Ser de ciències, ser de lletres: algunes divagacions a propòsit d'”Enxarxats”, la nova novel·la de Carme Torras.

“Ser de ciències” i “ser de lletres” són dos conceptes que avui ja no fa servir ningú però que durant molts anys  –quan jo era jove, vaja–  varen ser útils perquè així la gent s’anava situant. O ubicant, com es diu ara.

Als de ciències se’ls suposa un tarannà rigorós, metòdic i amant de la tècnica. Analitzen el món que els envolta amb el propòsit de fixar una fenomenologia que els ajudi a navegar per la vida amb unes quantes certeses més de les habituals.

En canvi els de lletres són gent sensible a aspectes com l’humanisme, la dialèctica i la creativitat. No els preocupa haver de mirar enrere cap els clàssics i no es tallen gens a l’hora d’interpretar-los amb flexibilitat i d’aplicar els seus ensenyaments en funció de les necessitats de cada situació.

Com passa sempre, però, és quasi impossible trobar algú que compleixi de manera íntegra el perfil d’un o altre arquetip. Ni el rigor és un atribut exclusiu dels de ciències, ni les inquietuds humanístiques són patrimoni dels de lletres.

D’exemples d’aquest maridatge entre les dues concepcions en tenim un munt. Jo avui, però, em cenyiré al món de la literatura. A allò que en diem “literatura científica” i, més exactament, a la “novel·la científica”, modalitat de la qual tenim a casa nostra uns quants autors dignes de remarca.

Em refereixo a gent com Salvador Macip, Jordi de Manuel, Martí Domínguez, Xavier Duran, Jordi Font-Agustí i una pila més de noms que, si us interessa aprofundir en el tema, trobareu aplegats en un monogràfic summament recomanable que la revista valenciana Mètode va publicar fa tres anys dedicat als científics lletraferits (vegeu-lo aquí).

Tots aquests noms  –més algun altre que no he dit, com el de Carme Torras sobre la qual ara m’estendré una mica més–  corresponen a persones que per formació i activitat professional pertanyen a l’àmbit de les disciplines científiques, però que tenen prou talent i recursos “de lletres” com per bastir al voltant d’un nucli argumental de caire científic una trama narrativa solvent.

En la nostra llengua, ja ho he dit, tenim la sort de disposar d’una nòmina d’autors de novel·la científica d’un nivell força remarcable. Bastant per damunt  –posat a dir-ho tot (i sempre segons el meu punt de vista)–  de la denominada novel·la històrica. Ho deixo aquí.

A Carme Torras la segueixo des de fa una pila d’anys. D’abans que debutés amb la novel·la “Pedres de toc” (Columna, 2003), guanyadora del Primera Columna, un premi d’existència efímera destinat a distingir obres primerenques i, de retruc, descobrir autors prometedors. No recordo el palmarès d’aquell premi però sí que puc dir que, almenys en aquesta ocasió, l’objectiu de l’editorial que el va posar en òrbita es va complir de forma molt satisfactòria perquè, després, aquesta escriptora ha desenvolupat una carrera que fins avui ha cristal·litzat amb la publicació de tres novel·les més i de qualitat creixent. De manera molt especial “Enxarxats”, publicada el passat mes de maig per l’editorial Males Herbes.

No és la primera vegada que parlo en aquest Bloc de Carme Torras. Si entreu aquí veureu què en vaig dir fa cinc anys quan, trencant el meu costum, vaig intervenir en l’acte de presentació de “Miracles perversos”, la seva anterior novel·la. En aquella ocasió vaig destacar una virtut que ara, havent llegit “Enxarxats”, té més sentit que mai: Carme Torras és una autora ambiciosa. I com que, a més a més, està dotada de la intuïció i els recursos necessaris per explicar històries de manera competent, els resultats són cada vegada millors.

Suposo que el lector ja sap que Torras és una especialista en robòtica reconeguda internacionalment (vegeu aquí la seva pàgina web). A propòsit d’això, quan va publicar la segona novel·la  —“La mutació sentimental” (Pagès Editors, 2008)–  vaig escriure al suplement de llibres del diari Avui: “… l’encant d’aquesta novel·la rau en la mirada de l’autora  –una professional de prestigi–  sobre el món de la tecnologia avançada. Una mirada en què no trobareu cap rastre de catastrofisme gratuït, ni d’ecologisme de via estreta, ni de maniquesmes apocalíptics. Carme Torras estima els robots, però té molt clar quina ha de ser la posició de la màquina i quina la de l’ésser humà en aquest “pas à deux” en què estem irremissiblement lligats.”

I aquesta idea, truncal al llarg de tota la seva obra, arriba al màxim desenvolupament a “Enxarxats”, una novel·la que  –com “Pedres de toc”, la del seu debut–  ens parla de la fascinació d’un personatge per un altre, en una relació dialèctica que podríem definir com d’alumna i mestra. Que  –com “La mutació sentimental”, la segona–  analitza les relacions entre les persones i les màquines (amb una explícita referència, ara, a Cèlia, la nena protagonista d’aquella història). I que  –com “Miracles perversos”, la tercera–  aborda la necessitat de mantenir la intimitat i la capacitat de prendre decisions en plena llibertat. Uns trets que els humans hem d’aprendre a valorar i a posar al dia amb el suport que ens ofereix la imparable evolució de les noves tecnologies.

“Enxarxats” (per cert, quin títol més ben trobat!) parla de com podem transcendir el present i de l’anhel d’esdevenir immortal. Però com que Carme Torras no és, “sensu stricto”, una escriptora de ciència ficció, sinó una creadora atenta als factors que donen sentit al qualificatiu “humana” que defineix la nostra espècie, deixa de banda les temptacions especulatives i es centra en una característica de l’ésser humà que dubto que mai arribi a assolir una màquina: la curiositat.

A la pàgina 43 trobo el que em sembla que és el pinyol argumental d’“Enxarxats”: “És bonic, oi, que la salvació arribi no per la via de tancar els ulls i creure cegament en quelcom més enllà de la raó, sinó just a l’inrevés, per la via d’obrir-los, empesos per la curiositat de saber què passarà quan nosaltres ja no hi siguem. En el fons, l’única immortalitat que desitgem és la del coneixement, ja sigui del futur dels nostres éssers estimats, com deia el pare, o del futur de l’espècie humana, com reclamava l’oncle. Quina eina tan potent, la curiositat! L’única capaç de redimir-nos.”

I unes pàgines abans  –a la 39–  trobo una reflexió sobre el mateix tema enmig d’una conversa familiar del pare i l’oncle del personatge que fa de narradora: “Insisteixo que et falla el punt de vista. Dius la vida humana i penses tan sols en la teva, en la vida d’un individu. Si ho pensem com a espècie, és evident que morim just perquè la vida prossegueixi.”

Acabo ja. Carme Torras  –una feliç combinació entre “ser de ciències” i “ser de lletres”—  ha arribat a un notable domini d’un tret que caracteritza els bons narradors: el sentit de com s’ha de crear una intriga i, sobretot, de com s’ha de dosificar davant dels ulls del lector. Com a virtut complementària destacaria també l’astúcia que demostra en situar l’acció d’“Enxarxats” en el període febrer-abril de 2017; és a dir, ara. Un detall que, en acabar de llegir-la, ens predisposa a preguntar-nos fins a quin punt tot, o res, o una part del que hem llegit és real i ja està passant, quina part és inventada i, sobretot, quina està en camí d’esdevenir realitat i, doncs, d’irrompre en les nostres vides.

Una irrupció que gràcies als principis i valors que Carme Torras defensa al llarg del llibre hem de pensar que ens aportarà més elements tranquil·litzadorss que inquietants.

Així sia.

 

(In Memoriam Maryam Mirzakhani)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *