Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

19 de juliol de 2018
0 comentaris

Adéu, mercat de l’Abaceria, adéu…

Fa uns mesos vaig escriure una carta a la meva néta (aquesta) en la qual, entre mooooltes altres coses (ho reconec: la carta tirava a llargueta), li parlava del que passa quan arribes a una edat en què t’adones que comences a fer coses que ja saps que no tornaràs a fer mai més.

Ahir, dimarts, en vaig fer una, d’aquestes coses: vaig visitar el mercat de l’Abaceria de Gràcia amb plena consciència que m’hi acomiadava ja que a partir de demà no quedarà cap parada en funcionament i a partir de setembre començaran les obres per enderrocar-lo.

M’apresso a dir, però, que el meu no és un comiat definitiu (així ho espero, vaja) perquè la intenció de l’Ajuntament és reconstruir el mercat i que d’aquí a quatre o cinc anys torni a obrir portes en el mateix indret on és ara (poca broma: va ser inaugurat el 1892).

Però el que sí que tinc molt clar és que quan torni a funcionar en la ubicació de sempre acollirà, sí, unes instal·lacions molt més modernes i confortables  –pels venedors i els compradors (com en el cas recent del mercat de Sant Antoni, el de la meva infantesa)–  però (també com en el cas de Sant Antoni) ja no serà, ni de bon tros, el mateix: aquell mercat tronat i familiar que l’A. i jo ens hem acostumat a freqüentar des de fa una pila d’anys tot i que no és, per proximitat a casa, el que ens pertocaria.

I entremig, a partir del dissabte  –demà passat–  totes les parades ocuparan un espai provisional que s’ha habilitat a la calçada central del passeig de Sant Joan (entre els carrers Indústria i Pare Claret) que estrenarem aquell mateix dia per anar-nos avesant a la nova ubicació de les nostres botigues preferides: la ouaire, la granera, en Franquet peixater, la Joana i el seu marit que ens subministren bons productes de la terra, la xarcutera d’en Fàbregas, la pollaire, en Jordi carnisser, la bona gent de les olives i la pesca salada, el bar dels esmorzars, la parella del llegum…

De tots ells em vaig acomiadar ahir. D’alguns mentalment perquè ja no havien obert aquesta setmana, d’altres en persona. I sempre amb un “fins dissabte!” carregat d’esperança i bons auguris. I sempre, també, amb una mal dissimulada pena per tants anys que queden enrere…

I jo, que mentre enfilo cap a casa decideixo escriure sobre tot això. Aixecar acta notarial d’aquesta sensació que poques coses hi ha tan desoladores com un mercat que has conegut en plena efervescència i que des de fa una llarga temporada t’oferia més persianes abaixades que parades obertes…

(Si feu clic al damunt, la imatge creixerà una mica)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!