Un viatge musical que va de Bob Dylan a “The Young Pope”, passant per Jimi Hendrix (i 2).

(La sèrie comença aquí)

A casa no som gaire amants de perdre el temps davant del televisor. Sobretot jo. I, conseqüentment, som del parer (ho vaig explicar en aquest apunt) de no destinar ni un ral a veure la televisió. Vull dir que mai hem estat abonats a coses com Canal Plus o plataformes similars que, pel que veig als anuncis, proliferen des de fa temps i sembla que són presents a moltes llars.

Per això quan algú ens parla de sèries l’A. i jo posem cara de no entendre res perquè, certament, no estem gens al cas de les novetats que, com una allau, alimenten contínuament el mercat d’aquest gènere.

Per sort  –tot i ser, com veieu, rarets–  tenim encara bons amics entesos en cinema que de tant en tant ens deixen alguna sèrie en format DVD perquè hi fem una ullada (no fos cas que, com deia en Capri, “no tinguéssim conversa”). Jo fins ara m’hi he resistit. No és el cas, però, de l’A. que en els darrers mesos s’ha empassat tots els episodis  –sis o set temporades, crec recordar–  de la famosa “Joc de Trons”.

Per una sèrie de circumstàncies que no vénen al cas i que allargarien en excés aquest apunt, el mes passat vaig fer confiança a un bon amic i vaig comprar “El Papa jove” (“The Young Pope”, en original) en un paquet de tres DVD‘s que apleguen els deu capítols de la sèrie més un apartat de continguts addicionals. Comptat i debatut, unes deu hores de pel·lícula.

Com que entre les meves perversions no figura, encara, la d’exercir de crític cinematogràfic qui vulgui saber alguna cosa de la meva opinió sobre la sèrie em remeto a un parell de consideracions que vaig fer en l’apunt anterior (aquest) i d’aquí no em traureu.

Sí que vull parlar, en canvi, de l’excel·lent, variada i intel·ligent tria de temes musicals que formen la banda sonora d’“El Papa jove”. Una banda sonora que, perquè el lector es situï, va de Bach i l’“Ave Maria” de Schubert fins a Bartok, GóreckiArvo Pärt o el “Requiem” de Fauré, passant per gent com Levo, Jefferson Airplane, Labradford, el napolità Roberto Murolo i Bob Dylan, entre una extensa llista de més noms.

Una de les primeres coses que em va cridar l’atenció d’“El Papa jove” és la manera com es presenten, durant els quatre o cinc primers minuts de cada episodi, els títols de crèdit. I més concretament els dels episodis 3, 4, 6, 7, 8 i 10 en els quals apareix Jude Law, l’actor que encarna Pius XIII, passejant pel que representa la galeria d’un museu vaticà amb diverses pintures penjades a la paret.

És una seqüència de presentació que no m’estic de qualificar d’impactant. Sobretot si tenim en compte com acaba: primerament el Papa, al qual tota l’estona del seu passeig l’hem vist de perfil, gira el rostre cap a la càmara, fa l’ullet a l’espectador i immediatament després apareix una estàtua de Joan Pau II que és llançada a terra amb violència per un fort cop de vent.

Doncs bé, la música que acompanya en primeríssim terme aquesta seqüència és aquesta:

 

 

Tan bon punt vaig sentir aquesta música no em vaig poder treure del damunt la sensació que m’era familiar. Vaja, que no era pas la primera vegada que la sentia. I, certament, la intuïció no m’enganyava perquè aquest tema que signa el senyor Devlin, un raper anglès nascut el 1989, es titula “Watchtower” i pren com a base els acords al voltant dels quals Jimi Hendrix va construir la versió del tema de Bob Dylan “All Along the Watchtower” que he reproduit en l’apunt anterior (*).

D’altra banda, si coneixeu l’argument d’“El Papa jove” veureu que aquella profecia d’Isaïes sobre la caiguda i destrucció de Babilònia hi encaixa perfectament. Cosa que em fa pensar que darrere d’aquesta sèrie  –amb totes les seves virtuts i defectes–  hi ha algú que, almenys en els aspectes musicals, sap de què parla.

Escolteu ara el mateix tema de Devlin, però en aquesta ocasió amb la veu del raper. L’acompanyen unes imatges que, com en el cas de la versió de Bob Dylan de l’apunt anterior, no tenen cap mena de valor de cara al que us volia explicar en aquesta sèrie de dos apunts que ara arriba al seu final.

 

 

————————————————————————————————

(*) Per cert, tan bon punt Dylan va publicar l’àlbum “John Wesley Harding” es va fer córrer que “All Along the Watchtower” era una referència crítica cap als Testimonis de Jehovà ja que el seu principal òrgan de comunicació arreu del món des de 1879 és la revista “The Watchtower” (“La Atalaya” en castellà).

Per si a algú li interessa la meva opinió diré que no crec pas que Dylan tingués cap intenció de clavar-li garrotada a aquesta secta, però en tot cas no es pot negar que la referència, casual o no, és també molt coherent amb la filosofia que es desenvolupa al llarg dels deu capítols d’“El Papa jove”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *