La meva crítica d'”El setè àngel”, de David Cirici.

El dia 1 de febrer, coincidint amb l’arribada de la novel·la a les llibreries d’“El setè àngel”, de David Cirici, premi Sant Jordi d’enguany Vilaweb va publicar (vegeu-la aquí) la meva crítica.

Si us fa mandra, però, tirar de botó dret del ratolí us reprodueixo aquí sota el text del meu article. Vejam si us agrada:

Un nen es perd

(Publicat a Vilaweb l’1 de febrer de 2017)

El llibre comença amb una escena d’anunci de colònia. Un veler navega per les illes gregues amb quatre tripulants a bord: l’Ernest, creatiu publicitari d’èxit, la seva parella Sophie, en Max, el fill d’ella, de tres anys, i en Marc, el fill de l’Ernest, de set anys. El creuer es desenvolupa sense incidències fins que, de sobte, canvia el temps, la mar es pica, el vaixell xoca contra un obstacle submergit i, de resultes de l’impacte, en Marc cau a l’aigua i desapareix.

L’Ernest, desesperat, busca el seu fill per la zona de l’incident i, hores més tard, ja en terra, recorre tots els serveis grecs de salvament perquè activin el rescat del petit nàufrag.

El lector, però, el patiment del pare per aquesta incertesa no el té perquè sap que el nen ha estat recollit en condicions molt precàries per una llanxa pneumàtica carregada de fugitius de Síria i que en aquell moment el seu destí s’uneix al d’aquelles persones que l’única cosa que volen es desembarcar com sigui en alguna de les illes de la zona, lluny del terror que deixen rere seu.

Un doble enjòlit
Aquest és, doncs, el plantejament dels capítols que obren “El setè àngel”, la novel·la amb què David Cirici (Barcelona, 1954) ha guanyat el premi Sant Jordi d’enguany. A partir d’aquest inici, l’argument va trenant un doble motiu per a l’enjòlit del lector: se salvarà el nen? I es retrobarà amb la seva família?

En més d’una ocasió he fet conyeta de la tirada que tenen els editors per les obres “d’acció trepidant” i per esbombar-ho, a més a més, en contracobertes i papers promocionals. Potser sóc jo que m’empatollo, però crec que amb “El setè àngel” no tenim exactament ‘acció trepidant’, però sí alguna cosa similar que podríem definir com una variant d’aquest atribut. Una variant que, contràriament a la primera, juraria que als responsables editorials els eriçarà els pèls del clatell: vull dir que, com diria ma mare, aquest és un llibre ‘que fa patir’.

Ara mateix no recordo si era Hitchcock qui deia que no hi ha res que dinamiti tant el clímax d’una escena com posar-hi entremig un infant perquè, passi el que passi damunt l’escenari o a la pantalla, l’atenció de l’espectador quedarà captivada principalment pel que faci la criatura. Doncs més o menys aquesta sensació de patiment i atenció focalitzada és la que el lector percep al llarg d’una línia d’acció que combina, per una banda, l’angoixa i el sentiment de culpa del pare i, per una altra, la incertesa sobre el futur del Marc. Un futur lligat estretament al dels refugiats que el varen salvar de morir ofegat.

Arribat aquí, suposo que el lector sagaç ja deu haver entès que la pitjor cosa que es pot fer al llibre de David Cirici   -–i que de cap manera no penso fer jo-–   és escampar detalls sobre com va evolucionant la història que se’ns narra. I molt menys sobre el desenllaç, amb tirabuixó final inclòs. Aixafar la guitarra (ara en diuen ‘fer espòilers’) sempre és una mala jugada, però amb aquesta novel·la fóra ben bé un crim, perquè destruiria tota la tensió que sosté el relat.

Una novel·la hàbil
Amb aquest llibre, l’autor demostra una cosa que, d’altra banda, ja li sabíem: que és un bon contador d’històries. “El setè àngel” és, doncs, una novel·la hàbil perquè enganxa de seguida l’atenció del lector pel drama que, cadascun a la seva manera, toca de viure als protagonistes: el sentiment de culpa de l’Ernest, la implacable ràbia amb què el fustiga la Sara, la mare d’en Marc arribada a l’illa després de ser avisada dels fets, la incòmoda posició de Sophie i el seu petit Max

Com a elements complementaris del retaule, tenim l’actitud aclaparada de la policia grega, el capteniment comprensiu i acollidor dels habitants de les illes, la feina heroica dels voluntaris de les ONG que acullen els fugitius que arriben a la costa, les petites mesquineses de les quals no s’escapen ni els més desafavorits i, finalment, les tribulacions d’una jove i poc experimentada corresponsal portuguesa que fuig d’un redactor en cap amb vocació de depredador sexual i que, al meu parer, és l’element més fluix de tot el conjunt bastit per David Cirici.

Posat a esmentar algun punt flac no puc tampoc deixar-me al tinter el que a mi em sembla que és un problema de versemblança. M’explico: en Marc és un nen que, pel que llegim al text, té els cabells rossos… fins que els polls l’envaeixen i l’han de pelar al zero. Doncs bé, al llarg de la lectura m’he preguntat unes quantes vegades per què, tot i el maremàgnum regnant, a ningú no li crida l’atenció i mira d’esbrinar què fa un vailet d’aquestes característiques en un campament de refugiats afganesos i sirians. ¿O potser sóc jo que m’erro i, sí, és normal de trobar refugiats d’aquells països amb els cabells rossos?

De pel·lícula
Quan fa dos anys es va fer públic el veredicte del premi Sant Jordi   -–“La vida sense la Sara Amat” de Pep Puig–-,  recordo que Isona Passola, membre del jurat, va fer-ne grans elogis fins a l’extrem de dir que li semblava que allí hi havia una pel·lícula. Conec la novel·la de Pep Puig, conec la Isona i conec també les trampes que de vegades ens paren les emocions i, en conseqüència, em reservo l’opinió sobre aquella valoració.

No puc dir això mateix, però, d’“El setè àngel”, perquè la trama que desenvolupa, la seva trista actualitat i els escenaris per on transcorre podrien funcionar molt bé a través d’una càmera. No em sembla gens aliè a això el fet que David Cirici, com l’Ernest de la novel·la, s’hagi guanyat la vida durant molts anys fent de creatiu publicitari i, doncs, amollant els seus missatges propagandístics amb un discurs de síntesi visual convincent i eficaç. Aquí parteix d’una bona matèria primera i, per tant, crec que podria ser un èxit.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*