Totxanes, totxos i maons

Arran de la mort de mossèn Aragonès, el capellà que oficiava la missa el dia que Luís de Galinsoga, director de La Vanguardia, va exclamar en plena homilia que tots els catalans érem una merda, he fet unes quantes piulades per Twitter dient que això que ara està tan de moda (i que surt tan barat) d’insultar els catalans no és un invent de fa dos dies sinó que es remunta com a mínim a 1959.

De resultes d’això, un bon amic que segueix tot el que vaig escrivint a diversos llocs m’envia un missatge que trobo molt encertat: “Em pregunto si per una frase d’en Galinsoga es va fer un boicot a La Vanguardia, ¿com es que ningú proposa res davant dels articles més que virulents de El País i El Periódico?”

Una pregunta per a la qual no tinc resposta. Ja fa temps que España (que s’adona que se li està acabant la ganga que té amb nosaltres) s’ha instal·lat en un relat contra Catalunya basat en la histèria i l’insult. I en el desesper, és clar. El meu amic esmenta dos diaris, però la llista és moooolt més extensa i s’amplia amb emissores de ràdio (alguna, per cert, subvencionada per l’Església) i cadenes de televisió.

La idea del boicot directe  –no comprar La Vanguardia—  de l’època de Galinsoga ara podria ser perfectament copiada. No és difícil: fa anys que no compro ni llegeixo El País ni El Periódico (els Mundo, ABC, Razón no els he comprat ni llegit mai) i pel que fa a La Vanguardia procuro comprar-la com a molt dos dies a la setmana. I de ràdios i televisions estranyes no en freqüento cap. És fàcil, ho torno a dir. I, sobretot, és agraït perquè t’adones de quant de temps et queda lliure per fer vida de família, llegir, escriure… i esperar que ens independitzem d’una p… vegada per, entre altres coses, deixar per fi de ser independentista i preocupar-nos de fer avançar el país, alliberats de la rèmora que des de fa segles arrosseguem.

I no cal caure en les trampes que sovint ens parem nosaltres mateixos. Per exemple, quan algú em diu que “cal conèixer totes les opinions”, li responc: “¿totes? ¿de debò? ¿les dels que ens diuen nazis i degenerats també? Jo crec que no, francament. Ara, si resulta que et va la marxa…”

I aquella beata mania de no molestar, de passar desapercebuts i parar l’altra galta quan ens claven una trompada fóra també bo que ens la traguéssim del damunt. Tant “carregar-nos de raó” i empassar-nos tots els exabruptes que ens dediquen i tant agafar-nos-la amb paper de fumar quan se’ns acut de contraatacar no ens fa cap favor. “Oh, és que cal fer-nos nostres els indecisos”, sé que algú em dirà. Cosa a la qual li respondré dient que no ens flagel·lem tant, que hi ha molta gent que ja està convençuda (més de la que us penseu) i que si encara hi ha que “no ho veuen clar” que s’ho facin mirar a can Cottet i no emprenyin gaire, que hi ha molta feina a fer.

Ara mateix, en un xat d’internet que segueixo des de fa uns dies i que està format per gent independentista em fa veritable pena veure les reserves que uns quants expressen davant de la iniciativa (aquesta) d’aprofitar que avui és “18 de julio” per fer sortir la imatge de Franco en uns cartells dient que ell votaria NO. Diuen que la idea és inoportuna, exagerada, contraproduent… Ai, senyor, “que en sou, de quimèrics”, diria Pere Calders.

En fi, que ja està bé de deixar-nos prendre el pèl…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!