“Toni Vidal retrata la cultura catalana dels setanta”, una exposició que cal veure.

Vaig visitar l’exposició de fotografies de Toni Vidal al Museu d’Història de Catalunya (vegeu aquí) i com que em va semblar que tenia molt interès i que passaria lamentablement desapercebuda (si ens havíem de guiar pel ressò dels mitjans de comunicació) em vaig decidir a fer la meva petita aportació per ajudar a donar-la a conèixer mitjançant un article (aquest) que els bons amics de Vilaweb varen publicar la setmana passada.

Vejam si hi ha sort i l’article us agrada tant que us empeny a visitar l’exposició abans que tanqui portes de forma definitiva un dia en el qual, paradoxalment, se n’obriran un munt, de portes: el diumenge 1 d’octubre.

 

Toni Vidal fotografia el miracle català dels seixanta

(Article publicat a Vilaweb el 19 de juliol de 2017)

Ja fa temps que penso que no som gaire justos amb els fotògrafs. I cada vegada que visito una exposició dedicada a algun professional de la càmera em refermo més en aquesta idea. Això no deixa de ser xocant en un món com l’actual, la característica principal del qual és la sobreabundància d’imatges que ens envolten. Contemplem una fotografia i de seguida l’associem a la coberta d’un llibre que hem llegit, o al complement d’un reportatge que ens ha colpit, o a l’impacte d’un cartell que ens interpel·la silenciós des d’una paret, o al reclam estètic d’un anunci publicitari que pretén de captar la nostra atenció.

Som (encara) de llegir diaris, revistes i llibres, cert. I moltes fotografies, per tant, ja formen part, inevitablement, de la nostra educació sentimental. Però, en canvi, de la majoria dels seus autors ho desconeixem tot, o gairebé tot.

Probablement ara algú, amb to de reny, em dirà que parli per mi i que no generalitzi; li dono la raó i, per tant, no tinc cap problema a fer el traspàs a la primera persona per a deplorar que no sóc gaire just amb els fotògrafs que posen imatges, sentit i bon gust al món que m’envolta.

 

Fins a l’1 d’octubre al MHC

Totes aquestes reflexions me les anava fent dies enrere mentre passejava per l’exposició ‘Toni Vidal retrata la cultura catalana dels setanta’, que es pot veure fins a l’1 d’octubre, gratuïtament, a la planta baixa del Museu d’Història de Catalunya. És una exposició no gaire extensa pel que fa a les dimensions, però molt vívida i intensa pel que fa al material que conté. L’autor és el fotògraf Toni Vidal (Es Castell, Menorca, 1934) i he de reconèixer que el mèrit de descobrir-la el dec a un bon amic que me la va aconsellar tan bon punt es va inaugurar i no pas al ressò que ha suscitat en els mitjans de comunicació que, ai las, fins ara no ha estat gaire ampli.

Toni Vidal –un home menut i d’aspecte discret que explica amb veu baixa i posat tranquil els records que li porta cada fotografia– es va instal·lar a Barcelona l’any 1968 mentre, simultàniament, mantenia obert el seu estudi a Menorca. Tal com s’explica en el panell de presentació, un dels seus primers projectes al Principat va ser fotografiar la gent de la cultura –“gent honesta, desinteressada, que treballava per reconstruir el país”-, i el resultat és una magnífica selecció d’unes cent cinquanta fotografies –algunes inèdites fins ara– que són “un testimoni del miracle català dels anys seixanta, la recuperació de la cultura catalana, fruit de la suma de molts esforços individuals que van generar un moviment social”.

De tot això va la mostra que s’exhibeix al Museu d’Història de Catalunya. De tot això i d’una habilitat molt especial de Vidal d’atrapar en els límits del rectangle d’una fotografia els detalls més significatius i simbòlics del microcosmos dels seus retratats.

 

Quatre àmbits diferents

L’exposició està repartida en quatre àmbits diferenciats. En el primer –titulat molt encertadament ‘Psicologia del retrat’– hi trobem retrats en color i de gran format davant dels quals el visitant queda fascinat per la densitat humana que Toni Vidal sap extreure de cada personatge. Penso, per exemple, en l’aire de desarrelament que traspua el matrimoni Bartra-Murià a casa seva tot just acabat d’arribar de l’exili; o en la mirada somiadora de Clementina Arderiu asseguda sota el retrat de Carles Riba; o en el joc de miralls que es produeix en el retrat indirecte de Salvador Espriu; o en les referències al pop del duet Arranz Bravo-Bartolozzi; o en l’elegància serena, gairebé britànica, d’un Antoni Comas retratat a la biblioteca de casa seva pocs anys abans que ens deixés tan prematurament…

A continuació, un altre pany de paret ens presenta una sèrie de fotografies, ara en blanc i negre, que comença amb un tríptic dedicat a Josep Pla treballant al llit, com feia habitualment, i continua amb un Joan Fuster inquietant i amb posat mefistofèlic; una esplèndida Rosa Leveroni que, amb el gest dels llavis, no saps si dibuixa un bes que comença a nàixer o un mot a punt de florir; o una Aurora Bertrana que, somiadora, evoca records llunyans, tal vegada de terres antillanes.

L’àmbit següent es titula ‘Domicili provisional’ i ens mostra la dignitat i la modèstia de les cases d’exiliats a Tolosa o a París com ara Rafael Vidiella, Josep Folch o Frederica Montseny i Germinal Esgleas.

 

Els monjos savis

Tot i que el conjunt de l’exposició m’ha interessat moltíssim, n’he de destacar un apartat que m’ha cridat l’atenció d’una manera molt especial. Es titula ‘Els monjos savis’ i aplega mitja dotzena de retrats, inèdits fins ara, fets a Montserrat a principi dels anys setanta, de Cassià Just, Marc Taxonera, Maur Boix, Josep Massot, Andreu Marquès i Adalbert Franquesa. Unes imatges summament austeres en la concepció –els hàbits negres en són el millor exemple– però que, contemplades en conjunt, descriuen amb gran precisió aquell esperit de rigor intel·lectual i de fe en el país que sempre (i en aquelles dates, de manera molt especial) han simbolitzat Montserrat i els seus servidors.

La part final, amb una setantena de fotografies, és la més extensa i la que, de fet, dóna raó al títol de la mostra, ja que és un ampli recorregut gràfic per molts dels homes i dones que van ser protagonistes d’aquell ventall cronològic que va dels primers grups resistents al gran moment cultural del trànsit dels anys seixanta als setanta.

Músics, arquitectes, escriptors, directors de teatre, pintors, editors i un munt d’oficis més amb els rostres de gent com Manuel de Pedrolo, Maurici Serrahima, Joan Sales, Tísner, Pere Calders, Núria Pompeia, Xavier Corberó, Jordi Sarsanedas, Oriol Bohigas, els germans Ainaud (tan diferents l’un de l’altre i tan ben representats), Miquel Porter, Montserrat Roig, Modest Prats, Ràfols Casamada i Maria Girona, Max Cahner, Maria Antònia Oliver, el tàndem Castellet-Molas i un llarg etcètera que demostra que Toni Vidal era un home atent al batec cultural d’aquells anys.

 

En el marc de l’Any Palau i Fabre

Ja acabo. I ho faig tornant al començament: potser no acabem de ser gaire justos amb els fotògrafs. I aquesta exposició, produïda per la Fundació Palau de Caldes d’Estrac en el marc de l’Any Palau i Fabre i comissariada per Julià Guillamon, és una manera ben agradable i enriquidora de satisfer, en part, el deute que hi ha pendent.

Recordin la data, que és de les que no s’obliden fàcilment: fins al diumenge 1 d’octubre, el Museu d’Història de Catalunya acollirà aquesta mostra de Toni Vidal carregada de talent i de bons records per als que vam tenir la sort de viure de prop les vicissituds de la cultura catalana d’aquells anys i de conèixer-ne alguns dels protagonistes.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *