Totxanes, totxos i maons

El 1968, quan l’artista va complir setanta-cinc anys, el règim franquista es va veure forçat a reconèixer públicament la figura del pintor Joan Miró. Aquell canvi d’actitud va obrir la porta a algunes entitats perquè fessin també els seus homenatges i, així, rescatar la figura de Miró de la instrumentalització que buscava el govern. El Ministerio de Información y Turismo, dirigit per Manuel Fraga, va concentrar els seus esforços en una gran exposició retrospectiva a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona a la inauguració de la qual l’artista no hi va anar.

Va ser, doncs, en aquest context que el 27 d’abril de 1969 es va inaugurar al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears una exposició amb el títol “Miró, otro”. Els comissaris varen ser Pep Bonet, Cristian Cirici, Lluís Clotet i Òscar Tusquets; és a dir, els arquitectes que formaven l’Studio PER. La previsió inicial era que la mostra durés fins a finals de maig però el cert és que es va allargar fins al 30 de juny. Vegeu aquí sota el cartell original de la mostra:

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Com es pot veure, la intenció inicial dels comissaris era que l’exposició es titulés “ÒRIM, otro” per deixar ben clar que la mirada que volien projectar sobre l’obra mironiana era als antípodes de les esferes oficials. El cartell es va mantenir, però el títol invertit no va tirar endavant per raons que ara mateix desconec.

Els quatre joves arquitectes de l’Studio PER van plantejar el guió del seu projecte a Joan Miró que, a diferència de la iniciativa española, el va acollir amb gran entusiasme fins a l’extrem d’involucrar-se personalment d’una manera absolutament inesperada per cap dels promotors: complementaria el contingut de la mostra amb la confecció d’un mural pintat als vidres que envolten la façana arran de carrer.

Per demostrar la seva complicitat va proposar als comissaris que es repartissin els quatre colors bàsics mironians –groc, vermell, verd i blau–  i que pintessin amb total llibertat els setanta metres quadrats de vidre situats just a sota de l’esgrafiat gegant de Picasso. L’artista es va reservar per ell el color negre amb el qual va donar els tocs finals al mural. L’acció va començar la matinada del 27 d’abril i vint-i-sis hores després el pintor donava per enllestida la feina.

D’aquella experiència han quedat pocs records concrets ja que el 30 de juny, d’acord amb tots els implicats en el projecte, un equip de neteja armat amb rasquetes, fregalls i dissolvent va fer desaparèixer el mural. El cineasta Pere Portabella va rebre l’encàrrec del Col·legi d’Arquitectes de documentar l’exposició i sembla que va ser ell qui va tenir la idea de filmar Joan Miró destruint la seva obra. El resultat va ser un documental d’uns quinze minuts amb música de Carles Santos que actualment forma part dels fons del Macba i que, si no m’erro, s’ha exhibit en comptades ocasions.

(Fotograma del documental de Pere Portabella. Joan Miró en plena feina observat per Òscar Tusquets)

De tot allò han passat ja cinquanta anys i crec que val la pena de recordar-ho com a testimoni d’un moment difícilment repetible. Va passar, ho vàrem viure i fóra una pena que s’acabés oblidant del tot.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!