Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

11 de març de 2019
0 comentaris

El Baró de Maldà: algunes valoracions literàries (2).

(El present apunt és la continuació d’aquest i, com ja s’ha dit, els destacats en vermell són meus)

En el primer volum de la Gran Enciclopèdia Catalana, publicat el 1969, l’entrada dedicada al Baró la va redactar el professor Joan Lluís Marfany. Entre altres coses s’hi diu: “Personatge de vida més aviat grisa i reclosa, no gaudí, com el seu oncle el virrei Manuel d’Amat i de Junyent, ni de grans riqueses, ni de massa prestigi, ni de poder. (…) la seva relació amb els cercles intel·lectuals barcelonins no fou massa estreta, i mai no pretengué d’exhibir les habilitats literàries d’altra manera que com a esbargiment per a ell i alguns amics.” Més endavant parla del “Calaix de sastre”: “L’obra és alguna cosa més que un simple dietari com els que proliferaren els segles XVII i XVIII –per exemple, el ‘Caxón de sastre catalán’ (1761)– i, altrament, cal relacionar-lo amb la literatura popular, de cordill i la satírica anònima. En aquest precedent valuós del costumisme i del periodisme locals, l’autor no es limità a consignar-hi els fets més o menys fredament, ans els elaborà en forma de narració viva i pintoresca, gairebé sempre humorística, en una llengua directa i col·loquial, circumstàncies que atorguen al ‘Calaix de sastre’, ultra el seu valor documental de dietari, el mèrit d’ésser una de les obres més importants de la narrativa catalana produïda entre el segle XV i el segle XIX.

Com ja s’ha dit en l’apunt dedicat a la bibliografia del Baró de Maldà (vegeu-lo aquí), l’any 1987 Curial va començar a editar una sèrie de volums en els que es seleccionaven fragments del “Calaix de sastre”. En la introducció del primer volum Ramon Boixareu, responsable de l’edició, escriu: “Antoni Comas ha publicat també una anàlisi prou acurada de l’obra d’Amat. Comas ha estat ben explícit: ‘Literàriament parlant, la figura de més relleu del XVIII català és la de Rafael d’Amat’. És clar que el valor d’aquesta afirmació és molt relatiu, car, més que una valoració decididament positiva d’Amat, pot insinuar la gran pobresa que caracteritza el nostre segle XVIII.

Una mica més endavant, en la mateixa introducció Boixareu troba dos elements “categòricament positius” en l’obra del Baró: Primer, el fet d’escriure en català en un moment particularment estèril en la història de la nostra llengua. Fóra ben arriscat pretendre esbrinar per què va utilitzar el català, en aquell ambient tan poc propici. Que ell se sentia català, i que era conscient de les diferències que separaven la nostra gent i els castellans (‘antípodes dels catalans’) és obvi, car hi fa esment de forma reiterada. I sense que això vulgui dir que se n’hagin de deduir efectes ‘polítics’ de cap mena, no s’ha d’excloure definitivament la hipòtesi que emprés el català d’una manera no solament deliberada i conscient, sinó també intencionada, i en alguna mesura ‘bel·ligerant’. (…)

Segonament, Amat ens ofereix el testimoniatge d’un barceloní sense pretensions, que descriu pura i simplement el que veu i el que fa, amb naturalitat i amb l’únic objectiu de passar l’estona, de distreure’s ell i, a tot estirar, d’entretenir algun amic. En aquest sentit el ‘Calaix’ no té preu; vull dir que és un document insubstituïble per a contemplar dia a dia la Barcelona  –i altres indrets del país–  de dos-cents anys enrere (…)”

(Continua -i s’acaba- aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!