Totxanes, totxos i maons

L’apunt d’avui (amb segona  –i suposo que darrera–  part programada per demà passat, dimecres) descriu un viatge curiós i llarg en el temps en el qual seria fàcil de perdre les referències. En conseqüència, crec que el millor que puc fer perquè no us despisteu és seguir l’ordre cronològic i procedir sense presses.

“In principium” hi havia, com sempre, Nostre Senyor Bob Dylan que, després dels embolics i maldecaps que havia tingut durant la gira electrificada que va fer amb The Band (vegeu aquí) va decidir retirar-se de la vida pública durant una temporada. A més a més, en plena fase de repós va tenir un accident de moto que va justificar encara més el seu silenci temporal.

Un silenci que va trencar a finals de 1967 quan va enregistrar “John Wesley Harding”, un magnífic àlbum carregat d’esplèndides peces com, per exemple, la quarta de la cara A que es titulava “All Along the Watchtower”, una cançó de clares reminiscències bíbliques inspirada en la caiguda de la pecadora Babilònia tal com s’explica en el capítol 21 del llibre del profeta Isaïes, que empra la figura d’un sentinella que vigila “des del mirador”.  Escolteu-la aquí sota amb molta atenció (Avís: les filigranes visuals que acompanyen la música estan bé, però als efectes del que us vull explicar són totalment prescindibles):

https://vimeo.com/3277422

El següent salt en aquesta història ens porta una mica més endavant: a l’any 1968, quan Jimi Hendrix enregistra un doble àlbum titulat “Electric Ladyland” que va ser el tercer de la seva discografia (i el darrer perquè es va morir dos anys després). Gairebé tancant l’àlbum (en el penúltim tall de la cara B del disc 2) trobem una versió d’“All Along the Watchtower” que també ha passat a la història.

La podeu escoltar aquí sota, però permeteu-me que, als efectes del que us vull explicar, us recomani que pareu molta atenció en els primers acords, provinents de la guitarra del gran Hendrix. Uns acords que, amb protagonisme sonor divers, es van reproduint com a base rítmica al llarg de tot el tema:

Superades les dues primeres etapes arriba ja el moment de parlar de “The Young Pope”  –o, expressat en llengua pròpia, “El Papa jove”–, una pel·lícula de més de nou hores fragmentada en deu capítols i en la qual, al meu parer, es concentren totes les virtuts i tots els defectes…

• de Paolo Sorrentino (un director napolità encantat d’haver-se conegut i coneixedor com pocs dels racons més secrets i bells de la ciutat de Roma)
• de la manera de fer cinema dels americans (una producció perfecta que no estalvia cap detall per sorprendre a l’espectador… combinada amb una irresistible tirada a colar-li bou per bèstia grossa).

Doncs bé, una de les virtuts (n’hi ha unes quantes més, que consti) de la producció d’“El Papa jove” és l’encertadíssima tria de la banda sonora que podeu trobar a Spotify fent una cerca per “The Youg Pope: Official Playlist”. Una banda sonora en la que s’estableix de manera força subtil una suggerent combinació entre la melodia i el tema de què tracta la cançó de Bob Dylan i la manera com Jimi Hendrix en fa la versió amb la seva immortal guitarra.

(Continua  –i acaba–  aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!