Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

19 de març de 2018
0 comentaris

El dia que, fa 68 anys, vaig néixer jo (seixanta-unena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila;

En la meva darrera carta et parlava del final de la vida i de com, segons l’edat, ens anem acomodant a la idea de la mort. Avui, en canvi, et parlaré de l’altra punta del trajecte: del moment que arribem al món. Una carta, d’altra banda, ben oportuna ja que avui fa 68 anys que vaig néixer.

Un dia indeterminat de la meva infantesa/joventut vaig veure (suposo que a la televisió, no crec que fos al cinema) una pel·lícula que ja aleshores era una relíquia. Es deia “Morena clara” i la va dirigir Florián Rey l’any 1936, pocs mesos abans del començament de la guerra civil. Sàpigues que gràcies a les gestions d’un bon amic de casa, des de no fa gaire aquesta “Morena Clara” forma part de la meva col·lecció de pel·lícules en format DVD que espero que algun dia arribi a les teves mans. Si és així ja t’avanço que és una pel·lícula molt curiosa. I que quan la vegis tu, m’imagino que encara ho serà més.

Si esmento “Morena clara” és per una cançó que canta la protagonista, Imperio Argentina (la senyora de la imatge que encapçala la carta d’avui). Una cançó que tot just començar llançava una pregunta, reforçada amb un “trèmolo” de violins que li donen un aire enigmàtic, que em va fascinar i que fa que encara avui la recordi gratament: “El día que nací yo, ¿qué planeta reinaría?”

No et puc dir quina edat tenia jo (tot i que calculo que estaria entre els onze i els quinze anys), però t’asseguro que aquelles paraules  –i la manera com, cantades, m’arribaven–  em varen despertar la curiositat, no tant per esbrinar quines conjuncions astrals hi havia al cel, però sí per saber quines coses passaven en el món per Sant Josep de 1950. El dia que jo vaig néixer.

Una curiositat, però, que aleshores em vaig haver de guardar a la butxaca en espera de circumstàncies més adequades per començar a estirar el fil de la informació. Tot i això, la idea no me la vaig treure del cap ja mai més i la prova va ser que quan va néixer ton pare, el 1975, i després ton tiet, el 1978 (tots dos en dissabte, per cert), em va faltar temps per anar al quiosc a comprar un exemplar de tota la premsa del dia.

Hi ha, però, petites històries personals que no surten als diaris i que tenen tant o més valor que les grans notícies. I n’hi ha un parell que es relacionen amb tu, amb ton pare i amb mi que semblen calcades.

Si algun dia tens humor per remenar els meus papers  –que espero que trobis perfectament endreçats i ordenats–  veuràs que he explicat en diverses ocasions que el naixement de ton pare, el noi gran de casa, va coincidir amb la primera edició del festival Canet Rock per a la qual jo tenia una entrada… que lògicament no vaig poder utilitzar.

Però el que em fa gràcia de tot plegat és que el mateix dia de finals de maig de 2012 que tu vares néixer ton pare tenia TAMBÉ una entrada per a un esdeveniment musical que se’n va anar a fer punyetes. En aquella ocasió era per veure els seus estimadíssims Metallica que actuaven a l’Auditorio John Lennon de Getafe, una localitat a tocar de Madrid, en un concert que prometia ser molt especial ja que en aquella gira tocaven les dotze cançons del mític “àlbum negre” en ordre invers a com es van publicar en el disc. Una espina que, per cert, ton pare s’ha pogut treure fa pocs dies quan finalment va poder veure’ls actuar al Palau Sant Jordi.

Em fascina, doncs, aquesta doble coincidència avi-pare i pare-filla relacionada amb les aficions musicals dels Isern. Unes aficions que em sembla que, si les lleis de la genètica no fallen, deus haver heretat.

Pel que fa al dia del meu naixement no em puc pas queixar perquè quan mon pare es va morir, ara ha fet vuit anys, tot desmuntant el pis del carrer Sepúlveda on vivia vaig trobar un dietari de mon avi Domingo de l’any 1950 en el qual va escriure una breu crònica de les circumstàncies que varen envoltar el meu naixement. Una crònica dissortadament limitada perquè la va escriure reclós a casa seva per culpa de la malaltia que se’l va emportar vint-i-nou dies després del meu naixement.

Estic segur que t’agradarà llegir això que fa vuit anys vaig escriure en memòria seva:

 

Dietario El Siglo 1950

(Apunt publicat el 18 de març de 2010)

“El nuevo nacido, 1er Nieto, nació hoy día de San José a las 11h. 30m. de la noche. Madre e hijo siguen bien el curso natural del caso.”

Aquesta és la frase que clou la crònica del meu naixement  –demà farà 60 anys–  escrita per mon avi en el “Dietario El Siglo 1950” que he trobat entre els papers que guardava mon pare. Aquest dietari, conservat al llarg de tots aquests anys per la seva singularitat, és una veritable joia ja que en els seus fulls, especialment els quatre primers mesos, aplega uns quants esdeveniments de gruix en la petita crònica familiar dels Isern.

Em cenyiré, però, a les reaccions de l’avi davant del meu naixement exposades en les seves anotacions. Les anotacions d’un moribund.

Perquè, com molta gent d’aquella època de dura i grisa postguerra, l’avi Domingo estava greument malalt de tuberculosi. Un fet que l’obligava a estar-se al llit i que complicava la seva feina  –de fet, la delegava en mon pare–  al capdavant de la petita empresa de construcció i reparació d’edificis que havia muntat amb un soci  –que va resultar ser un pinta–  en acabar la guerra.

Les anotacions de l’avi al dietari d’aquells primers mesos de 1950 combinen a parts iguals els detalls del dia a dia de l’empresa –pagaments al personal, factures cobrades, compres de materials…–, les incidències familiars  –la mort sobtada de la seva germana resident a la Geltrú—  i els esdeveniments propiciats per la seva precària salut com les visites al metge, els gràfics de temperatures o els canvis de medicaments per veure si la malaltia es posava sota control. No cal dir que en tots els casos quedaven escrupolosament anotats els costos de taxi, metge i farmàcia que cada nou episodi de la malaltia li comportava.

Sis dies després de la crònica del meu naixement  –el dissabte 25 de març–  l’avi explica el moment que, tornant de la Maternitat, em porten davant seu perquè em conegui: “Esta tarde a las 4 y media llegan en halagüeño estado Milagros y el Nietecito Juan (…) El niño no lloraba si cantaba. Madre e hijo siguen esplendidamente bien su estado de cosas. Doy gracias a Dios.”

Si us hi fixeu, el “si” de la frase “el niño no lloraba si cantaba” es pot interpretar de dues maneres diferents. La primera és que jo marranejava com és obligat en aquests casos i que només callava si l’avi em cantussejava alguna cançó.

La segona  –la que a mi més m’agrada–  és que l’avi va deixar testimoni escrit de la primera expressió d’un hàbit que m’ha acompanyat durant aquests seixanta anys (i que espero no perdre): sóc molt cantador. Per dir-ho com l’avi: no ploro, canto. I sempre  –des d’aquell dia, n’estic segur–  vaig pel món amb alguna cantarella a mitja veu instal·lada als llavis.

(Que consti, però, que la primera opció tampoc em desagrada: la idea d’un avi cantaire que en el moment que em veu per primera vegada m’inocula el virus musical  –un virus que he escampat també als meus fills–  m’és igualment grata.)

Uns dies després  –el diumenge 2 d’abril–  l’avi escriu: “Hoy se bautiza al Nieto con el nombre de Juan José Pedro Francisco a las 5 de la tarde, parroquia de N. Sra. la Milagrosa…”. Un bateig en el qual ell em va ser padrí per poders ja que, com he escrit més amunt, només es movia del llit per anar al metge.

Els fulls d’abril del “Dietario El Siglo 1950” van passant amb anotacions diàries sobre la feina i la salut de l’avi fins que el dilluns 17  –quan encara no feia un mes que jo era al món–  hi ha un canvi sobtat de caligrafia i un requadre gruixut amb una creu a tall d’esquela en el qual la inconfundible lletra de mon pare descriu detalladament un altre procés vital. El de l’altra punta de la línia: la defunció de l’avi.

Arran de la mort del nostre pare hi ha molts papers familiars que ara han passat a mans meves i de mon germà. Aquest dietari de l’avi és un dels documents més notables pel que té de testimoni d’unes persones i d’una època molt determinada que em toca molt directament.

Poca broma, perquè a fi de comptes, ¿quanta gent pot presumir de tenir una crònica escrita del seu naixement?

———————————————————————–————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!