Totxanes, totxos i maons

Tal com vaig explicar en un apunt molt recent (aquest) ahir vaig enviar a la Universitat de Catania la traducció al català de la guia per visitar el monestir benedictí de San Nicoló L’Arena, un dels monuments més importants de la ciutat siciliana i que, a més a més, té la virtut que agradarà tant als amants de l’arquitectura com de la geologia. Més concretament del vulcanisme.

Per si us animeu a fer el viatge us poso a continuació el text íntegre que he traduït al català.

El monestir benedictí de San Nicoló L’Arena

Introducció

Benvinguts al monestir de San Nicoló L’Arena de Catania. Avui el monestir és la seu del Departament d’Humanitats de la Universitat de Catania i l’any 2002 va ser inclòs a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. La part on ens trobem va ser construïda en el segle XVIII, després del terratrèmol del 1693, però en realitat el nucli més antic es remunta a 1558, l’any en què va començar la construcció en el punt més elevat de l’antiga ciutat.

El primer nucli constava d’un sol claustre, un soterrani i dos pisos. Aquesta estructura, molt més petita que l’actual, va patir canvis causats per dos importants fenòmens naturals: l’erupció de 1669 i el terratrèmol de 1693.

En l’erupció de 1669 el flux de lava va tocar la part nord-oest del monestir sense destruir-lo, tot provocant una transformació de la morfologia del terreny i la formació d’un banc de lava de 12 metres de gruix.

El terratrèmol de 1693 va esfondrar els dos pisos i només va quedar intacte el soterrani que avui és la seu de la Biblioteca de la Universitat. Després del terratrèmol, l’any 1702, va començar la reconstrucció i ampliació del monestir. Les obres es van interrompre el 1886, quan l’Estat va confiscar els béns de l’Església i els monjos van haver d’abandonar l’edifici que va passar a ser propietat de l’Ajuntament de Catania. Així va començar un període de mals usos de l’estructura ja que s’hi varen allotjar escoles, casernes, un observatori astronòmic, el Laboratori de Geodinàmica, l’Oficina de Meteorologia, gimnasos i un local de cinema i teatre. Cada una d’aquests funcions va comportar una alteració arquitectònica i estructural.

Aquest situació es va interrompre el 1977, quan el monestir va passar a dependre de la Universitat de Catania. El 1984 es va començar la recuperació d’aquest esplèndid espai sota la direcció de l’arquitecte Giancarlo De Carlo.

Claustre Est

Les obres de construcció del Claustre Est van començar a principi de 1700 i varen acabar el 1842 amb la construcció de l’eclèctic quiosc central d’estil neogòtic dissenyat per Musumeci. Batejada amb el nom de “Caffeaus”, la nova estructura no tenia cap funció de caire religiós: els monjos la feien servir per beure te, cafè i xocolata i per l’entreteniment d’hostes il·lustres i de viatgers que pagaven per fer estada en el monestir.

Sala d’estudi

L’estructura de fusta i ferro, dissenyada per l’arquitecte De Carlo, que es va responsabilitzar de la recuperació del monestir, ha permès la creació d’una aula d’estudi obtinguda en recuperar el primer pis original del segle XVI que estava a sota.

Claustre Oest

Quan el 1558 va començar la construcció del monestir al voltant d’aquest espai es va desenvolupar el “claustre dels marbres” perquè aquest era el material predominant: de marbre eren les columnes, la balustrada, les estàtues que decoraven el claustre i la font central. La que ara es veu és una reproducció feta a partir d’alguns fragments trobats durant les obres de recuperació. La font original va ser eliminada a final del segle XIX, quan el claustre es va convertir en el gimnàs Umberto I. El terratrèmol de 1693 va provocar la destrucció d’aquest claustre, reconstruït a principi del 1700.

Banc de lava

El 8 de març de 1669 la lava començava a fluir i va trigar gairebé dos mesos a arribar a Catania. Mentrestant s’intentava protegir la ciutat i es varen construir barreres de pedra i sorra. El monestir es va salvar però no va poder evitar la formació del banc de lava a tocar dels seus murs. Els monjos, que sabien que no podien eliminar-lo, el van convertir en un recurs. D’aquesta manera va començar la construcció de nous espais situats a sobre del banc de lava. Per exemple, el jardí benedictí, eliminat després de la confiscació per instal·lar-hi les dependències de l’hospital Vittorio Emanuele.

