Totxanes, totxos i maons

Els qui em coneixen saben que, entre les meves nombroses dèries i rareses, n’hi ha una de ben especial: felicitar els sants, els aniversaris i, si les conec, les dates importants com, per exemple, els casaments de parents, amics i coneguts.

Com tants altres costums que he anat incorporant a la meva quotidianitat, aquest de felicitar el vaig començar fa bastants anys. No menys de quinze, això segur. I, tal com explicava aquí el 2007, em va ser molt útil durant els primers anys una agenda senzilla i de format gran que la bona gent de l’editorial Bromera enviava per Nadal a crítics, periodistes, llibreters i altre bestiar de pèl i ploma.

El cas és que aquesta felicitació (que acostumo a avançar a la vigília per allò de ser el primer a fer-ho… i de mantenir la fama, tot i que l’A. em renya quan se n’assabenta perquè les coses es fan el dia que toca i no abans) ja forma part dels meus contactes habituals amb la gent amb qui em relaciono.

Potser són els signes dels temps, però d’uns anys ençà em sembla detectar que aquesta afició a evocar dates assenyalades té una part de la qual dec ser un dels últims practicants: la de felicitar els sants. Vull dir que com més va més tinc observat que la gent, sobretot els més joves, troben normal que els recordi el dia que fan anys, però en canvi els sobta que els feliciti pel seu sant perquè no el celebren.

(Ara que hi penso, segurament deu ser perquè en molts casos les pobres criatures traginen uns noms raríssims que difícilment tenen acollida en el santoral. En fi, com deia més amunt: els signes dels temps…)

———————————————————————————————-

AVÍS: Amb aquest apunt no dono pas per tancat el tema de les felicitacions. De fet, he de confessar que m’ha sortit ràpidament com a pòrtic d’un altre apunt més, diguem-ne, sensible que vull rumiar una mica més i que escriuré i publicaré ben aviat. Amenaçats esteu, doncs.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!