Totxanes, totxos i maons

Suposo que no caldrà que insisteixi gaire si us dic que sóc summament respectuós amb les coses que no són de la meva propietat. Vull dir que a mi no se’m podria aplicar aquella expressió de “los amigos de lo ajeno” que alguns periodistes españols amants dels circumloquis fan servir per referir-se als lladres.

Ara bé, hi ha algunes coses molt concretes i de poc valor de les quals sí que em podria considerar una mica pispa. Em refereixo a diaris i a revistes (mai llibres o discos). I no pas furtades a la brava en algun quiosc, no. Parlo d’arrencar un full o d’endur-me l’exemplar sencer si en una sala d’espera o en un bar trobo alguna informació que m’interessa i no puc aconseguir-la d’una manera menys lletja.

Només una vegada a la meva vida puc dir que m’he endut un objecte que no em pertanyia amb ple coneixement de causa. Us ho explicaré en aquest apunt i en el que el seguirà, però poseu-vos en situació perquè haurem de fer un viatge cap enrere en el temps de quaranta-tres anys que ens portarà fins al mes d’agost de 1974.

Aquell estiu  –que era el tercer que l’A. i jo vivíem junts després de casar-nos i encara no teníem descendència–  vàrem fer el nostre primer viatge important a l’estranger: una estada de dotze dies d’agost a Londres en companyia dels nostres estimats G. i J. Varen ser uns dies inoblidables i viscuts plenament “a la londinenca”, ja que estàvem instal·lats al barri de Neasden  –molt a prop de l’estadi de Wembley—  com a rellogats en la casa on vivien els senyors Neil que ens varen fer de guies per indrets que difíclment hauríem visitat pel nostre compte. Parlo, per exemple, de la catedral de Wells, del monument megalític de Stonehenge, de les impressionants runes de la catedral de Coventry, de la ciutat costanera de Brighton o dels penya-segats de Dover.

A part que l’A. va complir allí  el seu primer quart de segle (amb festa familiar a l’estil londinenc inclosa), en el món aquells dies passaven coses com, per exemple, la renúncia de Richard Nixon a la presidència dels Estats Units per l’escàndol Watergate, de la qual ens vàrem assabentar gràcies als venedors ambulants de diaris que pregonaven a crits la notícia pels carrers.

A nivell més casolà, i per acabar de situar l’època, us diré que en aquells mateixos dies es va morir l’escriptor Joaquim Amat-Piniella, als 60 anys, i que al cinema Rex de la Gran Via de Barcelona es va estrenar la pel·lícula de George Lucas “American Graffiti”.

En tornar de Londres, i com que encara ens quedaven uns dies de vacances, vàrem continuar fent tàndem amb els estimats G. i J. Això ens va portar a fer una excursió en cotxe i tendes de campanya pel Cap de Creus i Cadaqués (és possible que arribéssim fins a Cotlliure, però aquest detall no el recordo) amb la intenció de no perdre’ns, tot baixant cap a casa, les Sis Hores de Cançó que es celebraven a Canet la nit del dissabte 31 d’agost.

La vigília, el divendres 30, la vàrem dedicar a visitar territori dalinià i a l’hora d’instal·lar-nos per passar la nit vàrem plantar les tendes al càmping de Portlligat.

(Continua  –i acaba–  aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!