Biblioteca de la Facultat

Ocupa el nivell més baix del monestir, el que va resistir el terratrèmol de 1558, i avui és la seu de la Biblioteca Universitària. En el segle XVI els monjos van fer una primera cuina de la qual només queda el forn. La xemeneia, molt gran, probablement s’aprofitava per escalfar els nivells superiors. El terra és gairebé tot original i en pendent per facilitar l’evacuació de l’aigua de la neteja.

Sala d’estudi de la Biblioteca

El segle XVI en aquest mateix espai hi havia el refectori i la finestra el connectava amb la cuina. A les parets es poden apreciar unes incisions que recorden el punt en el que estaven ancorats els bancs dels monjos.

Hemeroteca

El monestir està construït damunt d’una vil·la romana. En el segle XVI aquest espai corresponia al soterrani. El terra és el mosaic del “peristilio”  –pati amb pòrtic–  d’una “domus” del segle II D.C. construïda damunt d’una “domus” anterior, del segle II A.C. Es coneix com “la domus de la taula parada” perquè a la paret es pot veure un fresc amb el drapejat d’unes estovalles. El monestir està construït en un indret especial: el turó de Montevergine, el punt més elevat de l’antiga ciutat. Al llarg dels segles Montevergine ha acollit moltes comunitats. Per exemple, en el pati Sud s’ha trobat  una tomba del neolític, un fragment del “decumanus” i a l’entrada del monestir es pot contemplar un fragment del “cardo” romà. Les columnes situades damunt les “domus” varen ser col·locades en el segle XVII amb la finalitat de sostenir l’estructura superior. L’arc ogival recorda el primer monestir de San Nicoló l’Arena construït en el segle XII en el poble de Nicolosi. En aquest mateix espai són també visibles les restes d’un aqüeducte.

Capella

Aquest espai avui és una sala de conferències però abans era la capella on pregaven els monjos. Entre els anys 40 i 50 del segle XX aquesta sala es va convertir en un cinema-teatre, cosa que va comportar transformacions importants. Per exemple, l’orgue i el cor de fusta han desaparegut. Només es manté intacta la pavimentació de l’absis i un petit passadís que els monjos usaven per accedir al següent espai que visitarem.

Balcó amb gelosia

Els monjos d’avançada edat o els que estaven malalts feien servir aquest espai per assistir a la Missa. Som en una de les esglésies més grans de Sicília i, sense cap mena de dubte, la més gran de Catania. Va ser projectada el 1686 per l’arquitecte romà G. B. Contini, deixeble de Bernini. L’església presenta una planta en forma de creu llatina amb tres naus i capelles laterals. L’altra major destaca pel cor de fusta tallat per Nicoló Bagnasco i per l’orgue del XVIII de Donato del Piano. Consta de 2.916 tubs, cinc ordres de teclats i setanta-sis registres. És capaç de reproduir els sons de tots els instruments, també la veu humana, i pot ser tocat alhora per tres organistes. En el transsepte hi ha un rellotge solar a terra fet el 1841 per Peters i Sartorius. La cúpula, construïda el 1780 per l’arquitecte Stefano Ittar, domina la ciutat amb els seus 62 metres d’altura.

Passadís del rellotge

És el passadís més llarg del monestir. Té 230 metres de llargada i el seu nom es deu a la presència d’un rellotge que s’ha perdut. La zona Nord del monestir, projectada el 1739 per Vaccarini, està construïda damunt del banc de lava.

Jardí dels Novicis

El 1929 aquest jardí es va convertir en el gimnàs “Enrico Toti”. Per aquest motiu es va eliminar tota la flora, restituïda anys després amb el projecte de recuperació. L’arquitecte Giancarlo De Carlo hi va afegir uns quants elements contemporanis: els respiradors de la instal·lació d’aire, l’escala helicoidal per comunicar el jardí amb el patí i la font.

