Totxanes, totxos i maons

Avui us parlo d’una exposició que no em va deixar gens indiferent. Dies enrere el portal Vilaweb va publicar un article (aquest) molt similar al que ara teniu en pantalla. I dic que era molt similar perquè, de fet, en aquest d’avui hi ha una novetat important de cara als que vulgueu visitar l’exposició: la bona gent del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, que són els organitzadors de la mostra, han ampliat els dies de visita (vegeu-los aquí).

Aclarida, doncs, aquesta novetat us convido a llegir les meves impressions:

“Patufet en guerra”, una exposició que emociona

(Article publicat a Vilaweb el 19 d’abril de 2017)

Un bon amic em pregunta si ja he vist l’exposició sobre el setmanari En Patufet durant la guerra civil i li responc que no, que primera notícia. Com que l’amic em coneix bé, afegeix un argument que per a mi és definitiu: ‘Julià Guillamon n’és el comissari’’. I, efectivament, l’endemà mateix vaig a veure-la al lloc on s’exhibeix fins a final d’agost: la seu del Memorial Democràtic, al carrer del Peu de la Creu, 4 de Barcelona.

Fa una pila anys que segueixo Julià Guillamon perquè moltes de les coses en què aquest home intervé m’interessen molt; però, si em permeteu, hi entraré en detalls al final d’aquest comentari. Ara pertoca parlar de l’exposició que es diu ‘Patufet en guerra. La il·lusió de la normalitat’ i que no solament m’ha interessat pel tema que desenvolupa sinó que m’ha emocionat per la manera com el presenta. Cosa que, dissortadament, no puc dir de la majoria d’exposicions que durant l’any s’inauguren a casa nostra.

M’apresso a puntualitzar que en el meu repertori de records d’infantesa no hi ha cap espai reservat al Patufet. Ni per edat ni per antecedents familiars. Les meves referències en aquest camp  -–ben típiques, d’altra banda, dels nascuts en la dècada dels 50–-  són el TBO, el Pulgarcito, el Tiovivo o el DDT. Encara diré més: a primer cop d’ull, la idea del Patufet l’associava a un concepte que avui –amb la lleugeresa que caracteritza els temps que ens ha tocat de viure– definiríem sense cap vacil·lació de ‘carca’.

Als antípodes de L’Esquella de la Torratxa (que aquests sí que eren del morro fort), jo relacionava els noms de Junceda, Llaverias, Cornet, Muntañola, Folch i Torres, les Pàgines Viscudes i tota la resta de referents que formaven l’univers del Patufet amb gent de la corda catòlica, benpensant, conservadora i d’ordre, unes característiques que la meva ignorància feia difícilment compatibles amb els anys de la guerra civil a Catalunya. Tot plegat, un lamentable error i una igualment lamentable manca d’informació que aquesta exposició del Memorial Democràtic m’ha obligat a reconsiderar.

Supervivència, prestigi, popularitat

‘Patufet en guerra’ (i sobretot el subtítol: ‘La il·lusió de la normalitat’) ens presenta un relat sobre una aspiració tan humana com és la supervivència. Un concepte al costat del qual hi poso un parell més: el prestigi i la popularitat del setmanari.

Sembla impossible, vist des de la perspectiva actual, però en la seva època més important el Patufet va arribar a vendre 65.000 exemplars, una xifra que volia dir que cada setmana el llegien més de tres-cents mil persones de totes les edats; no solament infants. S’entén, doncs, la definició que Plàcid Garcia-Planas, director del Memorial Democràtic, fa en la introducció del catàleg de l’exposició: ‘Uns bocins de paper que, per als catalans, han estat una estructura d’Estat’.

El binomi prestigi-popularitat de la revista va fer possible que, malgrat els avatars bèl·lics, es publiqués cada setmana fins al 31 de desembre de 1938 amb les úniques excepcions dels números corresponents al 24 i al 31 de juliol de 1936. Amb el conflicte en marxa  -–i amb les seves conseqüències a la rereguarda–-  aquell equip de cronistes (denominar-los ‘humoristes’ em sembla en aquest cas reductiu) va entendre que la supervivència personal, la de la revista i, fins i tot, la del país exigia de crear la il·lusió d’una normalitat que la cruesa de la guerra desmentia a cada moment.

I allò que, al meu parer, fa de ‘Patufet en guerra’ una exposició emocionant és el desplegament d’aquest esforç de normalitat bàsic per a la supervivència de la gent. Un esforç que el visitant percep en acudits sobre els bombardejos de l’aviació, en auques sobre gent afamegada i amb els vestits balders, en relats amb nens refugiats per protagonistes, en imatges de les cues de racionament, en consells a la mainada perquè doni als necessitats la roba que se li ha fet petita i en jocs de lletres sota les quals s’ha d’endevinar la presència amagada de mots com ‘República’ o personatges com Ascaso i Durruti.

