Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Un conte de Sant Joan amb avis (seixanta-dosena carta a la meva néta).
Estimadíssima Mila,
Als avis d’aquest conte que avui, festa de sant Joan, t’explicaré els agradava visitar de tant en tant exposicions de pintures o de fotografies. Com una que no feia gaire havien vist a La Pedrera dedicada a un gran fotògraf barceloní que es deia Xavier Miserachs.
Davant d’un plafó d’aquella exposició que parlava del llibre “Barcelona blanc i negre” l’avi va comentar “vet aquí un gran llibre”. I ho va repetir un parell de vegades més abans de sortir al carrer. L’àvia, que es fixava sempre en tot, va prendre nota d’aquelles paraules per veure, quan arribessin a casa, si aquell llibre que a l’avi li semblava tan important el tenien o no.
Passava una cosa molt curiosa, amb l’avi: durant molts anys s’havia dedicat a escriure a diaris i revistes articles que parlaven dels llibres que li agradaven i això feia que a casa tinguessin tants llibres que gairebé no es podia veure cap paret. Tot el pis era una biblioteca, com aquell qui diu. I encara sort d’aquell mes d’agost de 2005 que tots dos varen dedicar-se a apuntar en l’ordinador cada llibre que tenien i en quina prestatgeria el posaven, cosa que varen continuar fent cada vegada que en compraven o els arribava algun de nou.
Gràcies a això l’àvia va poder comprovar de seguida que aquell recull de fotografies de Xavier Miserachs que li agradava tant a l’avi no el tenien. I com que s’acostava el dia de sant Joan, el seu sant, l’àvia va tenir una gran pensada: buscaria “Barcelona blanc i negre” en alguna botiga de llibres de segona mà i l’hi regalaria.
I tal dit tal fet. O gairebé, perquè un llibre com aquell, primerament, no era fàcil de trobar; segonament, perquè l’havia de recollir en persona per evitar que l’avi no es trobés a la bústia cap nota de Correus dient que anés a recollir aquell regal secret; i tercerament, perquè era un llibre gros i pesant que feia incòmode portar-lo cap a casa i amagar-lo en algun armari. Tot, però, va funcionar a la perfecció.
La vigília de sant Joan els avis varen tenir a sopar i a dormir la seva néta i encara que començava a fer molta calor i a les nits era difícil agafar el son tots estaven molt contents. Mentre preparava el sopar l’àvia li va explicar a la nena el regal que tenia preparat i les dues senyoretes varen decidir que, encara que no en fos l’hora, donarien el regal durant el sopar. I no només això: a més a més, la nena faria un dibuix que li agradés molt a l’avi.
“Quin és l’animal que més t’agrada, avi?” “La girafa” “¿I quin és el teu color preferit?” “El groc” “I després del groc, ¿quin altre color t’agrada més, avi?” “Mmmm… doncs el verd. Però, per què m’ho preguntes?” “Per res, per res…” I tot seguit se’n va anar corrents a buscar un full de la pila de papers que l’avi té sempre a mà al despatx i es va tancar a la seva habitació amb els retoladors de colors.
A l’hora de sopar l’avi, que aquell dia estava molt content perquè faltaven poques hores pel seu sant, va ensenyar a la néta i a l’avia una fotografia que aquell dia havia trobat de quan era molt petit. De quan tenia quatre anys. Era feta també una nit de sant Joan i a ell se’l veia adormit a la falda de la mare mentre el pare, amb ulleres a la dreta, feia el gest d’alçar una copa de xampany mirant a la persona que feia la fotografia.
(Si fas click damunt de la fotografia veuràs que es fa una mica més gran)
Mirant aquella fotografia –feta a Barcelona l’any 1954, una època en què tot era en blanc i negre– la nena i l’avia es varen creuar una mirada de complicitat: “Tu ara, avi, no et moguis; que l’àvia i jo anem a buscar una cosa”. I tal dit tal fet: al cap de mig minut, quan l’avi es pensava que havien anat a buscar les postres (la coca!), es varen presentar amb un paquet pla i gran molt ben embolicat amb paper de colors i amb un sobre fet a mà amb un dibuix una mica rebregat a dintre que representava una meravellosa girafa groga amb taques verdes. “Per molts aaaanys, avi!”
(Si fas click damunt de la fotografia veuràs que es fa una mica més gran)
L’avi, que no s’ho esperava pas, va obrir el sobre amb el dibuix i va esquinçar el paper de coloraines que embolicava aquell “Barcelona en blanc i negre” que tant li havia costat de trobar a l’àvia. “Ostres! Quins regals de sant Joan més bons! Una girafa groga amb taques verdes, com les que a mi m’agraden, i un llibre molt important que no tenia!”. I tot seguit va agafar a les dues dones que més s’estimava en aquest món i els va fer dos petons (un a cada galta) i una abraçada molt forta.
Després tots tres van baixar al jardí a tirar cebetes i a encendre fonts i bengales i quan se’ls van acabar les municions van anar-se’n al llit. Malgrat les emocions, el xivarri dels coets i la calor no els va costar gaire d’adormir-se.
L’endemà de bon matí, mentre l’avi anava a buscar els diaris i contemplava el carrer ple de restes de petards, piules i correcames va pensar que feia bastant temps que no li escrivia cap carta a la seva néta i que potser havia arribat l’hora de preparar-ne una en la que li expliqués totes les coses meravelloses que havien passat a casa durant les darreres hores. Perquè quan fos gran i la llegís tot allò li tornés a la memòria.
I com que l’avi tenia una mica de traça a l’hora d’inventar-se contes, no se li va acudir res millor que convertir aquella carta –que era la que feia el número seixanta-dos de les que li havia escrit fins aleshores– en una de les coses que a la nena li agradaven més: un conte.
Un conte inventat, però ple de gent coneguda.
Un conte de sant Joan amb avis.
———————————————————————–————-
Les anteriors cartes a la meva néta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista– les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes felicitats en el dia del teu Sant. Quan la teva neta sigui gran i tu descansis en la pau del justos segurament plorarà molt i s’emocionarà però, no descartis que, amb l’influencia i coneixements que el seu avi li va deixar , vagi escrivint també una sèrie de cartes a la seva neta….