La meva crítica d'”Individus com nosaltres”, de Ferran Torrent.

El dijous passat Vilaweb va publicar la meva crítica d’“Individus com nosaltres”, la nova novel·la de l’escriptor valencià Ferran Torrent, editada com ja és habitual per Columna.

Podeu llegir l’article aquí o, si ho preferiu, el teniu reproduït íntegrament aquí sota:

 

Ferran Torrent: cartografia de corruptes i lladres.

Ja fa temps que cada vegada que llegeixo un nou llibre de Ferran Torrent (Sedaví, 1951) –i ja n’ha publicat una vintena llarga– tinc la impressió que estic assistint al desplegament d’un monumental fris que descriu en negre sobre blanc les entreteles de moltes de les coses que han passat al País Valencià en les últimes dècades.

Per simplificar ho podríem definir com una crònica de la “vida brava” (manllevo l’expressió de Jaume Fuster) valenciana i dels seus personatges més característics. Una crònica que va començar a mitjans dels vuitanta –amb “La gola del llop” (1983), escrita a quatre mans amb Josep-Lluís Seguí, i “No emprenyeu el comissari” (1984)— amb històries per on transitaven lladres, putes, “macarres”, policies fluixos d’escrúpols, detectius amb poca clientela i algun periodista desenganyat.

Una vida brava que –gairebé sense necessitat que Torrent canviés de posició, només posant el mirall davant dels fets que s’anaven produint en el dia a dia– ha enriquit el repertori amb la incorporació de nous actors pertanyents a la vida social, política i econòmica valenciana: polítics (en el poder i amb aspiracions a arribar-hi), banquers, empresaris, especuladors i altres màfies per l’estil.

 

Contra les sangoneres

És un microcosmos que, ho repeteixo, Ferran Torrent està cartografiant des dels inicis de la seva obra amb persistència i coherència dignes de remarca. Poso un exemple: mentre escric aquestes ratlles tinc al costat “La gola del llop”, el primer llibre en el que apareix el seu nom com a autor, i em fixo en les dues citacions inicials. La primera és de Raymond Chandler (“Als que no disparen per l’esquena”) i la segona és de Humphrey Bogart (“El que més odio d’aquest món són les sangoneres”), dues divises que ja emprava fa quasi trenta-cinc anys i que encara avui serveixen per definir els trets principals de l’obra de l’autor de Sedaví.

Ara Ferran Torrent publica “Individus com nosaltres”, la segona part d’una trilogia que va començar el 2015 amb “Un dinar un dia qualsevol”. Vull remarcar aquesta condició de peça d’una trilogia perquè tinc la impressió que, com no podia ser altrament en una bibliografia tan extensa, en l’obra de Torrent hi ha moltes novel·les remarcables (“Un negre amb un saxo”, “Gràcies per la propina”, “L’illa de l’holandès”, “Bulevard dels francesos”), algunes de resultats potser no tan feliços (“Ombres en la nit”, “Semental, estimat Butxana”) i, sobretot, una trilogia d’altíssima volada que aplega “Societat limitada”, publicada el 2002; “Espècies protegides”, de 2004; i “Judici final”, de 2006. Una terna de llibres que marca un punt d’inflexió en aquella crònica de la gent de la vida brava a què em referia més amunt ja que s’endinsa sense contemplacions en els complexos mecanismes que agermanen la política, els negocis obscurs, la manca de vergonya convertida en argument electoral i el lladronici institucionalitzat.

 

Una altra trilogia de gruix

Dic tot això perquè, vist el que ja coneixem, la trilogia en la que ara Ferran Torrent està ocupat permet augurar uns resultats iguals o superiors a la que va començar fa quinze anys i que es va fer mereixedora de tants elogis per part del públic i de la crítica.

Alguns detalls que apareixen en els darrers llibres de l’autor em refermen, a més a més, en la convicció que, des dels inicis, Torrent està escrivint una obra ambiciosa, honesta i, sobretot, amb vocació de globalitat. Vull dir que a cada nou llibre que m’arriba d’aquest home creix la meva convicció que, ara, una lectura seguida i per ordre cronològic de tota la seva obra anterior ens oferiria una panoràmica del paisatge valencià de les tres darreres dècades bastant més rica i completa que la que podem assolir fragmentàriament cada vegada que publica una novetat. Seria un exercici ideal per dedicar-li unes vacances al qual no he renunciat en absolut. Ben al contrari.

 

La corrupció, un modus vivendi

Quan fa dos anys va presentar el llibre anterior, Torrent explicava que una editorial li havia proposat d’escriure un informe sobre la corrupció al País Valencià i que, a la vista del resultat, els mateixos que li varen fer la proposta se’n desdigueren. Els detalls concrets d’aquella feina els desconeixem, però una frase que apareix en les primeres pàgines d’”Un dinar un dia qualsevol” ens en dóna alguna pista: “Ací la corrupció no és un modus operandi sinó un modus vivendi”. D’aquí neix, segurament, la necessitat de fer la trilogia que ara ens ocupa: si la crua veritat d’un informe no pot ser publicada, fem-ho en format de novel·la i vegem què passa.

I d’aquí ve també el fet que tant “Un dinar un dia qualsevol” com “Individus com nosaltres” s’estructurin de forma no gens dissimulada com el relat d’uns fets investigats i viscuts realment pel protagonista principal, el periodista Marc Sendra, i reconvertits en novel·la  -–precisament la que el lector té a les mans–-  sota el guiatge del seu amic novel·lista Ferran Torres, personatge que coneixem des de “Gràcies per la propina” i evident “alter ego” de l’escriptor de Sedaví.

Aquesta idea d’obra global a la qual em referia fa un moment s’accentua pel fet que en els últims llibres de Torrent apareixen en papers protagonistes o com secundaris de luxe personatges de llibres anteriors, fins i tot dels més allunyats en el temps, com el detectiu Toni Butxana, el comissari Tordera, els germans Josep i Ferran Torres, Paco el Artillero, Robert Baixauli, el Colorao, més els propis de la trilogia actual: el pare Rafel, el Llargo, el Messié, Albert el Negociador, l’esmentat Marc Sendra… sense oblidar l’aparició estel·lar en les darreres pàgines del llibre de l’advocat Manuel Bohórquez  -–un professional amb seixanta anys d’ofici i una màxima que diu que de vegades, per fer justícia cal transgredir la llei–-  i que augura una continuació en futurs llibres no menys estel·lar.

 

Versemblança i vigor narratiu

El gran valor de la literatura que practica Ferran Torrent es basa, al meu parer, en dos elements fonamentals: la gran versemblança del món que ens retrata –amb bastants més personatges extrets de la vida real, amb el seu nom autèntic o camuflat, que sorgits de la imaginació de l’autor–, i el vigor amb què construeix i explica les seves històries. Un manera molt genuïna i eficaç de narrar que fa les delícies del lector amatent als trucs de la cuina de l’escriptura i de la qual destacaria cinc aspectes: la precisió a l’hora de descriure ambients i situacions, l’eficàcia comunicativa del llenguatge, la força dels diàlegs (ja fa temps que penso que Torrent és el millor redactor de diàlegs que tenim a casa nostra), el finíssim sentit de l’humor (un tret habitual en la seva obra, però que en aquest llibre d’ara s’accentua encara més) i, encara que s’entesti a dissimular-ho, un creixent ús de la tendresa amb els personatges positius de les seves històries. No entraré en detalls: llegeixin el llibre i fixin-se, sobretot, en les referències que es fan a les “pintures de guerra”.

 

Un país que esta canviant

A diferència de la trilogia de fa quinze anys –que retratava les corrupteles que varen portar a la consolidació del partit conservador que tots sabem– l’acció d’”Un dinar un dia qualsevol”, el primer llibre de la trilogia d’ara, es desenvolupava el 2014, l’any anterior a les eleccions autonòmiques, i la trama d’”Individus com nosaltres” comença pocs mesos abans de les esmentades eleccions, quan es veia venir que el PP perdria la majoria absoluta, i acaba amb la coalició d’esquerres ja situada al capdavant de les institucions valencianes.

D’aquest canvi s’acaben de complir fa uns dies dos anys i el pes de la llosa política, social i, sobretot, econòmica que han heretat els nous governants fa encara molt difícil establir vaticinis a mig termini. Estic segur, però, que Ferran Torrent no deixa que se li escapi cap indici i que, per tant, la tercera pota d’aquesta trilogia es desenvoluparà en escenaris diferents. O, almenys, no tan desoladors com els que ens ha presentat fins ara.

Entre aquell llunyà “Hòstia, de colorins. N’hi ha també de colorins!” que exclama un personatge de “No emprenyeu el comissari” (3 i 4, 1984) quan en la primera escena de la novel·la descobreix que entre els televisors que vol robar hi ha uns quants que no són en blanc i negre, i l’escena final d’”Individus com nosaltres”, amb l’advocat Bohórquez a la porta de l’Audiència envoltat, precisament, d’individus com nosaltres amb els rostres coberts de pintures de guerra, hi ha quasi trenta-cinc anys d’evolució d’un dels narradors més sòlids i persistents que tenim a casa nostra.

No se la perdin, aquesta novel·la d’ara, que en volem més…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*