Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

2 de juliol de 2017
0 comentaris

Les muses entremaliades (a propòsit d’un llibre força singular).

Sobre Pere-Lluís Cano ja he parlat en aquest Bloc un parell de vegades. La primera (aquesta) va ser l’any 2007 i arran de la publicació d’“Arde Troya”, una interpretació en clau lleugera i amb un poc dissimulable to humorístic del clàssic d’Homer.

La segona va ser fa tres anys (aquesta) arran de la publicació d’un altre llibre  –en aquest cas a quatre mans amb el doctor Salvador Rofes—  dedicat a inventariar exhaustivament com ha tractat el cinema de tots els temps temes com els metges, els malalts, els hospitals i les malalties.

Si heu llegit fins aquí us haureu adonat de les dues grans característiques de Cano: fins a la seva jubilació va ser catedràtic de Filologia Llatina a la UAB i és un cinèfil empedreït fins al punt que és l’autor d’un completíssim estudi sobre el “peplum” que es va editar el 2011 amb el títol “El cine de romanos” i que segons els entesos és el llibre definitiu ja que aplega tot el que s’ha fet i dit sobre el tema.

Avui, però, vull fer alguna referència a un llibre que em va enviar a finals d’abril i que fins aquest cap de setmana no havia tingut ocasió de llegir. Es titula “Musas patidifusas” i com a subtítol “Amasijo de versos deleznables (parodias, paráfrasis, sátiras, epigramas que tal vez no merecieran publicación)”. Us he retratat la coberta per a l’encapçalament de l’apunt però ho he fet amb recança perquè per molt que us esforceu aquest llibre no el trobareu a la venda enlloc. Es tracta, pel que ell mateix em va dir en un correu electrònic, d’un llibre que ha fet a mitges amb el seu cosí Simón Vaz Alonso per obsequiar a germans, cosins, fills, néts i nebots que de tant en tant es reuneixen per recordar l’avi Antonio Alonso Villoldo (1885-1960), il·lustre pedagog republicà depurat i inhabilitat pel franquisme després del cop d’estat feixista.

Sembla que aquestes magnes trobades familiars apleguen una seixantena de persones i en la majoria dels casos van acompanyades d’un llibre similar al que jo tinc, que correspon a la reunió de desembre de l’any passat.

El llibre és molt divertit però gens desmanegat. Vull dir que en tots els casos es respecten de manera summament escrupolosa les lleis de la rima, la mètrica i les estructures de les estrofes. Copio un paràgraf de la introducció que em sembla molt significatiu: “Pero subir al Parnaso de mano de las musas tiene sus riesgos. Como en el arte, en literatura la imitación es un instinto natural: no escribe quien antes no ha leído. La lectura inspira. Y no siempre cosas serias.” I a partir d’aquí un conjunt de 111 peces “… que aspiran a leerse con una sonrisa en los labios”  –inspirades en textos de gent com Marcial, Neruda, Aleixandre, Huidobro, Espronceda, Bécquer, Rubén Darío, Góngora, Cervantes, Alberti, García Lorca…–  i de les quals us passo un breu tast perquè en gaudiu avui, que és diumenge:

Com en gran part de textos de “Musas patidifusas”, els autors parteixen d’una quarteta provinent d’un text diguem-ne “formal”; en aquest cas una cançó infantil: “En el lavadero  /  te he visto lavar  /  y me parecistes  /  sirena de mar.”  I el continuen: “En el tendedero  /  te he visto colgar  /  y me pareciste  /  mocilla a casar.  /  Y ahora que te veo  /  ya en el hogar,  /  resulta imposible  /  poderte aguantar.”

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!