Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

15 d'agost de 2018
1 comentari

Un agost amb la millor de les companyies: els articles de Carles Capdevila (7).

(Vegeu aquí i aquí algunes explicacions sobre els motius per fer aquesta sèrie)

La bona infermera i l’art de ser pacient.

(Article publicat al diari Ara el 12 de desembre de 2015)

Si una paraula em defineix és impacient. I ara que sóc formalment un pacient, se’m gira molta feina, tinc moltíssim a aprendre. Per sort els hospitals són escoles de formació en l’espera, amb grans professionals de la cura. El personal d’infermeria combina dosis de medicaments pautades amb dosis enormes de paciència regalades, amb les quals també ens curen.

Les nits es fan llargues i fosquíssimes a l’habitació. De dia tot fa una altra cara, la claror ho dissimula, hi ha un moviment que fa córrer l’aire. Però els gemecs, per lleus que siguin, agafen una altra dimensió de matinada: el silenci general els dóna un protagonisme absolut, hipnòtic. Primer t’espanta o entristeix o enerva, sentir algunes pobres persones grans que xisclen, que perden l’orientació, que s’arriben a arrencar la via, que traspassen a la cuidadora llatina amb un to feridor tota la crueltat amb què els tracta la vida. Amb els dies, no diré que t’acostumes a aquestes nits dures, però les acceptes.

L’habitació compartida és un màster en respiracions alienes molt properes, hi ha pocs centímetres entre el teu dolor i el d’aquell desconegut amb qui socialitzeu roncs, tos, punxades, temors i esperances.

I llavors t’adones que ets en les millors mans, les de professionals de la paciència. Repeteixen el mateix deu cops com si fos la primera vegada, escampen afecte i tendresa, normalitzen el que es fa impossible que et sembli normal. Ara et toca esperar, allà estirat. Esperar que passin aquests dies, que no hi hagi complicacions, respirar i anar deixant que passi un temps incòmode però imprescindible. Ningú com una bona infermera de les que ho viu cada nit pot ensenyar-te a ser el que no has sigut mai: un autèntic pacient, en tots els sentits de la paraula.

 

(La sèrie continua aquí amb més articles de Carles Capdevila)

  1. He fet moltes nits de guàrdia en l’hospital quan exercia com a metge. Com molt bé descriu en Carles Capdevila en el seu article, les nits son mot llargues a l’hospital i, quan estàs de guàrdia i et criden a les quatre de la matinada que vagis corrents a una planta a veure un malalt, perceps un silenci no comparable amb altres, un silenci de foscor, de cansament de malalts i treballadors, silenci barrejat amb la por de saber que está passant que a la vegada s’encomana als malalts que no poden dormir… Corredisses pels passadissos de persones i carros, a vegades plors, a vegades morts, altres histèries que cal entendre, a vegades ensurts que no tenien importància…
    Però el que m’ha arribat al més profund del meu cor és aquesta frase de l’article:”L’habitació compartida és un màster en respiracions alienes molt properes, hi ha pocs centímetres entre el teu dolor i el d’aquell desconegut amb qui socialitzeu roncs, tos, punxades, temors i esperances.” Sempre he tingut por d’acabar en un hospital en una habitació doble i que el meu company hagi de patir per a mi i/o jo hagi de patir per ell. N’hi ha que diuen que en l’habitació doble és té companyia. Jo, quan me’n vagi, m’agradaria estar a casa però si pe desgràcia em toca en un hospital, vull estar sol. Crec que pel fet de morir-te tens dret a la intimitat total. Odio les habitacions compartides.. Encara que sigui per una estada de 24 hores.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!