Joan F. Mira explica com es va crear el Museu Valencià d’Etnologia.

L’any 2009 la Universitat de València va publicar un llibre singular: “La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira”. He qualificat com a singular aquest llibre perquè el seu autor, Pere Antoni Pons, va entrevistar Mira durant sis dies. El resultat és un retrat exhaustiu i de consulta imprescindible sobre la vida i l’obra d’aquest gran personatge del nostre país.

Sobre l’assumpte que va ocupar el meu anterior apunt, el Museu Valencià d’Etnologia, la conversa entre Pons i Joan F. Mira  –realitzada fa vuit anys–  ocupa la pàgina 182 (i següents), comença referint-se al període 1981-1982 i diu això:

—  En tornar de Princeton, vàreu fundar i dirigir el Museu d’Etnologia de València.

—  Si, aquella va ser una petita bogeria. Que va arrancar perquè jo ho vaig proposar i a més vaig tindre la sort que el president de la primera Diputació democràtica era una persona que jo coneixia, Manuel Girona, i que tenia una idea de país. Bé, li vaig vendre la idea que allò era important: que qualsevol país europeu civilitzat tenia un museu etnològic, de preservació del patrimoni nacional tradicional, i que a més era un centre d’investigació i de conservació i d’exposició de materials. El que et propose no és, li vaig dir, un museu folklòric, sinó una dotació cultural de primer ordre per al país. Ell ho va entendre, i amb la seua protecció directa i per una total implicació personal meua, vaig crear el museu del no-res. Perquè jo, administrativament, no podia treballar allà, no podia rebre un sou ni res… Vaig presentar un projecte molt bonic, perquè volia que el museu fóra també un centre d’estudis de tipus etnològic i antropològic a escala de País Valencià, que més tard permetera crear una xarxa de petits museus arreu del país… Això ho vaig explicar a la Conselleria de Cultura, i al senyor conseller Ciprià Ciscar li va entrar per una orella i li va eixir per l’altra. Com que eren molt socialistes i molt d’esquerres i molt obrers i molt de les classes populars… doncs, l’única cosa que els interessava era fer un museu d’art contemporani. Que és l’art més elitista de tots els temps… Allò que havia fet o produït el poble no els interessava en absolut: ho consideraven amb menyspreu, amb la típica actitud de l’elit davant allò que és popular, “baix” o vulgar. Quan jo estava fent aquell museu, per al qual en poc temps vam arribar a recollir i catalogar cinc mil peces, al costat mateix es va construir l’IVAM, l’Institut Valencià d’Art Modern. L’IVAM va costar exactament 100 vegades més que el Museu d’Etnologia. Cent! És a dir: eren cent vegades més importants les obres d’uns pocs pintors i escultors contemporanis que no els milers i milers d’objectes i elements que representaven la cultura popular en totes les seus manifestacions i al llarg dels segles. El menys preu, doncs, era total. I, en canviar el president de la Diputació, ja van deixar el “meu” museu completament abandonat i tirat, i jo me’n vaig despenjar. Jo ho vaig deixar quan vaig veure que no podria fer les coses tal com volia, que el meu projecte no tenia suport institucional, no interessava. Almenys, això sí, va quedar l’obra com a museu, com a instal·lacions i com a institució. Té un bon fons documental, i van quedar els quatre volums de “Temes d’etnografia valenciana” que jo vaig dirigir i editar.

—  D’on traguéreu l’equip de col·laboradors que us ajudà a recollir i a catalogar les peces.

—  Dues persones molt importants en aquell projecte han estat Josepa Cucó, que havia estudiat a París i ara és catedràtica d’Antropologia a València i Joan Josep Gregori, que va aguantar el tipus, que es va quedar allí, afortunadament, i que ha sigut durant molts anys el director del museu, i ho ha fet molt bé.

—  Va ser una desil·lusió?

—  Sí. Però allò es va fer, existeix, i ha fet la seua funció. No tanta com jo hauria volgut, però bé. Això sí: s’han fet actes, celebracions i edicions de llibres sobre el Museu i el meu nom sovint no ha aparegut per a res. Boicot total: en l’època del PSOE i, després, en tota l’època del PP. És una cosa quasi orwelliana: et converteixen en “non-person”, et fan desaparèixer, t’eliminen del passat. El sectarisme dels dirigents polítics valencians, i de les institucions que controlen, és un fenomen digne d’una tesi doctoral.

—  Alguna vegada heu dit que el que diferencia un antropòleg d’un altre científic és el seu especial caràcter de transmissor d’una experiència personal. Què voleu dir?

—  Bé, potser aquesta no és una expressió del tot feliç. Diguem que la implicació personal d’un antropòleg en el seu treball és fonamental. Ha d’arribar a veure les coses des de dins, fins i tot quan el contacte no és directe i humanament personal sinó que es produeix a través dels llibres, dels papers; però sempre s’ha de produir una interiorització de la substància o matèria amb què treballes. Hi ha una frase d’una de les grans matriarques de l’antropologia americana, potser era Ruth Benedict, o Margaret Mead, que diu: “quan una persona no està del tot satisfeta d’ella mateixa, es fa psicòleg; quan no està molt satisfeta de la seua societat, es fa sociòleg; i quan no està molt satisfeta ni d’ella mateixa ni de la seua societat, es fa antropòleg”. Però això només és cert en molt pocs casos: en el meu, potser…

—  O potser es fa novel·lista

—  Sí, però aquesta és una altra qüestió.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*