“Juanito Kubala”.

Aprofitant que fa força calor i que és cap de setmana  –de Sant Joan!!–  publico un apunt molt breu i molt personal, tot i que estic segur que a més d’un lector li farà gràcia i, amb sort, fins i tot li pot portar records.

Fa uns dies el diari Ara va posar a la venda ‘“Hongaresos pel Barça”, un DVD de 85 minuts de durada que explica la importància que va tenir pel FC Barcelona l’arribada, durant els anys 50, d’uns quants jugadors nasacuts a Hongria que fugien del seu país a causa de la dominació soviètica. Més concretament eren Laszi Kubala, Sandor Kocsis i Zoltan Czibor, amb el complement madridista de Ferenc Puskas.

Potser poca gent recorda que l’any 1955 Kubala va ser protagonista d’una pel·lícula que amb un discurs força esbiaixat, propi de l’època, explicava l’odissea d’aquests futbolistes. El títol ja ho diu tot: “Los ases buscan la paz” (vegeu aquí).

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Tot plegat m’ha fet recordar que quan jo era un marrec vaig tenir una època d’enlluernament amb la figura de “Ladislao” (el Laszi va passar a l’oblit, que era estranger) Kubala fins al punt que quan algú em preguntava “Com et dius, maco?” jo, sense dubtar-ho ni un segon, responia “Kubala”.

De resultes d’aquesta dèria algú em va fer un regal molt especial: una tassa de vidre  –el plàstic encara no s’havia inventat, almenys per a usos domèstics–  que encara conservo entre els objectes que més m’estimo.

Vegeu-la aquí sota: en un costat presenta la figura d’un nen rosset i abillat amb la samarreta blau i grana:

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

I a l’altre costat la cirereta: un espectacular “Juanito” estampat amb lletres daurades que, per si algú tenia cap dubte, l’identificava amb la personeta que jo era aleshores.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Diuen que tots tenim un passat. El meu, ja ho podeu veure, té nom i cognom: “Juanito Kubala”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*