Quaranta anys dient-nos com Déu mana.

L’any 1977 va ser força singular. Va començar amb la matança al despatx d’advocats laboralistes del carrer Atocha de Madrid i es va acabar amb el “Ja sóc aquí”, els Pactes de la Moncloa i els militars emprenyats com una mona per “La torna” dels Joglars.

Va ser a començaments d’aquell any  –més concretament, el dijous 10 de febrer–  que l’A. i jo vàrem demanar festa de les feines respectives i ens vàrem encaminar de bon matí cap als Jutjats per traduir al català els nostres noms i el del noi gran de casa, perquè fins aleshores resulta que érem Ana, Juan José i Marcos. Esgarrifós, vaja…

El BOE del 8 de gener havia publicat una reforma de la Ley del Registro Civil que permetia inscriure els noms “en alguna de las lenguas españolas” . Una disposició que entrava en vigor l’endemà mateix de la seva publicació al “Boletín”.

Recordo vagament que en aquells dies la premsa i la ràdio informaven que per tal d’evitar possibles aglomeracions, els Jutjats establirien uns torns d’atenció al públic d’acord amb la lletra inicial del cognom del cap de família. Una cautela que es va revelar innecessària perquè aquell primer any les modificacions varen ser, relativament, poques: unes 6.000.

Així va ser com el dijous 10 de febrer l’A. i jo ens vàrem presentar a la finestreta corresponent amb els respectius passaports, DNILlibre de Família i partides de naixement per tal d’aconseguir en una sola gestió que ens endrecessin els noms. I així va ser: vàrem fer net del tot.

Com he dit més amunt, d’entusiasme de la ciutadania no en vàrem copsar gaire, per no dir gens. No ens va caldre fer cap cua i durant tota l’estona que varen durar els tràmits ningú més va aparèixer darrere nostre.

Recordo que quan va arribar al món el noi gran de casa  –el 26 de juliol de 1975: el dia del Canet Rock—  en el full d’inscripció al Registre Civil que em varen donar a la clínica hi vaig posar “Marc”, però allí mateix em varen dissuadir perquè no m’ho admetrien. Finalment vaig transigir a escriure un italianitzant “Marco” que tampoc va colar. “Que l’apuntin com vulguin  –recordo que vaig dir–  que tan bon punt es pugui fer li canviaré el nom”. I així va ser.

Mentre remenava papers i records per escriure aquest apunt m’ha vingut a la memòria que per aquella època jo feia d’ajudant d’obra en l’enderroc de l’antic cinema Tetuán, a la cantonada de Gran Via i Nàpols, que havia deixat de funcionar uns anys abans. La constructora on jo treballava aleshores va ser l’encarregada de desmantellar un antic magatzem que s’hi havia habilitat en l’interior de la sala i aprofitant també el solar del costat vàrem fer un pàrquing amb un parell de plantes sota terra. Uns anys després allí mateix s’hi instal·laria un Bingo, però d’això no tinc ni cap responsabilitat ni cap batalleta per explicar.

Sí que recordo que els amos d’aquells espais que remodelàvem eren els fills de Miquel Mateu i Pla, el famós “Mateu dels ferros” de llarga història en la Barcelona de la postguerra i que feia poc que s’havia mort.

També recordo un altre detall: en aquella mateixa zona de la Gran Via els Mateu tenien oberta una gran botiga de ferreteria al capdavant de la qual hi havia Joan Codina i Torres, sindicalista històric i responsable de la branca del metall de la UGT. Per a ell, aquell 1977 que ara estic evocant va ser també molt especial: va acabar l’any formant part del primer govern Tarradellas amb el càrrec, des del 5 de desembre, de Conseller de Treball.

Quines coses, oi?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*