Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

20 de novembre de 2018
0 comentaris

La Ruta Pompeu Fabra a Gràcia. Cinquena etapa: Gran de Gràcia, 87.

(La sèrie comença amb aquest article introductori i la Ruta, amb aquest apunt)

La plàcida vida del nen Pompeu a la casa on va nèixer tenia, lamentablement, una data de caducitat forçada pels esdeveniments polítics d’aquells anys. Ho explica Mila Segarra en el seu llibre biogràfic sobre el Mestre:

“Un bon dia el seu jugar de nen solitari es va acabar. La culpa la va tenir la proclamació de la Primera República el 1873. Josep Fabra va ser elegit per segon cop alcalde de Gràcia. I això va fer que la família anés a viure al carrer Gran (al número 87), prop de la Casa de la Vila. La torreta de la Travessera no oferia cap seguretat, en el seu aïllament, sobretot a hora foscant, a un alcalde que havia estat amenaçat i fins i tot agredit en el seu primer mandat.”

Situada entre els actuals carrers del Cigne i de Santa Eugènia, la casa encara existeix per bé que no hi ha notícia de quin va ser el pis en concret en el que els Fabra es varen instal·lar. És un edifici d’una evident vulgaritat en el qual, posats a trobar elements curiosos, destaca el fet que la botiga que ara ocupa els baixos es digui, precisament, “Electronorma”, talment un homenatge involuntari a una persona que va residir en aquella casa i que, anys a venir, es distingiria precisament per dotar al català de la base normativa que necessitava per refermar-se com a llengua del país.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Els quasi dos anys que els Fabra varen viure al carrer Gran –de finals de 1873 a meitat de 1875–  varen ser també els de la primera escolarització del noi. Continuem llegint Mila Segarra:

“A quatre passes d’aquest pis, al mateix carrer Gran, entre la Travessera de Gràcia i el carrer de Santa Eugènia, hi havia l’escola de primeres lletres en la qual el petit Pompeu iniciaria la seva instrucció. Ja havia complert els sis anys quan entrava per primera vegada en aquell pis rònec que de gran recordava com un malson. ‘El mestre  –deia–  portava una barretina negra, horrorosa, que no es treia mai. Anava sempre amb una canya molt llarga a les mans i els cops sovintejaven…”

Les circumstàncies al voltant de la figura de Josep Fabra i Roca  –que serà el protagonista central de la següent etapa d’aquesta Ruta—  varen continuar sacsejant la família quan el gener de 1874 el general Pavía va entrar a cavall a les Corts de Madrid per acabar amb el règim republicà. Això va provocar que el pare, apartat definitivament de la política activa, tornés al seu ofici de passamaner i poc després a treballar com a empleat de l’Ajuntament de Barcelona. En conseqüència, la família va deixar la vila de Gràcia (*), es va instal·lar al carrer de la Diputació, entre Pau Claris i Llúria i el setembre de 1875, amb set anys fets, Pompeu Fabra començava el curs en una escola que tenia molt a prop de la nova casa: el col·legi Miralles, un edifici aïllat entre els carrers del Bruc i de Llúria on, segons explica Mila Segarra, “va aprendre de llegir i de fer comptes.”

Des del dia que va nèixer, les circumstàncies domèstiques del petit Pompeu el situaven en una família de dones  –la mare i les dues germanes–  per bé que el món d’aleshores era un món d’homes, fet pels homes i per als homes. Com es veurà, la figura de son pare va ser una referència que el va acompanyar tota la vida, però, tal com diu Mila Segarra:

“En el seu món les dones feien de mares, de filles, d’esposes. Miraven d’agradar els homes i en tenien cura. I poca cosa més. Com a molt arribaven, aquelles que pertanyien a les classes benestants, a ser presidentes d’una Junta de Dames (**) (…) Aquest món és present al seu ‘Diccionari’. Els homes són ‘intel·ligents’, ‘savis’, ‘enèrgics’, ‘decidits’, ‘coratjosos’ i ‘enraonats’. Les dones (o les noies), quan són alguna cosa, són ‘boniques’, ‘delicioses’, ‘tendres’ i ‘curioses’. L’ús dels pronoms també està condicionat per aquesta manera de concebre el món. Les victòries, els èxits ‘els‘ encoratgen a prosseguir el seu treball. ‘Elles’, en canvi, cauen desmaiades als braços d’algú o ‘les’ veuen enraonant amb les veïnes (…) Finalment, el 1995 l’Institut d’Estudis Catalans el va refer i va esborar-ne totes les referències sexistes i discriminatòries, sense caure en els excessos del llenguatge políticament correcte inventat pels anglosaxons.” (***)

Potser també aquest sigui el moment d’explicar l’anècdota que s’ha anunciat en la tercera etapa de la Ruta a propòsit de la relació de Pompeu Fabra amb el Futbol Club Barcelona. La conta F. Xavier Baladia en el llibre “Abans que el temps ho esborri. (Records dels anys d’esplendor i bohèmia de la burgesia catalana)”, editat per La Magrana l’any 2010, i la podem situar en algun moment entre 1913 i 1916.

Com que Fabra i Jaume Baladia  –antic company d’estudis, gran amic i futur cunyat– eren enginyers, varen rebre l’encàrrec de la Junta del club de buscar un nou camp a la rodalia de Barcelona (en aquella època l’equip jugava en l’històric camp del carrer Indústria –res a veure amb el carrer actual, sinó amb el que ara coneixem com carrer París; més concretament jugaven a l’illa formada pels actuals carrers París, Urgell, Villarroel i Londres–). Els dos amics varen veure un terreny que els semblava interessant; era un camp de cols i hi varen saltar la tanca. De seguida, però, els varen enxampar i van anar detinguts a comissaria per envair una propietat privada. Quan es va aclarir l’afer del camp de cols els va quedar enganxat el mot “colers” a ells i, per extensió, als seguidors del Barça.

Tot plegat una de tantes històries que, amb base real o nascudes de la fantasia, solen acompanyar les figures importants d’una col·lectivitat. Com un afegitó de glòria que la gent els vol atribuir i que, com a mínim, demostren que Pompeu Fabra va ser un home estimat per la gent del seu temps.

————————————————————————————————

(*)  Existeix algun indici sobre un altre domicili gracienc, en el Pla d’en Salmeron més concretament, sobre el qual es parlarà en la penúltima etapa de la Ruta.

(**)  Perquè el lector es faci una idea sobre la imatge de la dona en el Diccionari General de la Llengua Catalana original, Mila Segarra aconsella que es faci una ullada als exemples amb què Fabra il·lustra la veu “president”: “El president d’una assemblea. El president d’un tribunal. El president d’una societat. El president del Consell de Ministres. La presidenta d’una Junta de Dames. El president d’una República”

(***)  A propòsit dels exemples que el Mestre va posar en el Diccionari val la pena remarcar que l’escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) va escriure un conte en el qual construïa una fantàstica conspiració secreta a partir dels exemples que Fabra va incloure en algunes veus del Diccionari General de la Llengua Catalana. El conte es titula “Cercles d’infinites combinacions” i dona títol al seu primer llibre, editat per Empúries el 1990. La mateixa editorial l’ha reeditat fa pocs mesos –amb el text ampliat amb alguns exemples més– dintre d’una antologia dels millors contes de Pagès Jordà que es titula “Exorcismes”.

————————————————————————————————–

Més informació sobre l’Any Pompeu Fabra 2018 i les altres Rutes fabrianes.

 

(Continua aquí amb la sisena etapa de la Ruta)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!