Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

3 de març de 2017
0 comentaris

Primeres músiques: Piano suau (quaranta-cinquena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

Dels quatre CD‘s que et vaig preparar per encàrrec dels pares vaig tenir molta cura que el que dedicava a obres tocades amb piano fos el primer de tots. Dit altrament, volia que les primeres melodies que sentissis fossin aquelles i no unes altres.

Per això vaig començar la nota de veu introductòria dient que si les meves orelles no haguessin sentit mai ni una sola nota musical m’agradaria estrenar-les amb Erik Satie. I, més concretament, amb la Gymnopédie 1 i les Gnossiennes 1 i 3 perquè crec que ningú com Satie ha sabut trenar a través de la música una combinació tan senzilla i, alhora, tan profunda de misteri, imaginació i sentiments.

A continuació vaig triar la Cançó i Dansa VI, de Frederic Mompou. Un músic en el qual (com passa amb Erik Satie) tan importants són els sons com les ressonàncies i els silencis. Ell es definia com un home de poques paraules i un músic de poques notes. Potser sí, però tan ben posades…

En el cinquè tall de la meva tria ja entra en escena Bach. ¿Què et puc dir, estimada Mila, del diví Bach? Un munt de coses. Per exemple, que és infinit, que no te l’acabes mai. Que és una presència que t’acompanya en tot moment i que sempre sona nou, viu, fresc… Com no podia ser d’una altra manera, en els quatre CD‘s apareix en diverses ocasions i en aquest d’ara, el dedicat a música per a piano, he triat l’Aria de les Variacions Goldberg, interpretada per Glenn Gould, i després el Preludi 1 d’El clavecí ben temprat, interpretat per Friedrich Gulda.

Bach, ja t’ho he dit, és infinit. I etern. D’aquí a cent anys, quan no quedarà memòria de nosaltres, la seva música regnarà, sublim i inesgotable, amb la mateixa grandesa d’ara. No ho dubtis gens.

A continuació trobaràs un pianista belga nascut el 1953 i que passa per ser un dels noms més importants del minimalisme. Es diu Wim Mertens i té un tema, enregistrat el 1983, que es diu Close Cover que m’agrada molt.

Després t’he posat tres temes molt coneguts, d’aquells que en els programes de ràdio de quan jo era jove en deien clàssics populars. Són el Clair de Lune, de Debussy, el Nocturn 2 de Chopin i i el Für Elise de Beethoven, un altre gegant de l’alçada de Bach.

El repertori continua amb un petit homenatge als teus orígens bretons per part de mare. Dos temes que, en versió cantada, tornaràs a trobar en el CD que he dedicat a la Veu: es tracta de Woman of Ireland (interpretat, excepcionalment, no amb piano sinó amb arpa cèltica) i Greensleeves, un clàssic que per a la teva àvia i per a mi té, a més a més, un simbolisme molt especial ja que el cosí Delfí el va tocar a l’harmònium de l’església el dia de novembre de 1972 que ens vàrem casar.

Abans de cloure el repertori d’aquest primer disc trobaràs encadenades dues Escenes d’infantesa de Schumann i per acabar he seleccionat Minstrels, un tema d’un pianista americà nascut el 1949 que es diu George Winston. M’agrada la suavitat i la cadència tranquil·la, gairebé processional, amb què es va desenvolupant el tema. Talment una música que després d’encendre’ns l’ànima es va esvaint a poc a poc entre la boira, cap el mar del silenci…

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!