Totxanes, totxos i maons

En el disc “Tango” (1972) al qual he dedicat recentment uns quants apunts hi ha una cançó que, de fet, més que al tango, pertany al subapartat de la milonga i que, al meu parer, demostra una vegada més dues coses: la condició de gran adaptador de lletres al català que tenia Enric Barbat, i la frescor com a intèrpret de Guillermina Motta.

La cançó es diu “Sense pensar-ho”, la canta la Guillermina i explica les tribulacions d’una pobra mare per posar-li nom al seu fillet. Exactament igual que el tema original, es tracta d’una història carregada d’humor i conya marinera, però en el cas de Barbat adaptada amb molt talent a la situació i els protagonistes de la cultura que es feia a Catalunya a finals dels seixanta i principis dels setanta.

Molts dels que ara entrin en contacte per primera vegada amb aquesta milonga s’adonaran que la lletra està carregada de sobreentesos i picades d’ullet que si no s’expliquen poden passar lamentablement desapercebuts.

Anem a pams i comenceu escoltant aquí sota “Sense pensar-ho”. Va del minut 17′ 49″ al 20′ 06″:

Sense pensar-ho

Musica de Jorge Vidal
Lletra de Francisco Oscar Cittadino i Juan Carlos Cobián
Adaptació al català d’Enric Barbat

Dificils les entreteles en la vida de casada
amb el marit, la cunyada, els sogres i parentela,
pero el lio més recent, el summum de violència
que es digne d’un argument per portar-lo a la pantalla
si tot l’auditori calla jo l’explico en un moment:

Un dia vaig donar vida a un tendre i rosat marrec
molt contenta amb el juguet jo em pasava tot el día
pero es veu que l’harmonía no fa niu a casa meva
i va ser tan gran el lio per buscar-li nom de pila
que va anar d’un tris que el deixo solsament amb l’apellido.

Guillem deia l’avi Pep perquè és fan de Guillermina
el marit digué Raimon perque sent la classe obrera,
la iaia, mes sensiblera, suspirava Joan Manuel
i el sogre ensenyant el pèl, cultureta cada dia,
cridava Josep Maria que es el nom d’en Castellet.

Jo no tocava pilota mentre va durar la tria
més noms que per la guía pasaven cada mitja hora
emprenyada per la historia, saludant i fins una altra
vaig portar el noi a l’alcalde i sense pensar-ho amb el cap
li vaig posar el nom de Carlitus… Carlitus com en Rexach.

Em sembla digne de lloança com Enric Barbat, sense desviar-se de la lletra original, va ser capaç de fer una petita crònica d’aquells anys. Per començar el to “xava” i desmenjat que s’expressa amb l’accent barceloní de mots castellans com “lio” o “apellido”. Després, les referències al cantant Raimon, molt compromès socialment tant ell com el seu públic, l’encant que provocava Joan Manuel Serrat que el 1968 acabava de plantar TVE i Eurovisión per negar-se a cantar el “La la la” en castellà i que el convertia en el gendre somiat per moltes mares de casa nostra, la “cultureta”, que va ser el mot ensenya de la intel·lectualitat tifa del país a l’empara d’un concepte que es va inventar Joan de Sagarra i, gairebé per acabar, la referència a Josep Maria Castellet, l’intel·lectual que impartia doctrina marxista sempre que podia i que durant una pila d’anys va ser el candidat a conseller de Cultura que hauria desitjat nomenar el PSOE d’aquí si hagués manat a la Generalitat.

L’acudit final  –en la versió de Barbat i en l’original–  es resol assignant a la criatureta un mateix nom, Carles, al qual la desesperada mare (i el pare, en la versió original) arriben per vies diferents però igualment divertides.

Sin pensarlo (milonga)

Tuve mil inconvenientes,
en mi vida de casado,
con mi mujer, mi cuñado,
mis suegros y mis parientes,
pero el choque mas reciente,
de todos, el mas violento,
es digno de un argumento,
pa’ llevarlo a la pantalla.

Si el auditorio se calla se lo contaré al momento.

Mi mujer trajo a la vida,
un rosadito purrete,
contentos con el pebete,
pasamos todo ese dia,
pero la diosa armonia,
en mi casa no hace nido,
porque se armo tanto lio,
cuando el nombre hubo que darle,
que casi voy a anotarle,
solamente el apellido.

Mi mujer dijo: !Roberto!,
porque es hincha de Escalada,
mi suegra siempre anticuada,
!el santo dios!, san Mamerto,
mi cuñado burrero experto,
Ireneo hay que llamarle,
mi suegro boleando un balde,
le dijo, sos loco oste,
hay que ponerle José,
lo mismo que Garibaldi.

Mi opinion estuvo ausente,
mientras ellos discutian,
mas nombres que por la guia,
flotaban en el ambiente,
luego con tono sonriente,
saludando !hasta mas ver!,
doblé tranquilo el papel,
fui al civil y sin pensarlo,
le puse Carlos Romualdo,
igualito que Gardel.

Aquestes referències a Carles Reixach i el to “xava” a què em referia més amunt tenien molta coherència amb l’obra discogràfica que poc abans havia enregistrat Guillermina Motta. Això ens porta a parlar de discos diferents al “Tango” d’Enric Barbat i, per tant, no m’hi referiré ara, sinó en un proper apunt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!