Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

15 de març de 2018
0 comentaris

A propòsit de “Camino Soria” (4).

(La sèrie comença aquí)

Un dia de primavera de 1998 Josep Maria Espinàs em va trucar per dir-me si podíem veure’ns un moment perquè volia fer-me una consulta. Entre nosaltres hi havia (i continua havent-hi) una relació molt bona ja que, amb els articles que jo escrivia pel Suplement de Cultura del diari Avui, vaig ser dels primers a dedicar una atenció especial als seus llibres de viatges a peu. Una sèrie que li ha donat el reconeixement d’una gran quantitat de lectors però que fins al tercer o quart llibre passava un pèl desapercebuda. Si més no per a una part de la crítica que no acabava de veure on podia encaixar aquella insòlita sèrie de reflexions i viatges a peu pel territori (deien que feia llibres d’excursionisme) que l’Espinàs va saber convertir en gènere literari d’alta volada i, alhora, popular.

“Et confiaré un secret”, em va dir tan bon punt em va rebre. Resulta que després d’una desena de viatges a peu pels territoris de parla catalana, estava preparant pel juliol d’aquell any un salt qualitatiu molt especial: viatjar per España. A la província de Sòria, més concretament. I com que sabia que l’A. i jo hi anàvem sovint em va ensenyar l’itinerari que havia preparat perquè li fes una ullada i li donés, si calia, alguna recomanació.

El viatge el va fer tal com l’havia planificat i el llibre  —“A peu per Castella. Terres de Sòria”—  es va publicar el febrer de 1999 editat, com d’habitud, per La Campana. A la primera pàgina del meu exemplar hi tinc una generosa dedicatòria manuscrita que diu: “A l’amic Isern, que forma part del naixement d’aquest llibre. Una abraçada”.

(Si cliqueu al damunt la imatge creix)

I a la pàgina 219, en un epígraf titulat “Passant pel Collado a l’hora quieta”, m’esmenta quan molt de matí, amb la ciutat encara adormida, travessa en silenci el carrer principal de Soria:

“Tots quatre  –amb els shorts i les motxilles que ens identifiquen com a gent de pas per la ciutat–  entrem al Collado, que és com si diguéssim el carrer major de Sòria. En Joan Josep Isern, crític literari, quan va saber el viatge que jo faria aquest estiu, em va dir que ell i la seva dona hi anaven de tant en tant, a Sòria, que s’hi trobaven molt bé, en aquella ciutat, i em va explicar que sempre que s’acostaven al Collado, abans d’arribar al carrer ja sentien la remor, la remor de la gent que s’hi concentrava, passejant. ‘Al Collado, la gent es mira, s’atura per saludar-se, les mares ensenyen els seus nens a les amigues.’ És aquella mena de carrer saló, doncs, que és el punt de trobada en les ciutats petites. ‘I sempre m’ha sorprès la quantitat de joves que hi passegen menjant pipes. Ja ho veureu.’

La Isabel i en Pau, que van arribar aquí a mitja tarda, ahir, amb l’autobús que passava per Golmayo, van veure aquesta animació. I per col·laborar amb l’observació de l’Isern, la Isabel es va comprar una bossa de pipes i, amunt i avall, se les va anar menjant.”

Dono fe que el que l’amic Espinàs explica del Collado reprodueix els comentaris que li vaig fer sobre aquest carrer tan peculiar. Però la ciutat de Soria no s’acaba al Collado: té unes quantes referències més que són dignes de remarca i a les quals dedicaré el següent apunt.

El que  –ara ja sí–  tancarà definitivament aquesta sèrie.

(Continua  –i acaba–  aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!