Totxanes, totxos i maons

Aquests dies d’agost he aprofitat per endinsar-me amb calma en un parell de llibres de Celdoni Fonoll que, per circumstàncies que ara no vénen al cas, quan varen arribar a casa vaig llegir molt apressadament. Em refereixo a “El caminant del parc (Dietari 2011/2012)” (vegeu aquí) i a “Gelós de vida (Dietari 2013/2014)” (vegeu aquí) publicats respectivament el setembre de 2016 i el setembre de 2017 per Cossetània Edicions.

Sobre la figura polifacètica i carregada de dignitat de Celdoni Fonoll ja vaig parlar extensament aquí mateix fa tres anys en un apunt (vegeu-lo aquí) escrit a propòsit de la publicació de la segona part de la seva antologia musical.

I encara vaig tornar a parlar-ne  –també en aquest Bloc (aquí)–  quan un any després va publicar el disc “Cançons de natura”, que fins ara és la seva darrera producció musical.

He definit la figura de Fonoll com a polifacètica i no exagero. A part de la seva activitat de difusor de la poesia a les escoles  –iniciada el 1974, quan iniciatives com aquella no eren gens fàcils– aquest home ha enregistrat una dotzena de discos i ha publicat una trentena llarga de llibres no només de i sobre poesia sinó que ha anat desenvolupant una faceta de divulgador del món dels ocells, les plantes, les papallones, els bolets, les flors, els arbres, les herbes i un llarg etcètera de criatures de Mare Natura al qual des de fa molt poc s’hi afegeix una nova faceta: la de redactor de dietaris. Una faceta que em consta que continua desenvolupant cada dia amb exigència i precisió gairebé suïssa i que en qüestió de molt pocs mesos ens oferirà el tercer lliurament que cobrirà els anys 2015 i 2016.

El fil conductor dels dietaris de Celdoni Fonoll són les passejades que gairebé cada dia fa pel Parc Güell, sovint en companyia de la seva parella Lloll Bertran. Una activitat que m’és molt familiar ja que jo també solc caminar pel mateix parc per bé que amb una constància i dedicació molt menors (per a desesper del meu metge, que em renya molt quan li ho confesso).

En els dietaris de Fonoll és habitual trobar les seves queixes  –que comparteixo plenament–  per la massificació turística del parc, per la presència abusiva dels artesans de via estreta i dels manters, per la comèdia que habitualment fa amb ells la Guàrdia Urbana i per la contaminació acústica causada per músics i altres executors del pentagrama dotats amb més voluntat que talent.

Queixes a banda, però, les seves anotacions descriuen les petites meravelles que la natura va posant a l’abast del caminant del parc al llarg de l’any. Unes descripcions que molt sovint deriven cap a la poesia, ja sigui citant poemes coneguts o de collita pròpia ja que Celdoni Fonoll és un home dotat amb una extraordinària facilitat a l’hora de confegir versos molt ben girbats sobre tot el que veu i el que viu.

El lector mínimament interessat en la natura i en la poesia trobarà, doncs, en aquests dietaris (i en els que han de venir) un ampli repertori de material per al gaudi. I, de passada i pel mateix preu, aprendrà un munt de coses noves. Jo, per exemple, he sabut que un poema que en principi atribuïa a Bertolt Brecht (en té tota la pinta) és d’un altre autor: l’alemany Martin Niemöller (vegeu aquí).

Us poso la versió catalana i, pels qui tireu de llengües, a continuació reprodueixo el text original alemany. Amb això tancaré l’apunt d’avui tot recomanant-vos la lectura tranquil·la i sempre útil de les passejades de Celdoni Fonoll pel parc.

És a dir, per la vida.

Vaig guardar silenci

Martin Niemöller

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,

no vaig protestar,

perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,

no hi havia ningú més que pogués protestar.

——————————————————————-

(Versió original)

Als die Nazis die Kommunisten holten,

habe ich geschwiegen;

ich war ja kein Kommunist.

Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,

habe ich geschwiegen;

ich war ja kein Sozialdemokrat.

Als sie die Gewerkschafter holten,

habe ich nicht protestiert;

ich war ja kein Gewerkschafter.

Als sie die Juden holten,

habe ich nicht protestiert;

ich war ja kein Jude.

Als sie mich holten,

gab es keinen mehr, der protestieren konnte.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!