Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Llibres dedicats: un afer delicat.
Em comenta l’A. que aquest matí, navegant per Facebook, ha vist les queixes d’un escriptor d’aquí perquè havia trobat en el mercat de segona mà un llibre seu amb una dedicatòria manuscrita per a la persona que el va comprar i que sembla que se’l va treure del damunt.
Certament és una acció lletja, sobretot de cara a l’autor que, com és el cas que comento, es troba cara a cara amb un doble desaire: el d’algú que s’ha desprès d’un llibre seu, i la petita traïció que suposa el fet que potser entre el comprador i l’escriptor hi podia haver una relació un pèl més estreta del que és habitual, cosa de la qual la dedicatòria n’era el testimoni.
Reconec que, tot i que en segons quines coses sóc bastant mitòman i que m’agrada tenir alguns llibres amb la dedicatòria personalitzada del seu autor, no faria grans desplaçaments –ni molt menys cues!– per obtenir una signatura.
Reconec també que el meu cas és, segurament, una mica especial ja que la meva feina de crític literari fa que entre els nombrosos llibres que arriben a casa de tant en tant n’hi hagi algun que, ja sigui esperonat pel departament de promoció de l’editorial o per deferència del mateix autor, m’arriba amb la dedicatòria incorporada. Un detall del qual no renego però que, per dir-ho d’alguna manera, crec que no m’obliga tant com els casos en què sóc jo qui pren la iniciativa.
Em sembla que ja he explicat alguna vegada que tinc un armari on vaig posant, per una banda, els llibres que m’arriben i que sé que no llegiré i, per l’altra, els llibres que ja he llegit i que sé que no voldré conservar. Quan el prestatge està ple –tres o quatre vegades l’any– baixo els llibres a la cambra de les bicicletes que hi ha a l’entrada de l’escala i penjo una nota a l’ascensor avisant els veïns que durant vuit o deu dies poden triar i emportar-se els llibres que desitgin. I si al final hi ha sobrants els deixo en una parada dedicada a aquest tipus de recollida que hi ha al mercat de l’Abaceria de Gràcia.
El que sí que puc dir és que abans de treure els llibres de casa els repasso un per un per si tenen alguna marca personalitzadora com, per exemple, una dedicatòria (comentaris gairebé mai perquè, NATURALMENT, els llibres que tinc són per llegir, no per escriure-hi) i si és el cas no m’ho penso dues vegades: retallo la pàgina i la llenço.
Quan he explicat això a un amic meu que es dedica a la venda de llibres de segona mà s’ha posat les mans al cap perquè una dedicatòria dóna més valor a un llibre. I al contrari, un llibre amb un full retallat ja surt devaluat. Deu tenir raó, però jo no he sabut trobar una solució millor per a un afer tan delicat com és aquest de saber què dimonis hem de fer amb els llibres dedicats que ja no volem.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’escriptor a qui es refereix l’article va ser massa malpensat. L’origen més probable dels llibres dedicats que són als mercats de vell és que el propietari hagi mort. La biblioteca que ha deixat no interessa als hereus i se’n desfan, ni miren ni els importa si hi ha llibres dedicats.
El sistema d’oferir-los als veïns em sembla excel.lent. Espero que n’estiguin agraïts. Per les dedicatòries que apareixen en llibres vells o de segona mà no crec que calgui patir: jo n’he trobat algun meu dedicat a coneguts o amics que, dissortadament, ja no hi són (i les biblioteques van anar a parar als llibreters de vell, amb sort).
El que trobo preocupant –i a mi, personalment, em dol físicament– són les piles de llibres que van a parar als contenidors de les escombraries. Hi ha algunes institucions com Llibre solidari –que té algunes parades al metro (a Diagonal i a Catalunya, per exemple)– que els recullen o cadenes com Re-read que els compren (trien els que els interessen i els compren a 20 cèntims la peça). Millor això que no pas llençar-los, oi?
A mi m’agrada trobar una dedicatòria quan compro un llibre de segona mà. És una manera de donar continuïtat la vida lectora.