Totxanes, totxos i maons

No fa gaire parlava en aquest mateix Bloc de la condició d’ampolles llançades al mar amb un missatge a l’interior que tenen molts dels tres mil i escaig apunts que des de fa una pila d’anys  –demà passat, divendres, en farà tretze, precisament–  porto escrits a les Totxanes. Ara us parlaré d’un d’aquests casos.

El 5 de juny de 2013 vaig penjar un apunt pertanyent a una sèrie  que vaig mantenir durant una llarga temporada i que dedicava a explicar moments de la meva infantesa i joventut que em venien a la memòria i que, d’aquesta manera, quedaven fixats damunt del paper. O de la pantalla de l’ordinador, vaja. Com no podia ser altrament, el nom de la sèrie era “Me’n recordo”.

El “menrecordo” d’aquell dia era el que feia el número 43 de la sèrie (vegeu-lo aquí) i començava dient: “Me’n recordo de la primera vegada que vaig sentir parlar en català a la Televisión Española. Va ser un dia de 1968 i en un programa que es deia “Un millón para el mejor”. Encara faltaven cinc anys per a l’aparició de “Giravolt”, el primer programa regular fet en català -en desconnexió territorial i a la segona cadena, no cal dir-ho-  de TVE.”

A continuació entrava en detalls i parlava de Xavier Mateu, el concursant que jo recordava parlant en català: “Quan Xavier Mateu va arribar al final del concurs el presentador Joaquín Prat li va dir que per superar la darrera prova hauria de fer un parlament d’un minut adreçat de manera totalment improvisada -no oblidem que el programa s’emetia en rigorós directe- a la persona que més s’estimés. I el bon jan de Mateu, sense pensar-s’hi dues vegades, va explicar al presentador que les persones que més s’estimava eren els seus pares i que a casa seva sempre es parlava en català, cosa per la qual immediatament va començar a desgranar les seves paraules d’agraïment en llengua catalana.”

Si a través de l’enllaç que us he posat més amunt llegiu aquell “menrecordo” de fa quatre anys veureu que uns quants anys després vaig tenir l’oportunitat, a través de la meva feina, de conèixer de manera casual a Xavier Mateu. Però les sorpreses que l’atzar em reservava no s’havien acabat encara.

Un dia de finals de gener d’enguany va arribar a la meva bústia de correu electrònic un missatge que em va deixar glacat per la sorpresa. L’assumpte deia “Un millón para el mejor” i en l’espai del remitent hi havia un nom que m’era força familiar: Xavier Mateu.

(Continua  –i s’acaba–  aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!