Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

12 de gener de 2017
1 comentari

Una altra perla d’Empar Moliner: “Common people”.

Escriure un article diari  –i de menys de dos mil espais–  sobre afers d’actualitat no és una tasca fàcil si es vol mantenir de mitjana un nivell prou elevat com per encomanar al lector aquell enjòlit d’obrir directament el diari per la pàgina on l’article resideix habitualment.

En els diaris que llegeixo (i potser és per això que els llegeixo) tinc la sort de trobar cada dia articles d’aquesta mena: els de Manuel Cuyàs i Vicent Sanchis, a les pàgines 2 i 3 d’El Punt Avui, respectivament, i el d’Empar Moliner a la pàgina 2 del diari Ara.

(I, posat a dir-ho tot, pel que fa a revistes he de destacar l’article que cada setmana tanca El Temps signat pel mestre Joan F. Mira).

Ahir Empar Moliner va publicar un article exemplar perquè en poques paraules fa un retrat implacable, carregat de raó, irònic i divertit d’uns espècimens polítics que tots plegats coneixem fins al punt de posar-los noms i cognoms concrets. No cal que entri en detalls, oi?

Si voleu llegir l’article en el web del diari Ara heu de fer click aquí. Però si us fa mandra tirar de botó dret del ratolí us l’he copiat just aquí sota. Paladegeu-lo, que val la pena:

 

“Common people”

Empar Moliner (publicat al diari Ara el dimecres 11 de gener de 2017)

Avui tenia febre i m’he llevat indefinida. No era partidària de cap referèndum unilateral per a Catalunya, perquè aspirava  –això deia en la meva indefinició–  a fer-lo pactat i no tenia cap pressa perquè es pactés. Tenia  –deia–  altres prioritats. Trobava que el veritable motor del món eren les ciutats. I s’hi estava “txatxi”, en aquell estat.

Des de la meva ciutat jo volia “implementar mesures”, demanar “acords de mínims”, “assumir pactes concrets i reals” i “revertir situacions enquistades”. Volia, com tothom, “que la gent que pateix deixi de patir”. Exigia acollir immigrants, refugiats, exigia obrir fronteres i tancar el CIE. I ho exigia perquè jo, des del meu lloc a la ciutat, no tenia cap poder per fer-ho, com tothom sabia i ningú no ignorava. Ho havia de fer el govern de la Generalitat, després de rebre el permís del govern d’Espanya. Jo ho exigia. Com sempre havia fet.

Sent indefinida, és a dir, no volent (gaire) la independència de Catalunya, jo no havia de formar part de la solució, perquè no formaria part del nou govern constituït (un govern amb poder per decidir de veritat i, per tant, per equivocar-se). Jo del que m’encarregaria, eternament, seria d’exigir la solució. Exigir la solució als governants: als de la Generalitat (emmanillada, asfixiada, autonòmica) i als del govern de Madrid (tan “cowboy” i tan llunyà). Exigiria (una mica) que s’acollissin els refugiats però no hauria d’encarregar-me d’acollir-los. Exigiria renda mínima per a tothom, però no hauria de  –i faig servir la paraula que m’agradaria dir–   “implementar-la”. Com els pares, quan deien que “contra Franco vivien millor”, jo he sabut que seria una eterna activista només si aconseguia no tenir el poder real  –terrible poder–  per canviar el sistema.

Després m’he pres l’antigripal i ja he tornat a ser la definida de sempre. No s’hi estava tan “txatxi”, per què us he d’enganyar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!