Avantrefectori

Aquesta sala circular és l’avantrefectori. La seva funció era facilitar la comunicació amb el refectori gran, el petit i la cuina. A final del segle XIX el monestir es va convertir en la seu de l’observatori astrofísic que aplegava l’Observatori Astronòmic, el Laboratori de Geodinàmica i l’Oficina de Meteorologia. Val a dir que el tambor de l’avantrefectori va ser elevat quatre metres per donar més espai a l’Observatori Astronòmic. Al damunt s’hi va instal·lar una cúpula giratòria amb un telescopi astronòmic que va ser desarmada el 1981.

Refectori gran

Aquesta sala actualment és l’Aula Magna de la Universitat i va perdre la decoració ja que va ser utilitzada com aula de dibuix. El paviment és una reconstrucció feta a partir d’unes peces que es conservaven procedents de Vietri. L’única decoració intacta és el fresc, realitzat per l’artista Piparo, que representa la Santíssima Trinitat, la glòria de sant Benet i sant Nicolau que bateja els turcs. Del púlpit, que s’utilitzava per fer l’oració en llatí del “Benedicte”, es conserva només la mènsula situada damunt de la porta.

La cuina dels Benedictins

Aquesta cuina va ser feta per Vaccarini. Federico de Roberto, autor de la novel·la “I Viceré”, descriu com eren els plats que es cuinaven en aquest espai. La regla benedictina imposava un únic àpat al dia, però constava de set plats entre els quals no hi podia mancar l’”arancino”, que era gran com un meló. L’estructura central és un exemple de cuina isolada; per damunt de la pedra hi havia el braser i a sobre d’aquest la graella de ferro colat. Les olles, molt grans, estaven fixades a unes anelles equipades amb cadenes que facilitaven el seu ús. El tub facilitava la neteja del forn i les finestres posaven en comunicació la cuina amb el refectori. Les obertures circulars permetien l’accés al dipòsit dels aliments. Pel que fa a l’obertura rectangular, correspon a l’antiga escala.

El ventre de la cuina

Es tracta d’una estructura reticular i antisísmica realitzada per Vaccarini sobre el banc de lava de 1669. Aquí es pot veure el forat per recollir les cendres de la combustió. També hi ha un morter original per moldre les espècies i dues piques de pedra.

Els ossos i els trossos sobrants de fang, materials lleugers, s’utilitzaven per omplir el buit entre les voltes i el terra del damunt. També es pot veure un pèndol de basalt de 300 quilos que recorda el punt exacte on començava l’espai del Laboratori de Geodinàmica. El pèndol estava connectat a un sismògraf.

El pou, de 32 metres de profunditat, existia ja abans de la construcció del monestir. Quan l’erupció va posar en perill l’edifici els monjos es varen preocupar per protegir-lo construint barreres per desviar la lava. Està alimentat per l’Amenano, un riu subterrani que és visible a la font de la plaça del Duomo i en altres indrets de la ciutat.

La sala vermella

És un ambient que podríem definir com modern. Després de construir els arcs de sosteniment del pis superior Vaccarini va emplenar amb terra els espais buits fins arribar al nivell per transitar-hi al damunt. Era un espai que els monjos no utilitzaven. A finals dels anys noranta del segle XX van començar els treballs de recuperació d’aquesta part del monestir i es va decidir buidar aquesta zona, cosa que va provocar danys a la pavimentació. Per aguantar l’estructura del nivell superior es va construir aquesta sala: el projecte original de De Carlo preveia una escala de cargol per connectar els dos nivells i finalment es va realitzar el projecte del geòmetra Leonardi. Aquesta estructura consta de setze arcs que transmeten les carregues als murs. El vermell és un color evocador ja que recorda la lava de l’Etna.

Escala monumental

És el símbol de la magnificència dels monjos benedictins i imita les majestuoses entrades dels palaus de la noblesa. Es va construir al final del segle XVIII amb estuc i marbre de Carrara. Les columnes i els baixos relleus dissenyats per Gianforma són d’estuc i representen, en un costat, sant Benet, sant Plàcid i el Baptisme de Jesús; i en l’altre, san Nicolau, i els sants Eupli  i Àgata, patrons de Catania.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!