Totxanes, totxos i maons

L’apunt d’avui el començaré tot seguint la petja del “Calaix de sastre”, el dietari del meu estimat Baró de Maldà:

Dissabte 16 de març. Sants del dia: Hilari i Julià, màrtirs, Heribert i Agapit, bisbes, Abraham, solitari, i Maria, penitent. Vigília de sant Patrici, patró d’Irlanda. Dia net de núvols, vent encalmat i amb temperatures més pròpies de final d’abril que de mig març.

A tres quarts de vuit del matí em trobo amb l’amic Toni, unifiquem les respectives aportacions a la intendència  –entrepans, galetes, fruits secs, aigües i sengles rajoles de xocolata (homenatge aproximat al Baró que perdia el seny davant d’un tassó de xocolata desfeta)– i enfilem ruta cap a españa ben instal·lats en el seu còmode Nissan.

Els primers quilòmetres són un enfilall d’autocars amb la mateixa destinació que nosaltres i de cotxes particulars que exhibeixen estelades, mocadors grocs i altres símbols de la dignitat del país. Ens aturem a esmorzar en una àrea de servei de la zona dels Monegres absolutament col·lapsada pels ocupants de quatre autocars que fan cua: a) per fer pipí, i b) per demanar un cafè. Les dues cambreres, desbordades, es fan creus del que estan vivint. “Nadie nos había dicho nada”, diuen a tall de justificació. Són els inconvenients de veure segons quines televisions i llegir segons quins diaris, vet-ho aquí…

Passat Saragossa ens arriba notícia via Twitter que la guàrdia civil ha aturat alguns autocars. Ja comencen a intoxicar amb “fèics”, li dic al Toni, però pocs minuts després Vilaweb escampa la notícia acompanyada d’algunes fotografies que demostren que de “fèics”, res. Val a dir, però, que nosaltres no hem vist (ni veurem) cap patrulla de la “Benemérita” al llarg del trajecte.

Entrem a Madrid per la banda de l’aeroport i el GPS ens encamina cap a l’aparcament que tenim reservat a tocar de l’estació d’Atocha en un carrer que porta el nom d’un general que el 1779 va comandar el setge de Gibraltar. Ens anem ambientant, doncs.

El Toni i jo, que compartim la passió per esbrinar com s’aguantan les estructures arquitectòniques ens aturem a contemplar com dos babaus el tros de sostre metàl·lic de l’estació que podem veure des del carrer. Una noia, en veure’ns aturats, ens diu que sí, que anem bé per agafar el tren. Li expliquem per què badàvem i ens explica que viu allí mateix i que els sorolls ferroviaris són un calvari pel veïnat.

Uns metres més enllà se’ns planta al davant un individu que, a la vista dels llaços grocs i l’estelada que portem, aplaudeix. Sort que no ens apressem a donar-li les gràcies perquè tot seguit ens etziba “Doscientas empresas catalanas a Madrid. ¡Muy bien! Sigan así, sigan…” Tanmateix ens trobem en territori propi perquè els carrers comencen a omplir-se de gent amb senyeres i ganes de viure una jornada que s’intueix que serà històrica.

A quarts de tres seiem a tocar del museu del Prado i ataquem els entrepans del dinar. La zona bull de gent tot i que encara falta un munt d’autocars que s’han aturat a dinar abans d’entrar a la Villa y Corte per allò de no deixar-hi gaires quartos. Després en Toni i jo anem pujant tranquil·lament pel passeig, una zona que conec bastant bé perquè, en les èpoques llunyanes que encara visitava españa, era la meva ruta habitual de museus: Reina Sofía, CaixaForum, Thyssen, el Prado; una mica més amunt, a Recoletos, la Biblioteca Nacional i el Café Gijón, i girant per Alcalá, l’esplèndid Círculo de Bellas Artes (amb la molt recomanable Libreria Antonio Machado) i el Centre Cultural Blanquerna.

Pel carrer l’únic que se sent és el català amb tota la seva extensa gamma d’accents. Quan som davant de la Cibeles em saluda en Gabriel Planella, poeta i vell amic que ara treballa a la delegació del Govern de la Generalitat a Madrid i que ens recomana l’exposició de guaixos de Joan Hernández Pijuan que hi ha a Blanquerna (vegeu aquí). Com que tenim temps hi anem i la gaudim pràcticament en solitari.

Tot sortint fem un cafè al Círculo de Bellas Artes i mentre fem cua per fer el que ja us podeu imaginar un altre individu li diu al Toni, que llueix l’estelada a mode de capa, “qué bandera más fea”. Com es pot veure, els arguments del poble ras matritenc són d’un gruix dialèctic que esborrona.

Abans de les cinc ens encaminem cap a la plaza de Neptuno, indret ideal per assabentar-nos que l’Atlético de Madrid havia palmat per dos a zero a San Mamés. Bé! Ens instal·lem en una zona plena de banderes canàries i davant d’una gran pancarta del CDR de Salt mentre uns metres més enllà veiem un grup de gent amb banderes d’Andalusia que avança en direcció a la capçalera de la manifestació i un parell de castissos que traginen una estanquera així de gran amb la inscripció “españa dice sí”.

La manifestació comença amb força puntualitat  –a les sis i deu–  i no dura gaire perquè el trajecte a recórrer –de Neptuno a Cibeles—  és més curt del que es preveia inicialment, que començava a Atocha. Millor, tu, que els que som vellets ja comencem a sentir el cansament de tantes hores en dansa.

Sobre la mani diré poques coses que no es coneguin ja. L’helicòpter torracollons habitual, les senyeres gegants que ens anem passant damunt del cap i els crits de costum amb dues novetats: les nombroses referències al Fairy (que van ben encaminades –vegeu, si no, aquí-, però que caldrà treballar una mica més perquè la cosa pot donar molt de joc) i una preciosa tonada —“He-mos ve-nido / a des-pe-dirnos”— que acompanyem amb les mans dient adéu.

Pel que fa als parlaments i cantarelles finals he de dir que han estat generosos sense arribar al límit de l’insuportable. Agraïments, doncs, a qui correspongui. Molt especialment als qui des de Castella, Andalusia, Galiza, Euskadi i altres indrets donen la cara públicament a favor de les nostres demandes. Ells, a diferència de nosaltres, a casa seva juguen (i se la juguen) en camp contrari. I un altre moment especial: quan la presentadora de l’acte anuncia que som 120.000 els qui ens hem aplegat aquesta tarda al centre de Madrid.

Quan desmuntem la festa arriba la notícia que el delegado del gobierno de españa en Madrid xifra en 18.000 el nombre d’assistents “a la manifestación secesionista”. Potser perquè en aquell mateix moment passo per davant de l’hotel Palace em surt de l’ànima dir que molt aviat tindrem aquest individu de convidat al “Preguntes freqüents” de TV3, un programa que sent un plaer especial a presentar genteta d’aquesta llopada. Com el senyor Duran Lleida (molt recordat, per cert, al Palace), que aquesta mateixa nit hi va de convidat “a hablar de su libro”.

El Toni i jo enfilem cap al pàrquing del carrer del general fatigats però satisfets. Recordant allò que cantava Raimon, precisament a la Villa el maig de 1968: “per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”.

Al semàfor d’Atocha encara hi ha gent que canta allò de “Hemos venido a despedirnos” i jo dic que d’acord, però que d’aquí a unes quantes setmanes hi tornarem. Més concretament l’1 de juny, a la final de la Champions que es juga al Metropolitano, quan guanyarem per tres a un al City de l’estimat Pep.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!