“Els ulls d’en Bao”, un bon regal d’un bon amic.

Un dia de 1992 un vaixell de càrrega que anava de Honk Kong als Estats Units es va trobar enmig del Pacífic amb una tempesta summament violenta; tant, que no va poder evitar que uns quants contenidors acabessin al fons del mar. Un d’aquests portava 30.000 ninotets de plàstic  –ànecs, castors, tortugues i granotes de diversos colors–  dels que fan servir els infants per jugar a la banyera.

A causa de l’impacte amb el mar les portes del contenidor es varen obrir i totes les joguines  –que, pel que sembla no tenien forat i, doncs, la flotabilitat la tenien plenament garantida–  varen quedar a mercè dels corrents oceànics tot començant un viatge que els va portar fins a zones situades a milers de quilòmetres de distància de l’incident.

Pel que he pogut saber aquesta aparent desgràcia  –de la qual els diaris varen parlar durant uns quants dies– va ser de gran utilitat pel estudiosos dels corrents marins, tal com podeu llegir en aquest article del senyor Ireneu Castillo que he trobat per la xarxa i que ho explica amb molt més detall.

La imatge d’una superfície en alta mar plena de ninotets de bany a la deriva té un encant que no deixa indiferent a ningú que tingui una sensibilitat creativa mínimament esmolada. Ara mateix no voldria posar la ma al foc, però juraria haver vist no fa gaire en una pel·lícula una referència molt directa a tot això. ¿Podria ser en alguna de les últimes del director portuguès Manuel de Oliveira? Dubto… i, per tant, si algú recorda la dada que ara mateix sóc incapaç de retenir i me la vol dir li ho agrairé eternament.

Ve a tomb aquest introit perquè ahir un bon amic amb qui dino cada mes em va fer un regal per a la meva néta, sabedor que aquesta mateixa setmana complirà cinc anys. Es tracta del conte “Els ulls d’en Bao”, d’Òscar Julve, que ha estat el guanyador de l’edició d’enguany  –la divuitena ja–  del Premi de Conte Infantil Il·lustrat Hospital Sant Joan de Déu.

La història ideada per Julve s’inspira de manera inequívoca en aquell incident de fa vint-i-cinc anys i comença amb en Bao, un noiet que treballa en una fàbrica d’aneguets de goma de color groc. En Bao els destaca el bec amb pintura taronja, però la seva màxima atenció la centra en els ulls. Els pinta de color negre i corona la feina amb una pinzellada blanca al mig de la pupil·la amb la forma exacta i la intensitat imprescindible perquè doni la sensació que els brillen els ulls.

Tots els ninotets de la fàbrica on treballa el Bao els carrega un vaixell per distribuir-los a altres països. Durant el trajecte, però, una tempesta fa que el contenidor caigui i tots els aneguets grocs s’escampin pel mar. Això fa que arribin a diversos indrets on els recullen nens i nenes molt diferents que li fan una acollida també diferent en cada cas.

Fins que…

… fins que un arriba a prop de la llanxa inflable en la que viatgen atapeïts el Jawaad, la seva família i una pila més de gent i el noi es fixa en aquella pinzellada blanca tan ben posada en els ulls de l’aneguet de color groc que, des de l’altra punta del món, ha dibuixat un noiet com ell que es diu Bao. Tot i que això ni l’un ni l’altre ho arribaran a saber mai.

I aquí m’aturo. Si us voleu fer amb un exemplar d’“Els ulls d’en Bao” sapigueu que el llibre l’ha editat la mateixa gent de Sant Joan de Déu que li ha atorgat el premi i m’imagino que si no li ha arribat encara al vostre llibreter (l’edició que jo tinc porta data de març d’enguany), demanant-lo a l’Hospital es pot resoldre el problema.

Amb la certesa, a més a més, que en aquesta ocasió cap tempesta arrossegarà el vostre llibre fins al fons del mar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*