La meva crítica del nou disc de Joan Isaac… i algunes coses més.

El dijous 9 de març vaig publicar a Vilaweb un article en el qual parlava de tres fets relacionats amb el cantant Joan Isaac: la publicació del seu primer llibre de poemes, la sortida del seu nou disc i els quaranta anys de la cançó “A Margalida”. L’article el podeu veure en aquest enllaç, però si us fa mandra tirar de ratolí just aquí sota el podreu llegir íntegrament.

 

Joan Isaac: quaranta anys entre “A Margalida” i el “Manual d’amor”

(article publicat a Vilaweb el 9 de març de 2017)

A final de 1977 es va publicar Viure, el segon disc de llarga durada d’un cantant nascut a Barcelona l’estiu de 1953 que, com a nom artístic, es feia dir Joan Isaac.

De les deu cançons de Viure, la que obria la cara B es titulava ‘A Margalida’ i anava dedicada a Margalida Bover, companya sentimental del jove anarquista català Salvador Puig Antich, executat el 1974 pel règim franquista. Amb els anys ‘A Margalida’ ha esdevingut una peça emblemàtica, no tan sols en l’obra d’Isaac, sinó que ha ingressat amb tots els honors a la galeria sentimental del país com un himne ple de bellesa i contundència contra la pena de mort.

Des d’aleshores la carrera musical de Joan Isaac ha seguit una trajectòria en la qual hi ha hagut de tot: moments culminants, períodes de silenci i una obra publicada que fins avui abasta gairebé la vintena de discos. Val a dir, però, que aquella llunyana ‘A Margalida’ ha estat una referència que l’ha acompanyat fidelment en tots els concerts i projectes en què ha participat. Una referència que és a punt de complir els primers quaranta anys i que sens dubte no acabarà aquí el seu trajecte perquè el seu autor continua en actiu i m’atreviria a dir que amb més ganes i empenta que mai.

El poemari Intimisimi
Dic això perquè encara no fa ni quatre mesos que va aparèixer Intimisimi, el primer llibre que publicava Joan Isaac i en el qual s’aplega, en clau minimalista, una suggeridora combinació de reflexions poètiques i imatges agafades al vol, gairebé improvisades.

L’obra, editada des de terres gironines per Llibres del Segle, ens proporciona uns quants reflexos d’un paisatge íntim on conviuen paraules i fotografies sense més pretensió que oferir al lector una finestra des d’on observar el retrat ‘imprevisible, tendre i contradictori’ d’Isaac. Un creador que ha arribat a un estadi de maduresa sense el qual seria molt difícil que les seves paraules sonessin convincents quan ens confessa que assumeix la seva condició humana ‘sense més i sense por’.

Són en total una quarantena de poemes, il·lustrats amb fotografies fetes amb el seu telèfon mòbil. Fragments de quotidianitat i de senzillesa que ens parlen de viatges, dels amors d’antany, dels d’ara mateix, de la companyia de les filles o de l’ensurt que el cor li va donar l’any 2006, tot just quan acabava d’enregistrar De Profundis.

Un manual per a l’amor
El Joan Isaac madur i en plenitud de facultats expressives arriba, crec, al seu punt culminant amb Manual d’amor, el disc que surt aquesta setmana mateix. Un conjunt de tretze inspiradíssimes cançons d’ampli espectre sobre l’amor perquè, com ell mateix explica en el disc, ‘és un sentiment meravellós que pot donar-nos la felicitat suprema, però també pot arribar a ser dolorós i destructiu’.

Tretze cançons que, degustades en conjunt, ens demostren dues coses. La primera és que Isaac és un creador dotat amb un gust exquisit a l’hora de trobar companys d’aventura. I amb això faig referència a músics prestigiosos com Conrad Setó, Antoni-Olaf Sabater, Walter Porro i Josep Traver, responsables, juntament amb ell mateix, dels arranjaments i de la producció tècnica que ha envoltat aquest magnífic catàleg de sentiments amorosos.

La segona és que aquest home és un dels melodistes més importants que tenim a casa nostra. Una mirada a la seva llarga discografia, començant per aquella entranyable ‘A Margalida’ de fa quaranta anys, ho demostra. I a Manual d’amor la impressió es perpetua amb temes d’altíssim voltatge melòdic com ‘Bolero d’estiu’, ‘No necessito més’, ‘Recordes, Yvonne..?’, ‘T’ho juro per Déu’, ‘Girona’ o ‘No, tu no’, la cançó que obre el disc.

Històries viscudes o imaginades
En aquest disc Joan Isaac ens parla de les diverses facetes que té l’amor: ‘Cada cançó concentra una història viscuda o imaginada, cada cançó té un rostre i un nom que m’acompanya o que habita a la meva memòria’. I així trobem l’ideal d’amor evocat amb un punt d’enyorança: ‘Per un passeig en bicicleta/ pel bulevard dels temps feliços./ Què donaria jo!’ (‘Per un petó, una carícia’); l’amor que no va poder ser (‘Quina llàstima’), els amors d’antany (‘Recordes, Yvonne..?’) i, ai las, els inevitables estralls del temps: ‘Estic igual,/ però amb menys cabells, escric de nit, no dormo gaire./ Somnio igual,/ somric molt poc, no m’he fet ric i fumo encara’ (‘Cita a cegues’); la satisfacció de l’amor en plenitud: ‘No necessito més que els mots que ja conec/ quan vull deixar l’ofici per enèsima vegada,/ –escriu Joan, escriu cançons, per Déu fes-ho per mi…!–/ I jo et faig cas com sempre, i un altre cop, tossudament, reinicio la batalla’ (‘No necessito més’).

Com a valor afegit al conjunt, he de dir que el lector dels poemes d’Intimisimi trobarà a Manual d’amor uns quants ressons que li seran familiars. Penso, més concretament, en l’íntima relació que uneix tres cançons que ens parlen de l’home madur i novament enamorat: ‘Girona’, ‘Lluna’ i ‘T’ho juro per Déu’: ‘Trobar-te un regal de la vida/ en aquest punt del temps afegit,/ no ho saps ni tu com guareixes/ les meves ferides i els meus descosits.’

Sara i els mestres
I encara dues cançons més que captivaran els habituals d’Isaac: ‘Venezia’, que no ens parla tan sols de l’amor a Itàlia de l’autor sinó que recupera Sara, una vella i molt peculiar amiga que ja ens va ser presentada en el disc Planeta silenci, del 1998. I ‘Per què?’, una lletra carregada de referències als cantautors que Joan Isaac s’estima més i que és un veritable repte per a l’oient enjogassat: ‘Per què no trepitgem de nou les places/ i no escoltem els vells, que ho saben tot,/ i construïm un somni en sis paraules:/ Qualsevol nit pot sortir el sol?’ Una preciosa cançó que, tal com em comentava no fa gaire Isaac mateix, demostra que els grans mestres (cabrons!) ja ho han dit tot.

En resum, no us deixeu escapar aquest conjunt de grans cançons que estrena Joan Isaac. Un disc gairebé terapèutic perquè, manllevant una vegada més paraules seves, ‘escriure d’amor no és fàcil, és simplement necessari’.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*