“Rafa Nadal”, un magnífic article de Lluís Simon a L’Esportiu.

Lluís Simon és un dels meus periodistes de capçalera. I, sense cap mena de dubte, el primer que llegeixo quan, en comprar El Punt Avui trobo encartat a dintre L’Esportiu.

Avui diu quatre coses molt ben dites sobre la doble vara de mesurar dels españols a propòsit de Pep Guardiola, el dolent i traïdor, i Rafa Nadal, el bo, “nuestro Rafa”, vaja.

Podeu llegir-lo directament fent clic aquí o mirant el contingut íntegre que us he copiat a sota:

Rafa Nadal

(Lluís Simon, L’Esportiu 15 de juny de 2017)

Acumulem uns quants dies aguantant estoicament com Guardiola és vilipendiat i linxat des de totes les trinxeres imaginables de l’Estat espanyol, en les xarxes socials i també des de la Catalunya autonomista de la genuflexió permanent. Al mateix temps, és clar, se’ns divinitza Rafael Nadal com la perfecció de l’espanyolitat divina, com l’ésser pur que tots hem de pretendre ser, com la prova que la unitat d’Espanya –que jugui tot sol és un detall insignificant– pot conquerir qualsevol cosa que es proposi, fins i tot el dret a votar dels catalans. Sembla que abans que ell el món, tal com el coneixem, no existia. Volen que parlem de Nadal. Doncs parlem-ne.

Certament el de Manacor representa valors espanyols potents i s’ha de reconèixer. Va deixar els estudis a l’ESO per dedicar-se a una activitat tan humanística com la de jugar a tennis. Un bon exemple per als pares –n’hi ha a grapats– que estan convençuts que tenen el seu propi Nadal o Cristiano a casa. El tennista també fa una cosa molt pròpia dels humans que estan per sobre del bé i del mal i que ens observen des de les estrelles: plorar mentre escolta l’himne espanyol. Això sí que és un gest universal que deixa en evidència el nacionalisme pobletà de Guardiola i dels pobres catalanets.

Nadal, de qui no penso discutir la vàlua professional en el seu àmbit –a milions d’any llum de qualsevol de nosaltres–, no vol ni necessita demanar l’autodeterminació de cap poble tot i que la seva llengua natal és el català, un fet remarcable que ningú –ni tan sols ell– reivindica amb prou força perquè la premsa internacional faci alguna vegada (al·leluia direm des d’aquí) un joc de paraules amb el seu cognom.

No voldria ficar-me en un terreny pantanós (malauradament ja ho estic fent), però si a Espanya efectivament hi ha un règim, el del 78 (ep, ho diuen els de Podemos a Madrid) llavors també hi ha uns símbols que aquest règim usa per als seus propis objectius, sovint molt allunyats d’allò que seria desitjable en una democràcia mitjana, posem-hi la de Portugal. Si Nadal no veu que des del nacionalisme espanyol se l’usa de manera barroera per forçar un discurs en què els divergents –Guardiola– són insultats i també, a poc a poc, portats als tribunals ja estic aquí joc per recordar-li. Diria que no n’és conscient, si no fos per la seva mirada furiosa el dia que va aparèixer una estelada en la final de dobles dels Jocs Olímpics de Rio.

S’ha de dir. Nadal és l’esportista més gran de la història dels Països Catalans. És impossible que li pugui tenir animadversió personal o professional. Però Nadal, per molts títols de Grand Slam que guanyi, no hauria de tenir ni més drets ni menys deures que molts dels seus conciutadans, siguin andalusos, gallecs, bascos o catalans. Té més drets perquè pot celebrar sense amagar-se’n els seus triomfs amb els seus símbols nacionals i té menys deures perquè no ha d’anar a la selecció espanyola contra la seva voluntat. Guardiola, en canvi, no ho hauria pogut fer. Ho diu la ley del deporte, un detall que ha passat desapercebut aquests dies en els sempre rigorosos mitjans del règim que denuncia Podemos.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *