Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

En la carta que et vaig escriure fa dos dies deia que la generació a la que pertanyem la teva àvia i jo  –els nascuts cap a la meitat del segle passat–  ha estat testimoni (i protagonista) de grans canvis. Molts més, i molt més transcendents, dels que varen conèixer les generacions que ens havien precedit.

Això crec que ens ha fet d’una pasta especial ja que hem hagut d’anar adaptant-nos a les circumstàncies a mesura que el dia a dia ens plantejava reptes. Una feina que no ha estat senzilla, però que ara mateix, si miro cap enrere, crec que puc dir que en general l’hem superada de manera bastant satisfactòria.

Som gent que ens ha tocat fer de pont entre dues èpoques molt diferents i que sentim que som la personificació d’un final d’etapa. Som els que, per exemple, recordem perfectament el dia que el nostre pare va arribar a casa carregat amb una andròmina desconeguda fins aleshores que es deia “televisor”. I som també els mateixos que no fa gaires anys desembarcàvem de manera més o menys precària en el continent d’Internet. És a dir, sabem per experiència que abans de la televisió hi havia vida intel·ligent i després de barallar-nos amb els ordinadors hem entès que, no el futur, sinó el present es construeix ja en bona part entre les quatre parets intangibles d’una cosa que denominem “la xarxa”.

Hi ha, però, un fet que no hauríem d’oblidar: la disponibilitat per adaptar-nos a les noves i constants exigències del present es pot mantenir en actiu durant molt temps, però no il·limitadament. Vull dir que amb el pas dels anys envellim i l’elasticitat de la nostra cintura  –la real i la metafòrica–  va minvant fins arribar a un moment que diu prou a segons quines piruetes. Aleshores és quan ens aturem, mirem primerament cap endavant, després cap enrere i triem quines són les propostes de futur a les quals continuarem oberts i també què és el que volem mantenir  –i reivindicar–  del passat. Un passat amb el qual, ai las, l’únic consol que ens queda és el d’enyorar-lo perquè segur que ja no el tenim a l’abast. L’enyor d’ahir, com si diguéssim…

És una actitud que estic segur que comprendràs perfectament perquè, tot i ser una noia jove i, doncs, carregada de futur quan llegeixis això, sabràs que no tot l’antic és rebutjable, de la mateixa manera que no tot el que és nou és impecable.

Cito un altre poeta (que també haureu estudiat a l’escola)  —J. V. Foix, nascut el 1893 i mort el 1987–  que en un llibre de 1936 titulat “Sol i de dol” escrivia “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Una divisa que des de fa molts anys he fet meva i que espero mantenir durant una temporada encara llarga. Això no treu, però, que davant de segons quins aspectes d’allò que és nou me’n senti allunyat. Que no m’hi impliqui.

Més amunt t’he parlat de la meva percepció d’estar vivint  –i protagonitzant–  un final d’etapa. És a dir, la sensació de fer i de pensar coses que segurament ningú més farà ni pensarà quan jo ja no hi sigui. No vull magnificar res perquè, a fi de comptes, d’això se’n diu “llei de vida” i suposo que totes les generacions anteriors hauran experimentat una sensació similar. A més a més, quan tu llegeixis això resultarà que totes les meves cabòries ja s’hauran escolat pel desguàs del temps.

No cal, doncs, que t’atabali amb detalls. Només et diria, a tall d’exemple, que després de viure mig segle al costat de la teva àvia se’m fa difícil d’entendre no només la poca estabilitat de les actuals estructures familiars sinó també les múltiples variants del concepte “família” que ara mateix es practiquen. Unes variants que no condemno pas, que quedi molt clar; simplement reivindico el meu dret a sentir-me’n sorprès. I un pèl descol·locat, per dir-ho tot.

Vaja, que fent una mica de broma podríem dir que això de la teva àvia i jo és una cosa similar a les “feines per a tota la vida”, un clàssic de quan érem joves: una fórmula en franc declivi.

Tampoc són afers de grans transcendència: es tracta de detalls senzills, però que a mi em sobten. Com, per exemple, veure que cada vegada és més difícil trobar en una escola nens i nenes que es diguin Josep o Albert o Mercè o Carme; o que ja ningú pensi en l’enjòlit que sentíem els pares quan els infants arribaven al món sense que ningú sabés el seu sexe fins al moment de néixer; o la sospita que cada vegada serà més estrany que pugueu veure una escena que jo encara he tingut la sort de veure i el privilegi de viure: un matrimoni de vellets caminant a poc a poc pel carrer, agafats de la mà i ajudant-se l’un a l’altre…

Acabo amb una promesa i un consell: aquest to crepuscular de les dues darreres cartes procuraré que no es torni a repetir. T’ho prometo.

I el consell: viu a fons el present. Viu-lo i, per poc que puguis, a més a més documenta’l. Escriu-lo, per exemple. Serà la manera que tu també, quan t’arribi el moment, tastis la teva dosi d’enyors. Dels dos: el d’ahir i el de demà.

———————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!