L’amic Endika, l’home del Camí de Sant Jaume (1).

El president del Centro Galego de Barcelona ha estat breu: ens ha donat la benvinguda, ha agraït als presents l’assistència i, tot seguit, ha passat la paraula al veritable protagonista de l’acte. L’Endika es posa dret, ens agraeix la companyia (tot i ser divendres, dia poc propici per presentar novetats literàries) i comença evocant les seves primeres excursions pel Pirineu de Girona, les vegades que ha pujat al Puigmal i altres aventures similars recopilades en el seu primer llibre, editat fa més de vint anys.

Després agafa un exemplar de “Las sandalias peregrinas”, el llibre que avui presenta, i ens explica com va descobrir el Camí de Sant Jaume el 1993 mentre s’esplaia en consideracions diverses plenament justificades pels seixanta-tres! (fins ara) trajectes complets que n’ha fet des d’aleshores. M’adono que la gran majoria de les persones que l’escolten  –unes quaranta, aproximadament–  són còmplices de les seves andances, cosa que no és el meu cas, i això es percep en la intensa comunicació que l’Endika aconsegueix establir amb l’auditori.

Un detall em crida poderosament l’atenció: quan al començament ha parlat del Pirineu ho ha fet amb l’èmfasi just perquè la gent li seguíssim el fil. Però quan comença a parlar del Camí la veu li canvia i en el seu discurs apareix sovint la paraula “sentiment” acompanyada sempre pel gest instintiu de posar-se la mà damunt del cor. Hi penso, i de cop i volta ho entenc tot.

————————————————————————————————————————-

Quan el vaig conèixer, l’Endika Armengol es deia encara Enric. Parlo d’un període que es situa entre finals de 1980 i principis del 1981. Mig any a tot estirar. Ho recordo molt bé perquè varen ser els meus últims temps d’exercir l’ofici d’aparellador. Em va tocar viure’ls a Tarragona  –una Tarragona aleshores fosca, trista i rònega, a distància sideral de la magnífica ciutat que és ara–  on l’empresa constructora que m’havia contractat feia uns quants edificis; alguns a la mateixa ciutat i d’altres en diversos indrets de la rodalia com, per exemple, La Pineda de Salou.

En aquella empresa  —Hispano Alemana de Construcciones, SA—  l’Enric feia tasques administratives i ens donava suport als diferents tècnics i caps d’obra que feinejàvem per la zona. Era una persona molt eficient en la feina i summament afable en el tracte, cosa que va facilitar la nostra relació i la va portar més enllà dels límits estrictament laborals. Sens dubte, el fet de tenir l’A. i els nois a Barcelona i de viure sol en una ciutat que no era la meva em feia sentir una mica desplaçat. En aquest sentit, el contacte amb l’Enric, la seva dona i els fills  –si fa no fa, de l’edat dels de casa–  em va ajudar molt a passar aquells mesos.

Fins que el dia 1 d’abril de 1981 un seguit de felices circumstàncies va fer que entrés a treballar al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Una feina que en principi semblava que m’allunyaria del món de la construcció només una temporada però que, a l’hora de la veritat (i sobretot després del trasllat, el 1988, al Departament de Cultura), va ser la que em va tenir ocupat la resta de la meva vida laboral fins que el 2013 em vaig jubilar.

Poc temps després del meu canvi de feina vaig saber que l’Enric havia anat a viure amb la Montse, la seva muller, i els nanos a una casa de camp del terme de Fontscaldes, a tocar del Coll de Lilla, i que els caps de setmana es dedicava a fer calçotades i cuinar altres meravelles casolanes per a amics, coneguts i públic en general. Recordo molt bé dues o tres festasses celebrades a casa seva amb els companys d’Ensenyament (i estic segur que ells també conserven el mateix record).

L’Enric, la Montse i els fills pertanyien, a més a més, a una colla castellera de Tarragona (juraria que era la Jove) i gràcies a ell, l’A., els nois de casa i jo vàrem tenir el privilegi de viure “des de dintre” una festa castellera inoblidable l’apoteosi final de la qual va tenir com a escenari la plaça que hi ha al peu de les escales que pugen a la catedral tarragonina.

La vida, però, dicta les seves normes i l’Enric i jo vàrem perdre el contacte durant una pila d’anys. Fins que no fa gaire, a través de Facebook, vaig rebre un missatge d’un tal Endika Armengol que em demanava si volia fer amistat amb ell alhora que em donava pistes sobre la seva identitat a partir d’uns quants records comuns. No cal dir que vaig acceptar immediatament i que vaig escorcollar el seu mur, cosa que em va fer adonar que durant tots aquells anys de distància, a part de canviar de nom, l’amic Enric no havia perdut pas el temps i s’havia convertit gairebé en un mite  –o si ho preferiu, un heroi–  del Cami de Sant Jaume.

(Continua  –i acaba–  aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*