Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

23 de gener de 2019
0 comentaris

L’amistat (seixanta-sisena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

Avui et parlaré d’una escena que vaig viure el dijous de la setmana passada. Els protagonistes som la colla d’amics jubilats amb els quals al llarg de l’any –i mentre el cos aguanti– l’àvia i jo fem viatges, trobades, sortides i gresques variades.

Com tenim costum de fer cada gener, érem per la zona de les Garrigues comprant oli i a l’hora de dinar, seguint el consell d’un membre del grup, vàrem anar a un restaurant situat en una important vila de la Conca de Barberà. Allí, a la vista de les propostes del menú, de les atencions que ens dedicaven les dues mestresses i dels temptadors plats que vèiem sortir de la cuina cap a les altres taules, no vàrem trigar gaire a adonar-nos que havíem anat a parar a un lloc molt especial.

Quan anàvem a atacar el primer plat, i després de comprovar l’estat de satisfacció de tota la colla, el Ramon, l’amic que ens havia recomanat el restaurant, va dir:  “Aquest lloc el vàrem descobrir amb l’Agnès (la seva dona, que aquell dijous no va poder venir) i de seguida vàrem pensar que havíem de tornar-hi amb vosaltres.” En sentir això vaig pensar m’acabaven de regalar un exemple perfecte per explicar-te el significat de la paraula amistat. Per ajudar-te a que entenguis què vol dir exactament ser amic d’algú, tenir-lo sempre present, estimar-lo…

És perfectament possible, estimada Mila, que algun dia, d’aquí a uns quants anys, tinguis fills. I és probable que més endavant tinguis també néts. M’imagino que seran uns temps molt diferents als d’ara, però estic segur que el fet de convertir-te en àvia continuarà sent, com ara, un regal que la vida et dóna i que et fa millor.

Una de les dimensions més importants de l’ofici d’avi és la d’educador. I no crec que amb el pas de les generacions això variï gaire. Els avis eduquem sovint amb l’exemple, sobretot quan els néts són encara petits: quan posem molta cura en fer coses com travessar el carrer pel lloc on toca i amb el semàfor en verd, llençar els papers a les papereres i no a terra, enraonar amb veu normal i no a crits, mantenir les tradicions (sant Medir, el pessebre, l’ou com balla, el tió…), saludar les persones conegudes que trobem, donar les gràcies quan cal i unes quantes coses més d’aquest estil.

Al costat dels exemples, rituals que transmeten actituds i bons hàbits, els avis tenim unes quantes feines més. Com respondre les preguntes que ens feu i explicar-vos, quan és el moment oportú, les coses que pensem que heu de saber, encara que no ens les pregunteu. I tot això, és clar, deixant el necessari espai als pares que són els primers responsables de la vostra educació i amb els que conviviu més temps.

Tot plegat és gairebé una feina contra rellotge; si més no, contra el rellotge biològic. Ho dic perquè a mesura que els néts creixeu augmenta la quantitat i varietat de missatges que us arriben. Uns missatges que, ai las, no sempre van tots en direcció coincident… I, en paral·lel, a mesura que els avis ens fem grans la nostra agilitat (mental i física) i la capacitat de respondre bé i de pressa a les exigències dels nous temps minva irremissiblement.

Sobre el significat de ser amic d’algú n’hem parlat alguna vegada. Sobretot a l’hora del conte de la nit, quan ets al llit just abans de dormir-te. Recordo, per exemple, com et va agradar la història del conill que tenia un parell de pastanagues per menjar un dia que havia nevat molt al bosc i que les va portar a casa dels altres animals amics seus per si les necessitaven. I la història –que anem inventant tu i jo i que creix cada vegada que vens a casa a dormir– de la capitana LlunaMila que amb el seu vaixell ajuda l’heroi Ulisses a tornar al seu país des de la llunyana Troia.

Ara, gràcies a la sortida per comprar oli i al dinar corresponent, el repertori d’arguments per descriure què és l’amistat ha crescut. No sé si aquesta història te la podré explicar algun dia de les properes setmanes, mesos o anys; és possible que no. Però si mai arribes a llegir aquesta carta m’agradaria que et fos ben útil. A tu, primerament. I després, per què no, als que et seguiran.

–———————————————————————-—————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!