Els joves que moren

Són historietes de supervivència pensades, escrites i dibuixades amb tons que avui ens semblarien políticament incorrectes en més d’un aspecte, però que, en la mesura del que era possible, varen contribuir a mantenir enlairats els ànims del personal. No són, però, relats derrotistes ni panxacontents perquè la vida quotidiana prou que s’encarregava de no amorosir les angoixes del moment.

La prova la tenim quan girem la mirada dels dibuixos i les històries cap als autors, uns homes que patien el mateix calvari de privacions i incerteses que els seus lectors i que, com ells, havien de fer el cor fort per tirar endavant. Per això em sembla emocionant seguir les anotacions del període bèl·lic en el Llibre blau de la casa de Plegamans, que Josep Maria Folch i Torres escrivia des del 1921. O el drama de la protagonista de Sense resposta que mor en el bombardeig de casa seva amb la carta del seu estimat encara sense obrir a la mà. O l’impressionant dibuix que Junceda fa del seu fill al llit de mort per tuberculosis l’octubre de 1938 en un sanatori d’Olot. O la mort al front del jove Jordi Folch i Camarasa, explicada pel seu pare en un relat de les Pàgines Viscudes publicat el 19 i el 26 de novembre amb un títol escruixidor: ‘El fill que no torna’.

I al final, el canvi. És a dir, la derrota. La substitució del Patufet i el seu tarannà pacífic i bonhomiós per una caterva impresentable de Flechas, Pelayos, falangistes i Arribaspañas que arrasen tots els indicis anteriors d’endreça i civilitat. És la part que clou l’exposició, titulada molt encertadament ‘en Patufet entra a l’armari’, i que el visitant pot contemplar mig d’amagat dintre d’uns armaris que, clarividents, no presagien res de bo amb vista al futur.

Més amunt he dit que l’exposició ‘Patufet en guerra. La il·lusió de la normalitat’ es podia visitar fins al 31 d’agost d’enguany i en horaris (vegeu-los novament aquí) que abasten des del dimarts fins al diumenge al matí. Feu-me confiança i aneu-hi. I, de passada, sapigueu que també em sembla molt recomanable el catàleg que reprodueix tots els materials i els textos de la mostra. Un catàleg (vegeu aquí més informació), a més a més, de preu molt econòmic (10 euros) i que val molt més que no costa. El podreu comprar en línia aquí o de manera presencial en qualsevol dels establiments de la Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat (vegeu aquí la llista).

El comissari Guillamon

He volgut deixar pel final d’aquest article una referència a la figura de Julià Guillamon, comissari d’aquesta exposició i artífex d’unes quantes iniciatives més sempre caracteritzades per l’interès i el rigor.

M’interessa Guillamon. I no únicament com a comentarista de llibres -–ja he explicat en altres ocasions que és un dels pocs crítics literaris que llegeixo amb assiduïtat–- sinó per una llarga i intensa carrera paral·lela que l’ha dut a muntar exposicions sobre Espriu, Monzó, Perucho, Palau i Fabre, l’editorial Quaderns Crema, el Club Editor, Baltasar Porcel, les edicions Proa de l’exili, Edicions de 1984 i, sobretot, l’extraordinari cicle d’exposicions ‘Literatures de l’exili’ itinerant a Catalunya i a Amèrica sobre la fugida dels nostres escriptors arran de la guerra civil i la guerra mundial posterior. I val a dir que de la gran majoria d’aquestes exposicions han quedat catàlegs i compilacions de material que ajuden a transcendir la importància d’aquelles mostres més enllà del seu temps físic d’exhibició.

La faceta de Guillamon com a recuperador de valors poc coneguts dels anys 30 –-la novel·lista Rosa Maria Arquimbau, el boxejador Pedro Roca, l’il·lustrador Enric Cluselles–- es complementa amb estudis sobre la Barcelona contracultural dels setanta i treballs magnífics com la sèrie memorialística El barri de la Plata, publicada en capítols a la revista L’Avenç fa un parell d’anys, o El sifon de can Sitra, un recull d’articles acabat de sortir del forn de l’editorial Comanegra que espera captar l’interès dels lectors aquest Sant Jordi.

També hi ha una faceta de Julià Guillamon com a narrador començada l’any 1990 en el volum col·lectiu El triangle de les set punxes i continuada en dos o tres llibres més de fortuna diversa i sobre els quals no m’estendré. El nostre home va fent feina i, doncs, ja hi haurà temps de reprendre el fil que deixo just aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!