Un escriptor que m’interessa: Jaume Benavente (visita al carrer dels Ferrers) (i 2).

(La sèrie comença aquí)

Cap a les 10 del matí vaig enfilar Selva de Mar avall fins al carrer Ramon Turró i, tot girant cap a a la dreta, el primer que em va cridar l’atenció va ser un campanar de formigó vist (amb un acabat no gaire acurat, per cert) adossat a una església de construcció moderna que, naturalment, durant la meva visita de fa vint-i-tres anys  no existia.

Vaig deixar la moto allí mateix ja que l’accés al carrer dels Ferrers el tenia just davant meu. Tret de la banda orientada cap a Sant Adrià, que havia canviat totalment, i del final del carrer, on segons la novel·la s’alçava un mur que el separava del mar i que ara és el passeig del Taulat, la resta es manté si fa no fa com aleshores.

Vegeu, si no, el mur de les fàbriques i els magatzems:

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

O aquesta vista, presa des de mig carrer:

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

O aquesta imatge que abasta tot el carrer dels Ferrers vist des del Passeig del Taulat:

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

I, per acabar la part gràfica d’aquest apunt, aquí teniu les dues cases que encara queden a l’extrem del carrer a tocar de Ramon Turró i que, pel que Jaume Benavente escriu a “Vides invisibles”, deuen ser les mateixes que ja hi havia quan ell s’hi va inspirar:

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

Val a dir que el meu passeig pel carrer, tranquil i sense presses, va estar acompanyat tota l’estona per una cridòria infantil provinent de l’edifici que ocupa la vorera del davant dels vells magatzems. Es tracta de l’Escola Grèvol a la qual s’hi accedeix des del carrer de Provençals. Una altra novetat significativa que, tanmateix, no emmascara gaire la sensació de terra de ningú que vaig sentir la primera vegada que vaig passejar pel carrer dels Ferrers i que em sembla que es manté encara avui.

Després de fer unes quantes fotografies i alguna piulada em vaig interessar per l’església que havia vist en entrar al carrer Ramon Turró. Vaig envoltar l’edifici, que em va semblar que acollia altres funcions a més a més de les litúrgiques, i vaig assabentar-me que era la parròquia de Sant Francesc de Pàola (o de Paula) (vegeu aquí).

Aquesta advocació li serà familiar als més veterans ja que és la mateixa parròquia que durant molts anys va ocupar el solar contigu al Palau de la Música Catalana i que el 2003 o 2004 va ser enderrocada i traslladada cap a aquesta nova ubicació amb una concepció arquitectònica que no té ni punt de comparació amb el vell temple anterior.

Abans d’enfilar-me a la moto per marxar vaig recórrer novament el carrer dels Ferrers i se’m va reforçar la impressió de frontissa entre uns espais (i uns temps) molt diferents: el vell Poble Nou, del qual encara es poden veure alguns vestigis (sobretot en aquesta zona i ben bé fins al Cementiri de l’Est) i la Barcelona moderna i fatxenda que va disparar-se arran dels Jocs Olímpics i, sobretot, d’aquell afegitó malgirbat que va ser el Fòrum de les Immobiliàries de 2004 (conegut també com Fòrum Universal de les Cultures).

Sigui com sigui, el cert és que, com el 1994, el carrer dels Ferrers manté la seva condició d’indret molt peculiar en el que “no hi passa res”. Cosa, que, a la vista dels temps que corren, no deixa d’atorgar-li una pàtina d’espai privilegiat i insòlit que fóra bo que no es perdés.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *