“És d’ells”, deia la mare (sobre el complex de culpabilitat).

Fa uns anys vaig explicar en un apunt (aquest) que a casa vàrem ser dels primers del barri a tenir un aparell de televisió presidint el menjador. Era una època  –parlo dels anys 1960 i 1961–  en què la recepció dels programes era bastant defectuosa i quasi cada dia havíem de manipular l’antena de banyes per eliminar el que en déiem “la neu”, que omplia de punts blancs la pantalla, o una doble ombra que envoltava la silueta de les persones i els objectes representats. També patíem sovint els efectes de “l’ascensor” i de “la persiana”, que movien i distorsionaven les imatges; dos problemes que es resolien manipulant amb molt de tacte uns petits botons que s’amagaven a la part del darrere del televisor.

Alguna vegada l’emissió s’interrompia bruscament i la pantalla s’ennegria fins que, passats uns minuts, o es resolia l’avaria i es reprenia la programació en el punt on hi havia hagut el col·lapse, o apareixia aquell famós rètol que començava dient “Rogamos disculpen esta interrupción… “ i acabava amb un inefable “… y permanenzcan atentos a la pantalla”.

La majoria dels dies que sorgia algun problema ma mare s’alçava, anava a l’altra punta del pis on hi havia el despatx del pare i telefonava als estudis de Miramar  –s’hi posaven sempre!– per saber què passava. Algunes vegades li deien que no hi havia cap problema en l’emissió i que, per tant, l’avaria “era nostra” (cosa que volia dir que havíem de cridar immediatament al senyor Rigol, el radiotècnic reciclat a tècnic de televisió que vivia molt a prop, perquè canviés la peça que havia fet figa). Però la gran majoria dels dies l’avaria provenia del senyal de TVE i, per tant, després de la trucada de rigor, la mare tornava al menjador amb un lacònic “és d’ells”, que volia dir que havíem de posar-hi paciència i esperar.

Amb el pas dels anys aquell noiet que era jo ha hagut de fer front a molts reptes de la tecnologia i a molts aparells que tard o d’hora feien figa. En tots els casos  –i molt especialment, davant de problemes relacionats amb els ordinadors–  aquell entranyable “és d’ells” de ma mare no m’ha fet gaire profit. I ho dic perquè, contràriament, quan a casa falla un PC, una connexió telemàtica o un programa informàtic la primera cosa que penso és que la culpa de l’ensulsiada és meva perquè no he sabut fer correctament el contacte, no he actualitzat els programes quan corresponia, he tocat coses que no havia de tocar, he obert un correu sense pensar si era sospitós, o jo què sé…

I tanmateix, l’experiència em demostra que en la majoria de les ocasions les causes del problema que m’angoixa no són meves, sinó “d’ells”. El que passa és que sembla que, de joves i de vells, les lleis inexorables de la vida ens condemnen a no fer mai cas de la gent amb més experiència que nosaltres.

Vaja, que som uns aprenents vocacionals carregats d’angúnies, d’incerteses i, sobretot, de complexos de culpabilitat des que comencem a tenir ús de raó fins al dia que ens anem de pet cap a l’altre barri i la festa s’interromp.

Una interrupció, ai las, per a la qual no hi ha la més mínima possibilitat de penjar aquell cartellet provisional de “Rogamos disculpen…” que tant ens agradaria penjar. Encara que fos en castellà, mira…

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*