) i, ara que m’adono, veig que la seva desaparició ha coincidit amb la recuperació d’un altre llibre sobre les impressions americanes d’un escriptor català: em refereixo a Terenci Moix, del qual L’Avenç acaba de reeditar “Terenci als USA”, un llibre molt recomanable (que també vàrem llegir amb avidesa quan es va publicar aquí) que descriu les impressions del seu viatge pels Estats Units seguint la companyia de Núria Espert la tardor de 1972, molt poc després de l’estada de Maria Josep Ragué (vegeu aquí i també aquí)

M’ha estranyat molt que la seva desaparició hagi passat desapercebuda en els mitjans (almenys fins al moment que escric aquest apunt). Potser és que m’ho miro de manera esbiaixada perquè forma part dels meus records de fa quasi mig segle, quan jo -i tots els de la meva generació- érem joves, feliços i indocumentats. I encara que només sigui per això m’ha semblat just fer-li aquest recordatori.

  1. Bon dia.
    Només per afegir-hi que a l’ “ARA” d’ahir dimarts, en Josep Ma Casasús li dedicava el seu article “Abansd’Ara”.
    Gràcies pels seus articles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!