Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

3 de febrer de 2017
5 comentaris

“Nifades”: una troballa inesperada.

Aquest matí, fent les compres de cada divendres al mercat del barri, he fet una troballa d’or. En una antiga parada reconvertida en espai perquè la gent hi deixi els llibres que li sobren i s’endugui els que l’interessen (pagant el simbòlic preu d’un euro) he trobat “Nifades”, la polèmica novel·la de Josep Maria Sonntag guanyadora del Premi Sant Jordi de 1990, l’onzena vegada que es convocava, i posteriorment retirada de la circulació per plagi.

Sembla que Sonntag, home d’idees pròximes a l’anarquisme pel que he pogut esbrinar, era un personatge força singular. Almenys en aquella època. Vegeu, si no, la dedicatòria que escriu al final de la novel·la: “Aquesta història no va dedicada a ningú. Pertany a uns quants homes i dones que no han après a esquinçar-se les vestidures i encara s’aguanten dempeus. Potser els fan trontollar, però estan drets i sense deixar que els omplin l’ànima de ciment.”

Recuperar aquest llibre que no tenia  –i una altra cosa relacionada amb el volum que us explicaré de seguida–  m’ha recordat una sèrie de 9 apunts que vaig escriure en aquestes mateixes pàgines entre el 14 d’abril i el 12 de maig de 2012.  El títol de la sèrie era “Una cultura de conflictes i embolics. (Batalletes de l’arxiver)” i el primer article, a partir del qual podeu anar saltant als següents, va ser aquest.

Durant quasi un mes em vaig dedicar a escorcollar carpetes dels meus arxius on havia guardat notes i retalls de premsa amb notícies sobre petites o grans controvèrsies relacionades amb la nostra cultura. La lectura de la sèrie, que us recomano, us ocuparà un cert temps però estic segur que al final haureu fet unes quantes descobertes que us compensaran de l’estona invertida.

El cert, però, és que  –tot i conèixer la història posterior, encara que no conservava cap document relacionat–  en aquells apunts no vaig parlar de “Nifades”, que va ser publicada el maig de 1971 i que pocs mesos després va ser desposseïda del premi  –per bé que continua figurant encara en el palmarès oficial–  en descobrir-se que plagiava una novel·la medieval xinesa de tema pornogràfic. L’autor, que havia nascut a Madrid el 1944, es deia Josep Maria Sonntag i residia a Tarragona, va acabar marxant del país (cap a Suïssa, crec) i ja no se’n va a tornar a parlar mai més.

Però l’encant d’aquest llibre  –que he retratat per a la capçalera del present apunt–  no s’ha acabat només amb la sorpresa de descobrir una raresa: quan he obert la primera pàgina m’he trobat amb una nota, antigament enganxada amb un cel·lo que ja ha desaparegut, que podeu veure aquí sota:

(si feu click al damunt la foto creix)

La nota manuscrita diu exactament: “Joan-Carles encara que una mica enraderit del dia 23 del Juliol, sempre estic pensan amb tu. T’estimo”. I la signa Maite.

¿Qui deuria ser aquest desconegut Joan Carles i la no menys desconeguda Maite que des de fa unes hores han entrat a casa meva per quedar-s’hi? ¿Què celebraven el 23 de juliol? ¿Des de quan aquest paper sense data dormia dintre d’aquest llibre? ¿Quines idees passaven pel cap de la Maite quan va decidir-se a regalar al seu estimat aquest llibre precisament? ¿Què se n’ha fet d’aquesta parella? ¿Algú té alguna idea de qui són?

Aquesta troballa m’ha fet recordar una altra sèrie d’apunts, més antiga, que vaig escriure entre el 23 de juny i l’11 d’agost de 2006. Un total de 7 apunts que vaig titular “Missatges al futur” i que descriu casos similars al d’avui amb què m’he anat trobant al llarg de la vida. Com en el cas anterior aquí teniu el primer apunt. La seva lectura, que també us recomano, us anirà portant als següents fins que hàgiu completat la sèrie.

I, mentrestant, hi torno: ¿On sou Maite i Joan Carles?

Doneu senyals de vida, que tinc una cosa que us pertany…

 

  1. Es meravellós fer una troballa així en un llibre. No tinc per costum comprar llibres de segona ma i per tant no em pot passar.
    Respecte a la novel·la tinc una especial fòbia a la gent que plagia documents i llibres. O els que fan servir “negres” per fer una novel·la o la tesis doctoral. Els hi retiraria el permís d’escriure. Possiblement és per què la meva tesi doctoral em va robar un temps molt preciós de la meva vida.

    1. Un temps de preparació de la tesi que estic segur que deuries compartir amb companys i amics que t’ajudaven a fer-la ben digna del “cum laude” que estic segur que vares obtenir.

  2. Evidentment: sense l’ajuda de tots no me’n hauria sortit. I si vaig treure “cum laude”. Va ser un dia important per a mi i de gran record, especialment perquè va ésser complir un objectiu: no volia morir sense tenir la tesi feta malgrat que sabia que mai em serviria per res, com així ha sigut.

  3. Ahir vaig trobar aquesta novel.la en un lloc semblant al que tu dius. Em va sobtar el nom i el títol i la vaig agafar. Llegeixo que és un plagi. Com a tema literari, ara, és interessant. Es podria investigar si l’obra xinesa s’ha traduït al castellà (per exemple – aquest idioma surt sempre per aquestes contrades però per mi és, simplement, un de tants). Es podria buscar el text original, si és abastable…es podria escriure sobre tot això. No sé, perquè no fa ni unes hores que sé, alguna coseta, de tot això. Però li trobo trama….no sé quina però hi és. Com això de la literatura és tant relatiu – en sentit Einstenià – qui sap què?.

  4. El text plagiat, «El loto dorado», no era realment xinès, crec que era un pastix escrit directament en castellà per Roger Bartra i un seu cosí per divertir-se.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!