Era una visita diguem-ne rutinària. Almenys per l’A. i per mi, que ja ens podem considerar uns veterans (vegeu aquí, per exemple) del jaciment ibèric –la fortalesa ibèrica, vaja– d’Els Vilars, a tocar d’Arbeca.
No era tampoc la primera vegada que ella i jo aprofitàvem la Jornada de Portes Obertes que cada primer diumenge de juny organitza la bona gent de l’Associació d’Amics dels Vilars (vegeu aquí).
Tampoc era, ni de bon tros, la primera sortida que féiem amb la colla d’amics amb què els darrers anys ens passegem per Itàlia (vegeu aquí) cada mes de maig. Ni serà l’última.
Però, tot i aquests plantejaments de, diguem-ne, normalitat, no dubto ni un instant a qualificar la visita que vàrem fer ahir al matí als Vilars d’Arbeca d’excepcional i gairebé irrepetible. Per un parell de raons:
Encara podria esmentar una tercera raó per fer inoblidable la nostra visita d’ahir a Arbeca gràcies a l’acollida que ens varen fer la Rosa i el Sebastià, uns amics comuns d’alguns companys de la nostra expedició. Però aquest aspecte prefereixo deixar-lo en la intimitat dels qui vàrem tenir el privilegi de viure’l.
Gràcies, doncs, a tothom.
I visca Els Vilars!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!