“¿Ja s’ha acabat?” (cinquantena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

La carta d’avui la començo parlant-te d’un món ben curiós: el dels somnis. I, tot i que intueixo què és el que et vull dir, em poso a escriure’t sense un pla gaire preestablert. A veure com sortirà, l’experiment…

Potser t’estranyarà el que et diré, però t’he de confessar que als meus seixanta-set anys no sé encara si durant la nit somio o no. La brometa fàcil seria dir que ja prou que somio quan estic despert, però el cert és que no ho sé. O potser resulta que sí que somio, i que el que em passa és que quan em desperto no recordo res.

Només en raríssimes ocasions em llevo de bon matí amb una imatge, una escena, una idea, una música o una frase clavada al cervell que he anat covant mentre dormia i que m’apresso a fixar en alguna llibreta de les que corren per casa abans que se m’esborri amb el primer cafè del dia.

Això, precisament, és el que em va passar fa un parell de setmanes. Somiava una veu que em deia que m’anés preparant perquè aquell mateix dia em moriria i jo, davant d’aquella inesperada notícia, només responia ¿ja s’ha acabat?. Suposo que el somni es tancava amb la imatge d’una làpida amb el meu nom, les dues dates de la meva biografia i, a sota, gravat amb lletra de pal un ¿ja s’ha acabat? a tall d’epitafi. Però desenganya’t, que aquest final tan pel·liculer me l’acabo d’inventar perquè, com t’he dit, els meus somnis nocturns, si existeixen, em resulten molt difícils d’atrapar.

De fet, l’únic que recordo és el brevíssim diàleg entre la veu que m’anuncia la mort imminent i la resposta que li dono. Aquest ¿ja s’ha acabat? que em surt de dintre, no pas en to irat sinó amb la barreja de decepció, sorpresa i innocència de qui s’imagina que els moments bons tenen, sí, un final, però que aquestes coses només els passen als altres, no a mi.

Durant aquests darrers dies he anat donant voltes a la frase perquè trobo que aquest ¿ja s’ha acabat? resumeix molt bé una actitud que ara mateix, que estic molt més a prop dels setanta anys que dels seixanta, identifico com a meva. Una actitud que no vol dissimular gens un punt de rebel·lia i de ganes de continuar perquè, francament, m’ho estic passant molt bé i qualsevol es disposa ara a plegar.

¿I per què t’explico tot això?, et preguntaràs amb raó. Doncs perquè, com passa amb moltes de les meves cabòries, tan bon punt m’hi embranco automàticament et fas present a la meva memòria i començo a pensar que estaria bé que, des de la distància dels anys (una distància doble: la de les nostres respectives edats i la que hi ha entre ara mateix, quan escric això, i l’hipotètic moment futur en el qual ho arribis a llegir); estaria bé, dic, que des de la distància dels anys establíssim un pont entre tu i jo a cavall d’aquest ¿ja s’ha acabat? tan suggeridor.

Després m’adono que l’oportunitat  –si és que cal algun pretext–  se’m presenta en safata de plata perquè resulta que aquesta no és una carta més: és la que fa el número cinquanta de totes les que t’he escrit fins ara. I, a més a més, el dissabte  –just d’aquí a tres dies–  compliràs cinc anys. Tot quadra, ja ho veus.

M’agradaria, doncs, aprofitar l’ocasió per explicar-te que darrere d’aquest ¿ja s’ha acabat?, en aparença una mica estrambòtic, s’hi amaga una poc dissimulada actitud d’adhesió al món que m’envolta i a la gent que m’acompanya. També de recança per tants llocs que encara no conec, per tantes músiques que em queden per escoltar i per la pila de llibres que m’esperen perquè els llegeixi (per no parlar dels que m’esperen perquè els rellegeixi).

No fa gaires dies, mentre feia la meva passejada terapèutica per l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, vaig aturar-me un moment, passat el carrer Cartagena, i vaig escriure en el meu compte de Twitter una piulada que deia: “Fa sol, des del Guinardó Barcelona s’estén als meus peus i l’iPhone és ple d'”Impromptus” de Schubert. No em puc queixar”. I ara que m’hi fixo, crec que això és un bon resum del que et volia dir.

Dissortadament, no hi ha receptes. Però, afortunadament, aquestes coses solen ser molt més senzilles del que ens pensem abans de posar-nos-hi. No es tracta, doncs, de forçar res, sigues espontània i actua com et surti de dintre. Hi ha bona gent, en els teus orígens i, per tant, la base la tens ben falcada. Procura, això sí, sempre jugar net, viure a fons cada moment mirant cap a dintre teu i, alhora, adonar-te de tot el que t’envolta (que, compte!, no sempre són flors i violes). I mantingues ben alerta l’antena de la curiositat i el desig, modest, però ferm, d’encomanar pau i, si no és molt demanar, també felicitat, perquè el secret de tot plegat és passar el temps que et correspongui de viure amb la màxima plenitud. A poc a poc quan toqui; de pressa, quan no hi hagi més remei. Amb el cap obert al vol i els peus, sempre, ben afermats a terra.

Fins al dia  –la nit, vaja–  que, d’aquí a molts anys, enmig d’un somni una veu t’anunciï que se t’acaba el temps i, com va fer el teu avi quan eres a punt de complir cinc anys, puguis respondre-li amb un senzill ¿ja s’ha acabat? i tot seguit et posis a escriure per explicar-ho als teus néts.

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *