Totxanes, totxos i maons

(Avís: aquest apunt  –i, sobretot, el que el seguirà demà–  només l’entendran completament els qui, com jo, hagin estat educats sota el franquisme. És a dir, en castellà).

Tot i que, com dirien a Itàlia, tinc els ulls“in ristauro” (vegeu aquí), aquests dies he començat una immersió en la vida i l’obra de Pompeu Fabra. Una manera molt personal i casolana de retre homenatge al Mestre ara que es commemoren els cent cinquanta anys del seu naixement.

Ho faig de la mà dels llibres d’Artur Bladé i Desumvila, Josep Miracle, Mila Segarra i F. Xavier Baladia, d’un monogràfic que ha editat recentment el Col·legi d’Enginyers, d’una conversa entre Tomàs Garcés i Fabra publicada a la Revista de Catalunya d’abril de 1926 (que en vals, de duros, Joan!) de textos de Josep Pla i J. V. Foix i dels records que Carola Fabra, la filla del mestre, va compartir amb Rosa Maria Piñol el 1990.

I com a corol·lari de tot plegat m’espera una amena passejada pel volum 7 de les Obres Completes de Pompeu Fabra, que aplega les “Converses filològiques” (vegeu-ne aquí l’enllaç dintre del “Portal Pompeu Fabra”, un recurs, per cert, imprescindible que s’ha incorporat no fa gaire a la xarxa, tal com s’explica aquí).

Hi ha un episodi de la vida de Fabra que jo no coneixia i al qual tots els biògrafs que estic llegint en fan esment amb més o menys èmfasi. Un episodi que m’ha empès a escriure aquest apunt (i el següent). Em refereixo a la carta que l’any 1883, quan tenia quinze anys, el jove “Peiu”  (així li deien a casa) va escriure als seus nebots que passaven l’estiu a Camprodón.

Ho explicaré, però, amb els mateixos mots que fa servir Josep Miracle en el seu magnífic treball biogràfic sobre el Mestre editat per Aymà el 1968.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix una mica)

I anem per allò de la carta. Bartomeu Galí era, com ja sabem, de Camprodon. Hi tenia la casa pairal, Can Galí, i cada estiu hi anava a passar les vacances. Un d’aquells estius i molt possiblement per raó d’un d’aquells capritxos puerils que de vegades tenen els avis, al vell Josep Fabra se li va ocórrer la idea que, dins la carta que ell escrivia als fills, el seu noi, Pompeu, podria omplir un full amb quatre fineses per als nebots. I això és el que es disposà a fer Pompeu Fabra: va agafar un full de paper, i seguint l’impuls natural en els pobles bilíngües i despersonalitzats, va començar la carta: “Queridos sobrinos”. I es va quedar tot parat davant d’aquell encapçalament. “Sobrinos?” ¿Per què “sobrinos” si eren els seus nebots? “Alguna cosa es desvetllà i rebel·là dintre meu”  –explicava anys després el Mestre–. “Trobava artificials les meves paraules. No podia vessar en elles el meu afecte.” I sense pensar-s’hi més, esquinçà el full, n’agafà un altre, i recomençà la carta en català, ell “que mai no hi havia escrit ni pensat que s’hi podia escriure”. (pàgina 103)

(…)

Quan la carta va arribar a Camprodon, a Barcelona ja havia fet un gran efecte i havia tingut les seves conseqüències. Llestos els quatre mots que el seu pare li havia indicat d’escriure, l’home va prendre el paper que el seu fill li allargava, hi passà els ulls, i tot d’una els signes de la sorpresa es van fer evidents en el seu rostre. Aleshores s’entaulà un diàleg brevíssim, simple: un diàleg que, en el reportatge que me’n va fer el Mestre, havia anat així:

—  En català, els escrius?

—  Oh… si sempre els he parlat en català…

Diu que son pare se’l va mirar uns segons, callat, seriós. Després, posant una certa energia a les paraules, li digué:

—  Tens raó, noi. Tens tota la raó.

—  I d’aquell dia ençà, el meu pare va escriure en català la seva correspondència  –em va dir. (pàgines 105 i 106)

(…)

Després, amb els anys, he comprès millor l’abast i el significat de les paraules de Pompeu Fabra. En rigor, ell havia sabut endevinar, de noi, allò que els catalans adults no acabaven de comprendre: que l’home només té una sola llengua. Ells, els adults  –ja ho he indicat d’alguna manera–, encara que fos d’esma, estaven ben convençuts que l’home en tenia dues: la de parlar i la d’escriure, la de la família i la dels diaris, la del cafè i la de les acadèmies. (pàgina 106)

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!