Un escriptor que m’interessa: Jaume Benavente (visita al carrer dels Ferrers) (1).

Una trobada casual de fa uns dies amb Jaume Benavente (vegeu aquí), un dels escriptors catalans que més m’interessen, m’ha permès comprovar una altra vegada l’existència d’aquells mecanismes misteriosos que té la memòria per portar-nos d’un record a l’altre com si estiguéssim remenant una muntanya de cireres.

Home de tarannà discret i amb poca tirada pels saraus a què, de vegades, el gremi de la lletra obliga als seus acòlits  –cosa que el situa en una nebulosa segona fila que no s’adiu, crec, amb la seva veritable talla com a escriptor–  he parlat en diverses ocasions de Jaume Benavente, tant en aquest Bloc com en altres mitjans, i sempre ho he fet de manera elogiosa. Vaja, si més no fins ara no m’ha donat motius per fer-ho d’una altra manera. I si no em falla la memòria, la darrera vegada va ser en aquest apunt d’aviat farà tres anys.

Per entendre’ns, si jo disposés de tres o quatre setmanes sense cap obligació em dedicaria a rellegir tota l’obra d’aquest autor de bibliografia àmplia (una vintena de títols) i molt variada, iniciada amb els contes d'”El factor climàtic” (La Magrana, 1990). Seria una lectura atenta i íntegra de la seva obra sense interrupcions i pel mateix ordre amb què va ser publicada. Val a dir que no he perdut l’esperança de fer-la, però en tot cas, si hi ha sort, serà després de Sant Jordi; no abans.

Ell potser no ho sap, però en la meva memòria tinc associada de manera molt estreta la lectura del seu segon llibre  –la novel·la “Vides invisibles” (La Magrana, 1994)–  amb l’Hotel Arts i amb l’antic barri del Poble Nou. Ho explico tot seguit.

L’Hotel Arts no estava en funcionament durant els Jocs Olímpics de 1992. O, almenys, no havia obert la totalitat dels seus serveis. No estic en condicions de posar la mà al foc, però és possible que per atendre alguns compromisos olímpics s’haguessin habilitat unes poques plantes, però en absolut tot l’edifici. No va ser fins al gener o febrer de 1994 que l’Hotel Arts no va posar en marxa la totalitat dels seus serveis i ho va fer d’una manera que segurament més d’un lector recordarà: amb unes ofertes summament econòmiques per passar-hi una nit de cap de setmana i així conèixer l’establiment.

I això és justament el que l‘A. i jo, amb els bons amics Jaume i Griselda, vàrem decidir que faríem. Vàrem deixar la canalla en mans del respectius avis i cap a l’Arts hi falta gent. La nit triada va ser la del dissabte 26 de febrer de 1994.

Per aquells mateixos dies el responsable del Suplement de Cultura del diari Avui m’havia passat el segon llibre de Jaume Benavente perquè en fes un article. Normal: quatre anys abans jo havia elogiat el debut literari de l’autor i va pensar que la meva era, potser, l’opinió més autoritzada en aquell moment per valorar les diferències entre un llibre i l’altre. El cas és que aquell cap de setmana de l’Hotel Arts jo tenia previst llegir “Vides invisibles”  –i a continuació, és clar, escriure’n la crítica–  i, per tant, vaig afegir el llibre i la llibreta d’anotacions a la bossa amb el pijama i els estris d’higiene personal.

Hi havia un altre factor que donava sentit a la meva decisió: la novel·la començava en una zona del barri del Poble Nou molt extrema, gairebé al caire del no-res  –el carrer dels Ferrers—  on el protagonista muntava una fruiteria i, després d’unes quantes peripècies, acabava traslladant-se cap a un altre no-lloc: el Delta de l’Ebre.

Sobretot, m’havia quedat atrapat en la descripció d’aquell carrer que obre precisament el llibre: “L’home que responia al nom d’Enric Pellicer va decidir que el centre de la seva ciutat era allí, al carrer dels Ferrers, el qual amb prou feines comprenia un centenar de metres, delimitats, a una banda, per una via àmplia i sorollosa, i a l’altra per un mur barroer que el separava del mar. En aquest minso espai, tan sols es podien comptar un parell d’edifici habitats, diverses fàbriques i magatzems, un descampat on s’abocaven deixalles que després les gavines removien, i, és clar, la fruiteria Pellicer.”

Amb una introducció com aquella a ningú li ha d’estranyar que, l’endemà de la nostra nit a l’Hotel Arts (i després d’esmorzar com les persones), els nostres amics enfilessin cap a casa seva i l’A. i jo, amb la Vespa, féssim un pèl de marrada per veure en viu i en directe què quedava d’aquell carrer tan peculiar que havia estimulat la creativitat de Jaume Benavente.

El que ens vàrem trobar va ser un panorama similar, però una mica més atabalador perquè, tot i que en direcció Nord, Oest i Sud no hi havia gaires variacions en relació al text, en direcció Est, és a dir, cap a Sant Adrià tot just començaven les obres d’enderroc i explanació d’una gran extensió de terreny per construir allò que ara coneixem com el Parc Diagonal Mar i les urbanitzacions construïdes al voltant dels carrers Selva de Mar i Taulat.

No em vaig penedir pas de la marrada: amb el que havia vist em va arribar la percepció física i visual que necessitava per completar la lectura. Aquella mateixa tarda de diumenge l’article em va sortir sense cap entrebanc i l’endemà, via fax, el lliurava al diari. Pels fanàtics de les hemeroteques diré que es va publicar el 10 d’abril de 1994.

I ara, quasi un quart de segle després, arran de la trobada casual en Jaume Benavente he sentit novament una gran curiositat per saber què se n’havia fet, del carrer dels Ferrers. Vaig consultar la guia de la ciutat i, amb sorpresa, vaig veure que l’indret continuava existint  –amb el carrer dels Pellaires travessant-lo, com sempre, a mitja alçada–  i em vaig conjurar a fer-li, malgrat la gelor d’aquests dies i el meu persistent refredat, una visita matinal amb la Vespa.

Ho vaig fer el divendres passat i en el següent apunt us ho explicaré.

(Continua  –i acaba–  aquí)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *