Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Per celebrar que som a punt de començar un mes de vacances (i, doncs, amb quatre dissabtes seguits sense “cançons llargues”) avui he decidit tirar-me al carrer i parlar d’una cançó que ocupa l’espai de tot un disc i que ja és un clàssic: “Tubular Bells”, de Mike Oldfield. El primer producte de la discogràfica Virgin i un monument musical de més de tres quarts d’hora (49′ 18″) dividit en dues parts per necessitats de la impressió en vinil. És a dir: cara A (26′ 01″) i cara B (23′ 17″).

Per començar, aquí sota trobareu incrustada la versió íntegra remasteritzada sobre la qual us ofereixo algunes indicacions a tenir en compte durant l’audició. La primera és que tingueu ben present que el jove Oldfield (aleshores tenia 19 anys) es va encarregar de tocar tots els instruments que apareixen en el disc:

Minut 00′ 00″ a 03′ 41″: la introducció d’aire enigmàtic que va ser un dels grans factors de l’èxit comercial de l’obra de Mike Oldfield ja que va ser triat com a banda sonora de la pel·lícula “The Exorcist”.

Minut 06′ 06″ a 07′ 42″: gairebé dos minuts de guitarra amb aires molt propers al “heavy metal”.

Minut 11′ 28″ a 15′ 55″: un tema que comença suaument amb dues guitarres i que va creixent en potència i duresa fins que es trenca donant pas a la preparació del tema central del disc.

Minut 17′ 07″: comença la històrica línia de baix que marca el fons de tot el tema principal. Ens acompanyarà al llarg de vuit minuts. Pom pom po-po-pooom…

Minut 20′ 17″: comença la incorporació gradual d’instruments. “Grand Piano”…

Minut 23′ 22″: irrompen, glorioses, les campanes tubulars que donen nom a tota l’obra.

Minut 24′ 58″ a 26′ 01″: descompressió a base del punteig d’una guitarra i primera aparició d’un cor de veus femenines.

FINAL DE LA PRIMERA PART.

Minut 26′ 01″ a 31′ 30″: sons onírics, atmosfera de serenor amb guitarres que es van trenant. Sembla que no passi res, i sí que passa…

Minut 34′ 50″ a 37′ 44″: marxa processional amb ritme marcat pels tambors que va creixent en espiral, avançant, retrocedint, pujant i baixant.

Minut 37′ 45″ a 42′ 19″: la sorpresa de la cara B. Entra per primera vegada la bateria i una veu que remet a un home de les cavernes molt concret: l’home de Piltdown. Cors que estableixen diàlegs amb la veu (estrafeta pel mateix Oldfield) i un grup de guitarres persistents. Un francès definiria aquests quatre minuts i mig com l’estona “bizarre” del disc.

Minut 47′ 36″ fins al final: un tema de marcadíssimes influències irlandeses que serveix per tancar a gran nivell aquesta obra mestra de fa quaranta-cinc anys.

FINAL DE LA SEGONA PART

https://youtu.be/TXvtDm820zI

I aquí teniu una versió en directe de la primera part enregistrada el mateix any de la publicació del disc (1973) en un programa de la BBC:

https://youtu.be/l7MY_cdUL1E

L’any 1992 Mike Oldfield, lluny ja de Virgin, va gravar per a la companyia Warner “Tubular Bells II”, un experiment summament interessant que repetia l’estructura del disc primer però sense cap tema repetit. Contra les moltes probabilitats de fracassar el talent d’Oldfield ens va donar un altre disc amb categoria d’obra mestra.

Aquests paral·lelismes entre les estructures dels dos discos els comprovareu amb dos exemples que trobareu seguits aquí sota: la interpretació de “The Bell”, el punt àlgid en el que apareixen les mítiques campanes tubulars, i “Sentinel”, que es correspon amb el començament del primer “Tubular Bells”, el tema que es va fer servir a la pel·lícula “The Exorcist”.

Les imatges corresponen al concert de presentació del disc que es va fer al castell d’Edimburg.

(La sèrie continua aquí amb més cançons llargues)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!