Sant Jordi 2017: llibres que he llegit, llibres que llegiré.

Abans que comenceu a clavar-li queixalada a aquest extens apunt val la pena que us posi al corrent del que podríem denominar les regles del joc. Del meu joc:

Com he fet en els darrers anys, de cara a la festa de Sant Jordi us parlaré, per una banda, dels llibres que he llegit recentment i que em semblen recomanables (en alguns casos fins i tot n’he parlat més detalladament al portal de Vilaweb i/o en aquest mateix Bloc) i, per l’altra, us exposaré la llista de llibres que en principi m’interessen però que encara no he tingut temps per llegir-los.

Pel que fa a aquests darrers, una constatació: la vida és dura. Vull dir que és possible que n’hi hagi algun el resultat final del qual no estigui al nivell del que jo prèviament m’esperava i que, per tant, l’abandoni a mitja lectura.

També sé que no sóc exhaustiu (ni pretenc ser-ho) i que, per tant, deixo sense esmentar moltíssims llibres. Molts més, sense cap mena de dubte, dels que trobareu aquí sota. Això no vol dir altra cosa que a) no puc arribar a tot arreu i segur que em deixo escapar més d’una i més de quatre perles, i b) el fet que un llibre o un autor no m’interessin no té cap més transcendència que l’exhibició pública (i poc púdica) dels meus gustos i, en conseqüència, de les meves mancances. No cal donar-hi més voltes.

Un altre apartat que trobareu al final d’aquest apunt és el que dedico als llibres que tinc previst de tornar a llegir tan aviat com pugui. Un plaer, la relectura, que gairebé mai dóna ensurts. Si un llibre em va agradar quan el vaig llegir, és poc probable que ara em defraudi. Us posaré, doncs, la llista de títols que ara mateix m’estan esperant i si a algú li és útil ja em consideraré recompensat.

————————————————–

UN DAU AMB TOTES LES SIS CARES BONES

Aquest Sant Jordi hi ha sis llibres que vull destacar. Us els presento tots junts en una fotografia, improvisada a la terrassa de casa, i a continuació us els relaciono per ordre alfabètic del cognom dels respectius autors o autores, bo i facilitant-vos en cada cas alguns enllaços on hi trobareu una mica més d’informació, ja siguin articles meus o algunes entrevistes amb els autors on expliquen millor del que jo ho faria el què i el com del que han escrit.

(si cliqueu al damunt de la imatge, s’engrandeix una mica)

Jaume Cabré, “Quan arriba la penombra” (Edicions Proa). Vegeu aquí la meva crítica.

Eugeni Casanova, “Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris de la gran diàspora” (Pagès editors). Vegeu aquí una extensa entrevista amb l’autor i aquí l’opinió de Màrius Serra.

Maria Favà Compta, “Diari AVUI 1976-2009. Entre el somni i l’agonia” (Editorial Meteora). Vegeu aquí la meva crítica.

Genís Sinca, “El cavaller Floïd. Biografia de Joan B. Cendrós” (Edicions Proa). Vegeu aquí la meva crítica del llibre i aquí el comentari sobre l’exposició que encara es pot visitar al Palau Robert de Barcelona.

Tina Vallès, “La memòria de l’arbre” (Editorial Anagrama). Vegeu aquí la meva crítica.

Roger Vinton, “La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya” (Edicions del Periscopi). Vegeu aquí i aquí dues entrevistes amb l’autor.

No és que ho hagi fet expressament, però observareu que en aquest sextet d’honor n’hi ha per a tots els gustos: novel·la (Vallès), contes (Cabré), biografia (Sinca), llengua (Casanova), història recent del nostre periodisme (Favà) i anàlisi econòmica i social del present (Vinton).  Tots variats, recomanables i molt bons; no es pot demanar més.

————————————————–

LLIBRES QUE M’INTERESSEN, PERÒ QUE ENCARA NO HE POGUT LLEGIR (per ordre alfabètic d’autors)

L’ordre alfabètic que m’he imposat em porta a començar amb una novel·la de Max Besora de títol quilomètric i força peculiar: “Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya” (Editorial Males Herbes), una història que ens porta al segle XVII i que fa aparèixer, entre altres personatges, Cervantes i el bandoler Serrallonga. No sé si als pares de la criatura els farà gaire gràcia el que diré, però les ressenyes d’aquest llibre m’han recordat un altre de fa uns quants anys que va escriure Ramon Monton i que es va dir “El nyèbit”, un llibre que vaig llegir  –i rellegir– amb gran plaer i sobre el qual vaig comentar això i això. No cal dir que m’encantaria que l’obra de Max Besora em portés a expressar-me en termes similars. O millors, encara. (Vegeu aquí més informació).

L’escriptor, periodista i professor Lluís Busquets i Grabulosa presenta el que sembla la biografia definitiva (i completa; són quasi vuit-centes pàgines!) de Lluís Maria Xirinacs. El llibre es diu “Xirinacs. El profetisme radical i noviolent” (no és un error: el “noviolent” l’escriuen junt) i l’edita Balasch Editor amb el complement d’unes il·lustracions fetes per Gemma Molera i Jordi Junyent. Per dir-ho tot, cal tenir en compte que la Fundació Randa-Xirinacs s’ha manifestat crítica amb alguns aspectes del resultat final del llibre (vegeu aquí i també aquí).

Un autor com Jordi Carrión, que en la seva bibliografia té uns quants llibres de viatges (i no sempre dels que podríem considerar convencionals) ha d’estar, sense cap mena de dubte, en aquesta llista de llibres que em proposo de no trigar gaire a llegir. Aquesta vegada ens presenta “Barcelona. Llibre dels passatges” (Galàxia Gutenberg), una excursió per uns indrets que no sempre tenim prou coneguts: els passatges de la trama urbana barcelonina.

No voldria equivocar-me, però diria que “Els estranys” (Edicions de 1984) és la primera novel·la que publica el solsoní Raül Garrigasait. I pel que veig que diuen les cròniques es tracta d’un impacte al centre de la diana. En aparença és una història ambientada en la primera guerra carlina, però el talent de l’autor  –responsable des de fa uns anys de la col·lecció Bernat Metge, sobre la qual parlaré més endavant en aquest mateix apunt–  ha fet que, en realitat, sigui unes quantes coses més. I, pel que sembla, totes ben recomanables. Vegeu aquí la crònica de la presentació del llibre.

És difícil que un article o un llibre de Mercè Ibarz em deixin indiferents. Per això, tan bon punt he sabut que acaba de publicar “L’amic de la finca roja” (Tusquets Editors) m’ha faltat temps per afegir-lo a la pila de lectures pendents. Aquesta vegada l’escriptora de Saidí ens presenta un reflexió divertida i sàvia sobre l’art del segle XX. Promet, doncs.

Fa nou anys Jordi Lara em va meravellar amb aquella col·lecció de textos molt personals al voltant de la música que es va dir “Una màquina d’espavilar ocells de nit” (Edicions de 1984), i ara ha tornat a les llibreries amb els sis relats de “Mística conilla” (Edicions de 1984) que encara no he pogut llegir. Ja avanço, però, que, com que sóc una mica raret en segons quines coses, penso agafar els dos llibres de Lara i empassar-me’ls un darrere de l’altre amb un plaer que ara mateix ja m’estic imaginant… (Vegeu aquí el que ell mateix explicava a Vilaweb sobre el llibre).

Sobre el perpinyanès Joan-Lluís Lluís he de confessar que no tot el que publica m’interessa de la mateixa manera, però pel que em diu gent que em coneix i que sap de quin peu calço sembla que amb “El navegant” (Edicions Proa) no tindré cap problema i quedaré enganxat a la primera. El tinc a la llista, i en deixo constància aquí com si d’una acta notarial es tractés. (vegeu aquí el que ell mateix va explicar a Vilaweb sobre la novel·la)

Miquel Mas Ferrà és un escriptor mallorquí que, al meu parer injustament, no és gaire conegut entre nosaltres. O almenys tant com jo crec que la seva obra mereixeria. I val a dir que, dissortadament, no és un cas únic. És veritat que la seva bibliografia és una mica sincopada: molta producció al principi (anys 90) i, cap aquí, molta menys fins a arribar a l’extrem que la novel·la que acaba de publicar  —“Llums de tardor” (El Gall Editor)—  apareix després d’un silenci editorial de deu anys. No fa gaire vaig parlar aquí d’una novel·la anterior de Mas Ferrà. Feu-li una ullada al meu comentari i veureu que és un autor que no hauria de passar desapercebut. No demoraré gaire la lectura d’aquesta novetat (espero).

L’escriptor, polític, periodista, dramaturg, crític, historiador, impressor i llibreter Rafael Tasis (1906-1966) és un home a reivindicar perquè tinc la impressió que per a molta gent és un perfecte desconegut. Per vergonya de qui correspongui, ha hagut de ser una editorial de les Illes qui hagi tret a la llum “Muntaner, 4” (Ensiola Editorial), una novel·la inèdita que Tasis va començar a escriure el 1940 i que va deixar inacabada. L’estudi final de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet arrodoneix un llibre  –i un autor–  que fóra bo que comencéssim a rescatar de l’oblit.

No voldria passar-me de llest, però em sembla que el cas d’Antoni Vidal Ferrando, un altre escriptor nascut a Mallorca, és bastant similar al que comentava de Miquel Mas Ferrà unes ratlles més amunt. Vidal és, ras i curt, un autor molt potent que mereix molta més atenció i consideració de les que aplega. La seva novetat d’aquest Sant Jordi és una novel·la breu que es titula “La ciutat de ningú” (Editorial Meteora) que encara no he llegit i que té com a protagonista principal un obsessiu i inquietant individu que té la desgràcia de ser fill d’un falangista. Llegiu aquesta entrevista que li va fer mesos enrere Sebastià Bennassar a Vilaweb i el coneixereu una mica millor. Ja us aviso que tornaré a parlar d’Antoni Vidal Ferrando al final d’aquest mateix apunt, quan parlaré dels llibres que penso rellegir.

————————————————–

TRES LLIBRES INTERESSANTS –I MOLT VARIATS– QUE HE LLEGIT I QUE EM SEMBLA QUE VAL LA PENA DE DESTACAR TAMBÉ

David Cirici, “El setè àngel” (Edicions Proa). El llibre guanyador de l’últim Premi Sant Jordi de novel·la i sobre el qual vaig escriure aquest comentari. També us recomano que llegiu aquesta entrevista.

Màrius Serra, “D’on trec el temps” (Editorial Empúries). Ja fa temps que sóc de l’opinió que, faci el que faci, Serra és sempre interessant i digne de ser seguit. Vegeu aquesta entrevista en la qual parla del llibre que presenta ara… i d’unes quantes coses més.

Màrius Bellés i Daniel Arbós, “Pa ciència, la nostra” (Angle Editorial). Un divertiment que entra de ple en allò que quan jo era petit en deien “instruir deleitando” (en castellà, sí; ho sento, però érem així). Un llicenciat en Física i un altre en Biologia ens faciliten una pila de motius de conversa instructiva sobre curiositats científiques del nostre dia a dia que, com a mínim, us aniran de meravella per sentir-vos una mica menys despistats i per amenitzar les sobretaules amb família, amics i cunyats. Vegeu, si no, com s’expliquen aquí els autors.

————————————————–

TOTHOM DEMPEUS, QUE ARRIBEN ELS CLÀSSICS!

I amb dret a fotografia. Que per això són clàssics.

(si cliqueu al damunt de la imatge, s’engrandeix una mica)

Tenim una greu dèficit de coneixement dels clàssics i això, de cara a la imminent construcció d’una República pròspera, endreçada, culta i civilitzada, no té cap justificació. Potser algun eixerit em dirà que demora expressament el moment d’entrar en els autors de referència perquè, com més trigui més clàssics seran. Davant d’aquest argument, només tinc una resposta: no cola, company.

Sense gaires explicacions més us enumero uns quants clàssics que aquests dies s’exhibeixen a les prestatgeries de les novetats:

Francesco Petrarca, “Cançoner” (Edicions Proa), versió de Miquel Desclot, edició bilíngüe i, per primera vegada en català, íntegra. Vegeu aquí més informació.

William Shakespeare, “Tria d’obres” (Edicions Proa), un quintet d’excel·lència  —“Romeu i Julieta”, “Com us plagui”, “Otel·lo, “Macbeth” i “La tempesta”—  traduït també, amb no menys excel·lència, per Miquel Desclot.

William Shakespeare, “Versions a peu d’obra” (Biblioteca del Núvol). Un llibre que aplega un poema i nou peces teatrals (d’aquí el títol) en versions de Joan Sellent, el traductor que en més ocasions ha fet possible la presència de Shakespeare en els escenaris catalans i en la nostra llengua. Trobareu informació addicional aquí i també aquí.

Joan Sales, “Incerta glòria” (Club Editor). La pel·lícula d’Agustí Villaronga és una meravella. I la novel·la en la que s’inspira n’és una altra. Ah! Que a ningú se li acudeixi l’animalada de dir que, havent vist la pel·lícula ja coneix la novel·la. Si voleu més informació teniu a l’abast una pila d’enllaços. Jo us he triat aquest i també aquest de Mercè Ibarz, per cert.

Des de fa (poca broma) quasi un segle, parlar de clàssics en llengua catalana és parlar de la Col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins. Un projecte ben viu que ens hauria d’enorgullir com a país i com a cultura. Ara el Grup Editorial SOM, amb la col·laboració de la Fundació Bancària “la Caixa”, agafa el relleu de l’Institut Cambó i es proposa fer un rellançament del catàleg i, naturalment, la seva ampliació amb novetats que començarem a conèixer el proper mes de maig. Trobareu més informació aquí i també aquí.

I acabo la recepta amb dues novetats més relacionades amb clàssics catalans: la primera és l’antologia “Fuster per a ociosos” (Sembra Llibres), un brillant esforç de condensació del pensament de Joan Fuster fet pel periodista i escriptor Xavier Aliaga. Un llibre de gran utilitat pels qui vulguin entrar en el ric univers mental del savi de Sueca que el proper 21 de juny farà vint-i-cinc anys que ens va deixar (vegeu aquí una ressenya de Pere Cardúsaquí un article de Mercè Ibarz sobre aquest llibre).

L’altra novetat és “Sacrilegis” (Godall Edicions), un recull de poemes clàssics catalans cantats per Víctor Bocanegra, que és el nom que adopta el poeta Víctor Obiols quan fa de músic. Per tant, i com no podia ser altrament, aquest és un llibre amb un disc compacte que el complementa i que  ens apropa  –sacrílegament, segons l’autor; jo, però, seria molt més benèvol perquè el disc és magnífic, dels millors que ha fet fins ara el senyor Bocanegra–; que ens apropa, dic, amb una gran dignitat l’obra de poetes com Carner, Vinyoli, Espriu, Vergés, Llull, Arderiu, Maragall, Leveroni, Verdaguer, Serrallonga i uns quants més d’aquest gruix.

————————————————–

MÚSICA, LLENGUA I ESTUDIS LITERARIS

Ferran Riera, “El Grup de Folk. Crònica d’un esclat” (Cossetània Edicions). Un llibre que detalla amb tots els ets i uts la història del Grup de Folk, una experiència musical efímera en el temps però duradora pel que fa a influències posteriors. Vegeu aquí el meu comentari.

Grup Zoo, “Raval”. Vet aquí un disc d’aparició molt recent i que està molt relacionat amb un llibre de Víctor G. Labrado que es va titular “La mestra” i que va ser publicat el 1995 per l’Editorial 3 i 4 i el 2010 per Edicions Bromera. N’he parlat recentment i amb tot detall aquí, aquí i també aquí. 

Jordi Bianciotto, “Maria del Mar Bonet, intensament” (Ara Llibres). Una detallada biografia de la cantant mallorquina que ara celebra els cinquanta anys de presència en els escenaris. Una nova manera de saber qui és i com és la gran dama de la nostra cançó.

Vicenç Pagès Jordà, “La música i nosaltres. Una mirada als anys de la Transició” (Cossetània Edicions / Quaderns de la Font del Cargol). Estructurat en dues parts i amb mitja dotzena de textos a banda i banda, com els vinils de llarga durada, Pagès ens presenta aquesta recopilació d’articles sobre la música que escoltaven ell (nascut el 1963) i els seus coetanis. Uns quants d’aquests articles ja els coneixia, almenys en el format inicial (ara sembla que n’ha incorporat alguns retocs): em refereixo als que va publicar al Suplement de Cultura d’El Punt Avui. Dels altres, que pel que sembla va publicar a El Periódico, jo, naturalment, no en tenia ni la menor notícia.

Joan Grimalt, “Escoltant el segle XX. Disset audicions guiades i dos pròlegs” (Editorial Dux). En sentit estricte, aquest llibre no pot ser considerat una novetat d’aquest Sant Jordi ja que es va publicar a finals de 2015. El que em mou, però, a incloure’l en la present selecció és que, als meus efectes, sí que ho és, de novetat, ja que el vaig descobrir el desembre passat. Joan Grimalt  –amb un perfil ben singular: filòleg, director d’orquestra a Viena, doctor en musicologia amb una tesi sobre Gustav Mahler i pedagog–  fa un repàs (amb audició guiada) per uns quants noms clau de la música del segle passat tan rellevants i variats com Toldrà, Berg, Messiaen, Ligeti, Ella Fitzgerald, Ravel, The Beatles i uns quants més d’aquest nivell. Si voleu saber més coses sobre el mestre Grimalt us recomano aquest enllaç a un programa de Catalunya Música. Dura una hora i el plaer està garantit. També el talent.

Xavier Lloveras, “El mirall dels llibres” (Diputació de Girona). Ara es guanya la vida fent de llibreter, però abans Xavier Lloveras havia estat poeta i traductor, i durant una pila d’anys va ser, a més a més, un dels crítics literaris més fiables del país. En aquest llibre en ofereix una selecció de prop d’un centenar d’articles sobre les seves lectures que val la pena de llegir a poc a poc, fixant-nos-hi bé. Perquè segur que, en acabar-lo, haurem après una pila de coses que abans no sabíem.

“Proust a Catalunya”, edició de Xavier Pla (Arcàdia). Un llibre de lectura obligada per a tots els seguidors de Marcel Proust escrit amb les aportacions de quasi una vintena d’especialistes i que té un subtítol ben engrescador: “Lectors, crítics, traductors i detractors de la Recherche. Trobareu més informació aquí i també en aquest comentari meu.

Carles-Jordi Guardiola, “Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX” (Edicions 3 i 4). Guardiola és un dels coneixedors més profunds de l’obra de Carles Riba i de la influència que va tenir en el seu temps i més cap aquí. En aquest llibre analitza el conjunt de relacions humanes i literàries que Riba va establir amb escriptors, polítics i artistes de la seva època. Una llista on no hi falten noms il·lustres com Sagarra, Maragall, López-Picó, Crexells, Janés i uns quants més.

Georges Perec, “L’eclipsi”, versió d’Adrià Pujol i Cruells (L’Avenç). Un llibre insòlit i inclassificable. Una veritable marató de feina, paciència i talent el mèrit de la qual cal atribuir-li totalment a Adrià Pujol que ha estat capaç d’escriure la versió catalana d’aquesta història titulada en l’original francès “La disparition” i en la que el secret es troba en la desaparició (o en l’eclipsi) de la lletra “a”, la més habitual en el català (en francès, en canvi, la majoritària és la “e”, que fou la que va eliminar Perec), que no apareix en cap de les quasi tres-centes pàgines del llibre. Un veritable festival lingüístic per treure’s el barret, creguin-me. Vegeu aquí una mica més d’informació.

————————————————–

BIOGRAFIES, MEMÒRIES I POETES

Posem-hi també una fotografia…

(si cliqueu al damunt de la imatge, s’engrandeix una mica)

Val a dir que un bon tros d’aquest apartat l’ocuparien llibres dels quals ja he parlat més amunt en altres epígrafs. Seria el cas de la biografia de Joan B. Cendrós, o del llibre sobre Maria del Mar Bonet, o l’antologia de poetes clàssics catalans cantats per Víctor Bocanegra. Sortosament no s’acaba tot aquí i n’hi ha uns quants més que trobareu detallats a continuació:

Josep Palau i Fabre, “Poemes de l’Alquimista” (Proa, diverses reedicions). Escric el nom de Palau i Fabre i m’inclino en profunda reverència davant d’aquest extraordinari poeta (i un munt de coses més) del qual demà passat, 21 d’abril, commemorarem el centenari del naixement. Comença, doncs, l’Any Palau (vegeu aquí) i el millor que podem fer per celebrar-lo és llegir i rellegir la seva obra (que no abasta només la poesia) tantes vegades com el cor i el cap ens ho demanin.

Lluïsa Julià, “Maria-Mercè Marçal. Una vida” (Galàxia Gutenberg, 2017). Ho diré ras i curt: vet aquí una biografia que està a l’alçada de la biografiada. La vida i l’obra de Marçal, una de les veus poètiques més riques i profundes del segle XX, analitzada des de l’estima, el rigor i la proximitat. Per més informació us recomano que llegiu això.

Maria-Mercè Marçal, “Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998” (Labutxaca, 2017). El complement ideal a la biografia que ha escrit la doctora Lluïsa Julià. Una edició que completa definitivament la primera, editada el 1989 per 3 i 4.

Francesc Garriga Barata, “Cosmonauta. Poesia completa” (Labreu Edicions). L’obra íntegra i revisada pel propi poeta uns anys abans de la seva mort el 2015. Conté, a més a més, “Llàtzer”, un llibre escrit els anys vuitanta i que fins ara romania inèdit. Una magnífica oportunitat per llegir un poeta majúscul que, paradoxalment, escrivia únicament amb minúscules. Si us cal més informació és imprescindible que llegiu això.

Dolors Miquel, “El guant de plàstic rosa” (Edicions 62, 2017). Un llibre que no deixa indiferent a ningú d’una de les poetes d’ara mateix que trobo més interessants i amb més coses a dir. Per més informació no us perdeu aquesta entrevista de fa dos mesos i veureu que, per exemple, “singular” és un atribut que a aquesta lleidatana li escau a la perfecció. Com un guant, vaja.

Guillem Terribas, “Alegra’m la vida” (Columna, 2017). Continuació de les memòries del fundador de la Llibreria 22 de Girona. En aquesta ocasió s’ha centrat en la seva faceta d’home apassionat pel cinema. No us perdeu la segona part en la que Terribas destaca vint-i dues pel·lícules que considera recomanables per a tota la família en general (i per a la seva néta, en particular) i ens explica els motius de la tria. Deliciós, creguin-me. I savi.

————————————————–

LLIBRES QUE TINC PER RELLEGIR

Jordi Balló & Xavier Pérez, “La llavor immortal. Els arguments universals en el cinema” (Editorial Empúries, 1995). Un llibre ideal pels qui estiguin interessats en el cinema i la seva relació amb la literatura. Jo ja l’he llegit tres o quatre vegades i encara no me n’he cansat.

Jaume Benavente, “El quadern de Nicolaas Kleen” (Columna, 2010), “Lluny d’aquí” (Alrevés, 2013) i “Dibuix a les fosques” (Meteora, 2014). El cicle de novel·la negra de Benavente, un altre autor que encara no té el reconeixement que en justícia li pertocaria. Un cicle que, de moment, està format per un trio de títols ben agradables de recuperar. Tot i això, jo ja fa temps que espero els nous que han de venir…

Vicenç Pagès, “El món d’Horaci” (Empúries, 2016). La primera versió d’aquesta novel·la  –de 1995– que segons diu el mateix autor ha estat més elogiada que llegida, em va sorprendre tant que la vaig llegir un parell de vegades seguides. I ara, vint-i-dos anys després, s’ha reeditat amb alguns retocs. Serà, és clar, la versió que així que pugui revisaré (vegeu aquí una entrevista amb l’autor).

Agustí Pons, “Cartes a Clara. Una periodista del segle XXI” (Meteora, 2010). Unes quantes reflexions molt adients per a qui es vulgui dedicar a l’ofici de comunicar. Un llibre ideal, a més a més, per complementar la lectura de la història del diari AVUI que ha escrit Maria Favà i que, com he escrit més amunt és, al meu parer, un dels llibres importants d’aquest Sant Jordi.

Antoni Vidal Ferrando, “Cicle d’Almandaia” (El Gall Editor, 2015). Un veritable festí que aplega en un sol volum tres magnífiques novel·les que ara podem llegir seguides: “Les llunes i els calàpets” (1994), “La mà del jardiner” (1999) i “L’illa dels dòlmens” (2007). Vidal Ferrando és un autor de prestigi que, francament, crec que hauria de ser considerat per molts més lectors com allò que realment és: un dels grans escriptors que tenim a casa nostra.

Guillem Simó, “En aquesta part del món. Dietaris 1974-2004” (Acontravent, 2016). Versió molt ampliada del dietari que l’any 2005 va publicar El Gall Editor i que va produir un notable impacte entre uns lectors que ho desconeixíem gairebé tot de la complexa personalitat de l’autor. En el llibre d’ara  –que es presenta com el primer volum de l’obra completa de Guillem Simó—  han tingut cura de l’edició D. Sam Abrams i Carme Vidal, vídua de l’autor.

Josep Maria Sans i Travé, “El procés dels Templers catalans. Entre el turment i la glòria” (Pagès editors, 1990). Un esplèndid estudi de l’home que més coses sap a casa nostra sobre el món dels cavallers del Temple. Un llibre, per cert, ideal per combinar-lo amb la molt recomanable exposició (aquesta) sobre el mateix tema que fins al 23 de juliol es pot veure al Museu d’Història de Catalunya. El mestre Sans i Travé ens en parla en aquesta entrevista que fareu molt bé de llegir atentament.

I tanco l’apartat de relectures  –i també aquest quilomètric apunt, llarg com un dia sense picabaralles entre forces independentistes–  amb dos llibres que, ben mirat, són novetats però que els incloc aquí ja que són reculls d’articles publicats anteriorment a la premsa i, per tant, la majoria ja els vaig llegir en el moment de la seva publicació. L’avantatge d’ara és que els podré agafar seguits i tindré, per tant, una visió global ben diferent de l’obligada fragmentació anterior:

Carles Capdevila, “La vida que aprenc” (Arcàdia, 2017). Selecció de les columnes que l’autor ha anat publicant els últims anys al diari Ara. (No us perdeu ni aquesta entrevista a l’autor, ni tampoc aquesta).

Julià Guillamon, “El sifon de can Sitra” (Editorial Comanegra, 2017). Aquest llibre  –que en paraules de l’autor aplega un conjunt de “cent trenta-cinc cromos i dos recordatoris”—  és una selecció dels articles que des de fa uns quants anys l’autor publica els dijous a La Vanguardia.

————————————————–

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *