Venècia, els viatges (quaranta-vuitena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

L’escena que ara t’explicaré va tenir lloc fa mig any,  a principis de setembre. Ho recordo perquè era un d’aquells dies que els pares ja treballaven i, en canvi, l’Escola no havia obert encara les portes per començar el curs. Eres a casa i estaves esmorzant al meu costat a la taula del menjador.

Jo m’havia posat aquell dia una samarreta de ratlles blanques i blaves amb una petita bandera d’Itàlia i una paraula brodada a un costat del pit. D’aquesta paraula  —Venezia—  et va cridar de seguida l’atenció que les seves dues últimes lletres sortien també en el teu nom. Aleshores vaig pensar que era obligat parlar-te de Venècia i, amb tota la solemnitat que poso quan començo a explicar-te una cosa que sé que t’agradarà, vaig dir: “¿Ho saps, Mila, que Venècia és una ciutat màgica?”

Amb la teva atenció ja dominada vaig continuar explicant-te que era una ciutat que per comptes de carrers asfaltats tenia canals d’aigua i en la que la gent, per comptes d’agafar cotxes i autobusos per anar d’un costat a l’altre, pujava a unes barques que es deien góndoles. I que, a més a més, la samarreta que jo lluïa aquell matí formava part de l’uniforme tradicional dels barquers que les governaven, els gondolers.

Després, asseguts davant de l’ordinador,  vàrem contemplar a través de Google un munt d’imatges de Venècia fins que ens vàrem adonar que, a més a més de la màgia dels carrers d’aigua, és una ciutat on es celebra un dels carnavals més espectaculars del món. Total: que et vares quedar fascinada per la màgia d’aquell indret que acabaves de descobrir.

A partir d’aquell dia Venècia ja forma part del teu món. I de les nostres complicitats. Sé que alguna vegada n’has parlat a l’Escola durant aquella estona de cada matí a primera hora a la classe que, fent una rotllana nenes. nens i mestra, us expliqueu les coses que us han passat o les històries que heu viscut i que voleu compartir amb el grup.

Ara fa un parell de dies, també mentre esmorzaves, va tornar a sortir Venècia a la conversa i em vas preguntar directament si hi aniríem algun dia. Jo et vaig respondre que sí, que faríem el viatge l’àvia, tu i jo, però que hauríem d’esperar que tinguis onze o dotze anys perquè d’aquesta manera serà més divertit i, sobretot, perquè allò que veurem junts ho recordaràs durant molt de temps.

Naturalment, una resposta com aquesta no la vares acabar d’entendre i la idea que et va quedar és que quan fossis una mica més gran visitaries Venècia amb els avis i prou. Jo, però, em vaig comprometre a explicar-te de manera una mica més detallada i entenedora el que t’havia volgut dir. D’aquí prové, doncs, la idea d’aquesta carta.

Vejam… tu, noia afortunada, resulta que tens avis i besavis a la Bretanya i uns tiets (amb una cosina més petita que tu) que viuen a París. Això vol dir que a hores d’ara, quan encara no tens cinc anys, ja has viatjat unes quantes vegades tant a un lloc com a l’altre. Però, desenganya’t, per a molta gent viatjar a París o a terres bretones té un component d’experiència única que contrasta amb allò que en el teu cas és quasi rutina.

Els viatges excepcionals; és a dir, a llocs on possiblement no hi tornis més, o ho facis molts anys després tenen tres etapes. Una primera de preparació, que si t’ho proposes pot durar uns quants mesos de viatge imaginari des de la teva taula de treball; una segona de viatge pròpiament dit que pot durar algunes setmanes com a molt; i una tercera que és el record que et queda d’aquest viatge. Un record que, no ho dubtis, pot durar tota la vida.

Plantejar el viatge d’aquesta manera  –que és com la teva àvia i jo ho hem fet cada vegada que hem decidit anar a voltar per Itàlia o pels Estats Units, per exemple– demana un mínim de consciència, coneixement i retentiva sobre allò que es visita i les explicacions que els qui t’acompanyen et puguin donar. D’aquí ve la meva resposta de l’altre dia: anirem amb tu a Venècia (perquè hi tinc un munt de coses per ensenyar-te i explicar-te) i, a més a més, prepararem abans amb tu tota la ruta, sí. Però quan tinguis onze o dotze anys; no pas ara.

El fotut és que aquest termini de sis o set anys que ens posem per endavant juga a favor teu perquè et fa créixer… i en contra de la teva àvia i de mi que cada dia que passa, ai las, decreixem…

Venècia, però, continuarà com sempre: màgica, enigmàtica, bellíssima… I esperant-te.

(fent clic al damunt la imatge creix)

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*