“El relat”, un esplèndid article de Pep Riera.

Ja fa temps que predico que amb l’enfrontament amb España (res que ens hagi de sorprendre perquè no ho esperàvem; són españols, però no rucs, veuen, rabiüts, que la ganga amb nosaltres se’ls acaba i, per tant, es defensen com poden -poc- i saben -menys-). Fa temps, dic, que defenso que contra l’ofensiva española necessitem mantenir el domini de dues coses: el “tempo” i el relat.

Mantenir el “tempo” vol dir, bàsicament, anar per endavant en les iniciatives i obligar l’Estat a actuar en mode reactiu, mai prenent la iniciativa. Una actitud que, de moment, sabem mantenir prou bé.

Pel que fa al relat la cosa ja és més complicada. I és molt important perquè un relat ben estructurat, atent a les modulacions del dia a dia i en constant flux de contacte amb la ciutadania és fonamental per crear estats d’opinió. Aquí és on jo crec que anem una mica (o bastant) coixos.

El dilluns passat El Punt Avui publicava un article (aquest) molt breu, però clarificador i contundent com pocs he llegit sobre aquest assumpte. Us el reprodueixo a continuació amb el consell que el llegiu atentament… i mireu de posar-lo en pràctica per la part que us toqui:

(NOTA: M’he permès marcar en vermell la part final de l’article perquè em sembla que el que s’hi diu ho ahuríem de tenir molt present tots plegats i tothora)

 

El Relat

(Article de Pep Riera publicat a El Punt Avui el dilluns 17 de juliol de 2017)

La setmana passada parlava del menyspreu a l’independentisme. Un menyspreu que no cessa, perquè contra Catalunya tot s’hi val. A vegades el pitjor menyspreu no és el de la paraula més malsonant, sinó que ho pot ser un diminutiu.Cajitas sobre mesas, va dir el dirigent de Podemos Pablo Echenique, per menystenir el referèndum previst a l’1 d’octubre a Catalunya. El menyspreu, doncs, és ben transversal. És un símptoma més que el relat que imposa el govern de Rajoy també colonitza les ments dels que diuen que hi estan a l’altre costat ideològic.

La creació d’aquest relat és molt simple. D’això es tracta. Que entri directament al cervell. Es tracta, senzillament, de fer un ús indiscriminat del terme il·legal. Govern, crosses del govern, oposició, mitjans de comunicació (també els que en un temps determinat havien passat per ser rigorosos), tertulians habituals, tots segueixen disciplinadament la consigna goebblesiana de posar l’adjectiu il·legal al costat de la paraula referèndum. Poc importa que el referèndum no hagi estat ni convocat, encara. I encara menys que, per tant, cap tribunal ordinari ni el Constitucional hagin pogut decretar que aquesta convocatòria incompleixi cap llei. Perquè no importa que en l’explicació que va fer Junts pel Sí del projecte de llei que prepara el Parlament es digui que la legalitat que sosté la convocatòria és el dret internacional que l’Estat espanyol reconeix. Sense debat jurídic sobre la legalitat del referèndum, l’aliança espanyola contra l’independentisme ha decretat que el referèndum és “il·legal”. I els polítics que reclamen presumpció d’innocència per als seus corruptes, els que els donen suport (els actius, C’s, i els passius, PSOE), els que diuen que estan a favor d’un referèndum per a Catalunya però que aquest és “il·legal”, els mitjans de comunicació que s’han menjat l’ètica periodística per militar en l’anticatalanisme i els tertulians de consigna fàcil estan tots d’acord: el referèndum és “il·legal” i, per tant, els dirigents catalans, amb Puigdemont al capdavant, són uns fora de la llei.

El que és pitjor, però, és que des de Catalunya s’analitzi la realitat des d’aquest relat basat en el menyspreu i la mentida; que la colonització mental no es combati amb pensament propi. I que, per tant, es fiscalitzi fins a l’extrem qualsevol moviment del govern de Puigdemont –des d’un canvi de govern a una piulada al Twitter– i que no es burxi en les falsedats de l’unionisme; que critiquin els consellers víctimes de l’assetjament unionista i no els que assetgen.

Puigdemont i el seu govern tenen la determinació. Falta, al seu voltant, una mica de pensament (propi) positiu i de moral de victòria.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *