Totxanes, totxos i maons

La bona gent del Grup Enderrock ha tornat a posar en els quioscos i llibreries un grapat de pàgines carregades de bones idees i millor feina. Em refereixo al número 36 (abril i maig) de la revista 440 Clàssica & Jazz que, sota l’epígraf “Pau Casals Nova York 1917” publica un parell d’articles sobre el mestre del Vendrell i un reportatge amb imatges inèdites fins avui que mostra els resultats d’una sessió fotogràfica que li va fer l’agència novaiorquesa Bain News Services ara fa just cent anys, quan els estralls de la Gran Guerra varen convertir el continent nord-americà en lloc de refugi d’intel·lectuals i artistes fugits de la vella i ensangonada Europa. (aquí trobareu més informació).

Dels dos articles que formen l’esmentat treball sobre Pau Casals només us diré que els signen Antoni Pizà, director de la Foundation for Iberian Music adscrita a la City University of New York, i el periodista Jordi Martí Fabra, cap de redacció de la revista.

D’aquest número de 440 Clàssic & Jazz m’ha semblat especialment remarcable l’editorial per la manera com relliga la situació, fa un segle, de Casals i els altres refugiats amb alguns esdeveniments especialment lamentables d’ara mateix. El podeu llegir íntegre aquí sota:

Pau Casals a la ciutat refugi

(Editorial del número 36  –abril-maig de 2017–  de la revista 440 Clàssica & Jazz)

El passat 11 de febrer el Palau Sant Jordi de Barcelona va acollir el concert “Casa Nostra Casa Vostra”, organitzat per fer costat a les persones refugiades. Músics catalans de diversos estils i sensibilitats van fer un front comú per sensibilitzar la societat sobre les nefastes polítiques que les autoritats europees estan duent a terme davant la situació que milers de persones estan patint a causa de la guerra, a Síria i a altres països. Cent anys enrere, el 1917, la guerra també sacsejava de mort l’Orient Mitjà i feria mitja Europa, estripada per les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. El músic català més universal, Pau Casals, estava aleshores establert a Nova York, on ja era un artista cèlebre amb una consciència cívica que començava a despertar.

En aquest context, és especialment significativa una de les fotografies que el mestre del Vendrell va fer-se el 14 de març per a l’agència Bain. Se’l veu al costat del violinista austríac Fritz Kreisler, el pianista anglès Harold Victor Bauer i el director i compositor alemany Walter Damrosch. Cal recordar que just aleshores els Estats Units i el Regne Unit formaven part del front aliat que combatia contra les potències centrals, liderades per Alemanya i l’Imperi Austrohongarès, mentre l’Estat espanyol mantenia una profitosa neutralitat. En altres paraules, aquests quatre grans músics ens han deixat amb la seva foto una lliçó de concòrdia i humanitat. És més, aquesta imatge va servir per promocionar un programa en la Ràdio Pública de Nova York titulat “Americans All Immigrants All”, un espai divulgatiu de periodisme públic dedicat a remarcar les aportacions decisives dels immigrants a la literatura, l’arquitectura, el cinema, la música i la ciència a la ciutat del riu Hudson. “Americans All Immigrants All” i “Casa Nostra Casa Vostra” són dos exemples de com la cultura i els seus actors han de fer front a la demagògia i intervenir en el debat públic.

Així pensava Pau Casals, que molts anys després, el 1971, a la mateixa ciutat de Nova York i davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, va pronunciar el seu famós discurs (“I am a Catalan…”) abans d’interpretar l’himne qiue havia escrit per a aquesta institució internacional. El mateix Casals que va decidir silenciar el seu violoncel durant molts anys per denunciar les complicitats internacionals amb el règim franquista. Actualment, la mateixa ciutat de Nova York ha viscut manifestacions de protesta per les excloents i discriminatòries polítiques de Donald Trump. La situació als Estats Units, igual que al Mediterrani, és greu i demana la implicació de tothom. El governador de l’estat de Nova York, Andrew Cuomo, i l’alcalde de la ciutat, Bill di Blasio, han declarat repetidament que Nova York serà fidel a la seva tradició d’acollida i que no deixarà de ser una ciutat-refugi malgrat les pressions de l’administració Trump. Des de “440 Clàssica & Jazz” els aplaudim i dediquem aquest número a Pau Casals, a les seves lliçons de música i humanitat i a la seva decisiva relació amb una ciutat cabdal en la història de la música clàssica i el jazz.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!