Totxanes, totxos i maons

Des que, fa més d’un quart de segle, vaig començar a opinar sobre llibres en mitjans d’abast més o menys ampli he procurat mantenir sempre una actitud de respecte molt especial per la feina dels traductors.

No ens enganyem, valorar la qualitat d’una traducció no és gens senzill. De fet, crec que hi ha dues maneres de fer-ho: la precisa i l’aproximada. Sobre la primera podríem dir que és la que té un valor més acadèmic ja que li exigeix al crític el coneixement de les dues llengües, la de sortida i la d’arribada i, per tant, li permet comparar i ponderar no només la fidelitat a la literalitat del text; també el respecte als seus ritmes interns, als girs lingüístics, als períodes de les frases…

Pel que fa a la segona manera de valorar una traducció  –l’aproximada, que és la més habitual–  diria, per abreujar, que és la que es fa d’oïda, la que es guia per “com sonen” aquells mots que llegim sense tenir un coneixement directe del text tal com va sortir de la ploma de l’autor.

És evident, doncs, que cada vegada que llegim un text en un idioma diferent del seu original estem entomant la veu del seu autor per mitjà d’una persona interposada  –el traductor–  la feina de la qual hauria de ser al més transparent possible.

En conseqüència, és també evident que el nivell de la literatura d’un país està molt relacionat amb el nivell dels seus traductors.

Un fet que ens ha de fer sentir molt orgullosos és que des de sempre la literatura catalana ha disposat d’un repertori de professionals de la traducció de nivell excepcional. La llista seria llarguíssima i no voldria  començar a escampar noms perquè estic segur que me’n deixaria la meitat.

Hi ha una altra variant, igualment habitual en altres literatures, en la que també excel·lim que és la dels escriptors que, de manera esporàdica o habitual, combinen la creació d’obra pròpia amb la traducció. Aquí sí que m’atreveixo a donar uns quants noms (sense ànim de ser exhaustiu): Riba, Carner, Sagarra, Benguerel, Ferrater, Pedrolo… per situar-nos una mica enrere en el temps.

Però sortosament la llista continua fins ara mateix. I, a més a més, amb escriptors que ens ofereixen les seves versions en les diverses sonoritats dialectals de la nostra llengua.

Penso, doncs, en gent com Joan F. Mira (Dant, Homer, els Evangelis…), Jaume Pons Alorda (Walt Whitman), Narcís Comadira (Leopardi), Manuel Forcano (Marco Polo, Ibn Battuta), Vicent Alonso (Montaigne), Ramon Monton (Franz Werfel), Jaume Vidal Alcover (Proust), les nombroses versions d’autors alemanys de Feliu Formosa i Lluís Solà, de llengua anglesa de Francesc Parcerises o de llengua francesa de Jesús Moncada i acabant per la més recent de totes les versions d’un clàssic que s’han publicat a casa nostra: el Cançoner de Petrarca traduït per Miquel Desclot.

Una simple ullada a la llista anterior  –que ja m’apresso a dir que NO és exhaustiva–  demostra que els lectors en català som afortunats ja que, a banda d’una magnífica nòmina de professionals de la traducció, tenim a l’abast a les llibreries o a les biblioteques un catàleg molt sòlid de clàssics servits per plomes solvents. Una combinació perfecta que ens ha de fer sentir molt orgullosos del que s’ha fet i molt esperançats en el que sens dubte continuarem veient.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!